12.12.2013 - 06:00
La conjuntura és “sagnant” i genera “sentiments contradictoris”, diu Hèctor Serra. “Sembla com si en les pàgines d’aquest llibre s’hagueren donat cita Camus, Kafka i Pla. Del primer s’escola la indagació existencialista portada quasi a l’absurd. Del segon les mutacions rocambolesques que equiparen l’humà amb les variades faiçons que pren el bestiari. Del tercer, el regust de dietari, un gènere que requereix vocació i, de vegades, alguna cosa més que sang freda. I al bell mig d’aquesta cruïlla literària trobem un vagareig per les aules de secundària al sud del sud, si fa no fa una penitència per al jove escriptor i docent saguntí Sergi Durbà”.
Per tot això, Camins al sud esdevé un passatemps literari agradós tot i que l’assumpte que es posa de manifest resulta colpidor perquè ens presenta una realitat poc afalagadora pel que fa a la normalització i el prestigi del català en el món de l’educació. Dit així, tot pot semblar massa surrealista però el cert és que Sergi Durbà s’ho sap ben fer per mantindre un equilibri emocional, invocar el toc humorístic i traçar una visió original al voltant d’una qüestió conflictiva: el caràcter optatiu del valencià contemplat en la LUEV (Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià) que, ves per on, arriba enguany al seu trentè aniversari. Una llei que aquestes darreres setmanes ha suscitat moltes interpretacions i algun que altre balanç seriós, malgrat que és evident que trenta anys després de la seua posada en marxa no s’ha assolit la generalització efectiva del valencià en la societat, en part perquè la classe governant no l’ha desenvolupada o fins i tot l’ha incomplida, en part perquè es tracta d’un text descriptiu i parcial que deixa moltes escletxes a la intempèrie.
En aquesta ocasió, tanmateix, no ens aturarem en el cos global de la llei però sí en un dels passatges més polèmics, precisament la matèria que Sergi Durbà aborda al seu dietari. Volem fixar l’interès en eixes “excepcions” que protagonitzen l’article 24, capítol segon, on apareix esmentada obertament la possibilitat d’exempció de l’ensenyament del valencià a la qual poden adscriure’s els alumnes de les zones de predomini castellanoparlant acotades al posterior títol cinquè del text oficial. No només això: inclús l’obligatorietat d’aplicar el valencià a l’ensenyament en les zones de predomini valencianoparlant es fa miques quan la llei també permet l’exempció d’estudiar el valencià per qüestions de residència temporal. Fet i fet, exempts de l’assignatura de Valencià. Com qui es declara lliure d’un servei militar o un pagament. Un règim lingüístic que en certes comarques deixa índexs elevats d’aprenents que sol·liciten formalment aquesta opció.
Els interrogants entorn d’aquesta realitat es multipliquen. ¿No esdevenen catastròfiques les conseqüències que es deriven d’aquest model divisori? ¿No s’està generant un brou de cultiu que beneficia els sentiments de desarrelament i desafecció dins del nostre territori? ¿Hi ha esperança per al català en aquestes comarques?
Si voleu llegir l’article sencer, cliqueu aquí.
