Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  19.09.2013  12:00

Autor/s: Assumpció Maresma Matas

Guillem Frontera: 'La noblesa mallorquina existeix com a casta i manté el poder'

A 'L'adéu al mestre' l'escriptor retrata com la cobdícia ha destruït Mallorca

Men?ame
 

Guillem Frontera diu que el primer deure d'un escriptor és fer tant com pugui per no escriure. El segon, pair les històries que li vénen al cap amb els amics, amb la família, per veure si les oblida. Tan sols quan persisteixen durant molt de temps paga la pena d'escriure-les. 'L'adéu del mestre' és una d'aquestes idees que ha acompanyat l'escriptor durant anys maldant per convertir-se en alguna cosa més que una reflexió. Podríem pensar que l'obra és únicament una dissecció del món de l'art contemporani, però no. Els negocis del món de l'art són l'escenari per a tornar a la Mallorca en destrucció que va contar-nos en la seva primera novel·la, 'Els carnissers', publicada al Club dels Novel·listes --com l'actual--, fet que l'emociona. No hi ha redempció possible per a aquella burgesia depredadora. Els descendents d'aquells qui havien començat la destrucció no volen salvar res. També Frontera vol desfer un mite: la noblesa mallorquina no periclita ni s'ha arruïnat: hi és i té poder.

Avui, quan Xavier Antich i Emili Manzano presentin el llibre, a la Fundació Tàpies, a les set del vespre, de segur que Frontera es trobarà a gust enmig d'aquell espai ple d'art en majúscules. Per ell l'art ha de provocar emoció i la pintura ha de ser pintada, de la mateixa manera que els llibres han de ser escrits. Amb una definició perfecta diu haver 'ensumat moltes obres'. Es defineix com un home mandrós, i diu que això li ve de família; el seu ídol era el seu germà faroner. Tant se val insistir en els centenars d'articles que ha publicat, les novel·les que ha escrit o la feinada que ha fet en el món de l'art. Insisteix a dir que és mandrós I també 'toter', una bonica paraula que, segons que explica, es feia servir a les possessions mallorquines per anomenar aquell qui feia de tot. 

(Si voleu veure i sentir Guillem Frontera llegint un fragment de 'L'adéu del mestre', vegeu aquest vídeo d'Escriptors TV, de VilaWeb.)

A la Mallorca que descriviu tot s'hi val?

—Efectivament, és un món on tot s'hi val, però també tot hi té un preu i un dia o un altre tot acabarà al seu lloc.

Tothom ha d'acabar passant comptes?

—Sí, encara que la història de la novel·la no acabi ben bé així, el lector tendrà prou indicis de com acabaran totes les coses i quin camí faran.

No en diguem el final, que els lectors no ens ho perdonarien. Tornem al principi: què voleu explicar amb aquesta història?

—Jo volia revisitar la societat que havia descrit a la primera novel·la, 'Els carnissers'. Aquella societat que llavors vaig intentar esbossar era la dels primers mallorquins que inapropiadament vam anomenar 'burgesia turística'. Pensàvem que els seus fills es formarien i després tornarien a Mallorca i prendrien responsabilitats. La gran decepció va ser que si els pares eren contrabandistes, guerrillers i majorals aquests van esdevenir uns taurons sense escrúpols amb una cobdícia il·limitada, que els sortia pels queixals. Van anar enriquint-se i això els va importar més que les seves professions. Tot esdevé més grotesc i més desbaratat. Gent que podien ser bons metges, bons arquitectes van darrere 'xiripes'....

L'èxit de Miquel Barceló va crear tanta eufòria especulativa? No exagereu?

—La descripció que en faig no és gens exagerada. Arran del fenomen Barceló hi havia pintors joves que arribaven a trenta anys i, com que no havien pogut comprar una gran possessió ni tenien un 4 x 4 per a anar a caçar mòpies per les muntanyes, se sentien uns autèntics fracassats i desgraciats. No veien que amb en Miquel, a part unes circumstàncies, hi havia un artista. És cert que a ell se li van posar moltes estrelles en línia, però si tu no pots oferir res et dissols dins la pols de les estrelles. En Miquel tenia coses a oferir i una carrera sòlida.

La cobdícia pot destruir Mallorca?

—La cobdícia ha destruït bona part de Mallorca i ara totes les reformes del PP sobre legislació precedent ajuden a donar un nou impuls a aquesta carrera destructiva i devoradora.

El narrador és l'hereu d'una nissaga mallorquina.

—M'interessava aquest personatge perquè a través d'ell volia desfer el mite que la noblesa mallorquina és una classe periclitada, arruïnada. Això és mentida: existeix com a casta i manté el poder. El narrador creu que la seva vida tendrà sentit si es transforma en un artista, però confon l'exactitud amb la veritat. 

El vostre llibre és ple de pensaments rotunds com aquest. Hi arribem mai, a la veritat? 

—La veritat és més profunda i no es pot traduir amb exactitud. Jo no voldria ser en la pell d'aquest personatge. A la veritat no hi arribem mai. A vegades tinc la sensació que tot allò que creus que era la veritat molt sovint ha estat un emmirallament.

Per què reivindiqueu la figura del mestre?

—El mestre està condemnat a desaparèixer perquè se'ns vol fer viure sense memòria, sense passat. Se'ns vol convertir en productors sense més ni més. El mestre és el que ens ensenya a pensar, ens dóna les eines per a adquirir el coneixement i ens situa en el corrent de la història. Ell és el que ens pot fer éssers històrics i no ahistòrics, com molts voldrien. És un personatge que fa molta nosa en el món contemporani i s'ha d'atacar com sigui, degradant-lo, corrompent-lo, fent-lo desaparèixer.

El mestre s'ha convertit en un personatge perillós?

—Sí, i a més presenta un altre perill: és investit d'una certa autoritat per a definir el món i en aquest cas per a definir l'art. I, és clar, el comerç s'ha atribuït aquest paper en exclusivitat i el mestre molesta perquè pot contradir-lo. Als anys vuitanta el comerç va crear tots uns valors en el món de l'art perquè els que s'havien establert eren massa cars. En va crear de nous, els va comprar molt barats i els en va multiplicar el preu. El temps transcorregut entre que s'enganxa un jove, se li donen possibilitats i es cobren xifres astronòmiques és un temps de rècord Guinness, de vertigen. I això ha passat perquè les persones i instàncies que haurien de dir alguna cosa per a ajudar-nos a entendre l'art i a saber com ens hi podem comunicar van ser eliminades o comprades. Les grans estrelles de la crítica, que si no hi eren es van crear, van constituir una gran coartada.

El que expliqueu del mestre fa pensar en això que passa amb l'escola ara a les illes, amb aquest atac frontal del PP.

—La política que ataca l'escola, que ataca la llengua i el sistema que fins ara havia funcionat per consolidar els vincles de la cultura és la mateixa de què parlo en el llibre. 

Escriure bé és difícil?

—No sé si escric bé.

Això ho diu la crítica i jo hi estic molt d'acord.

—Nicholas Ray deia una frase que m'agrada molt: 'No hi ha cap fórmula segura per a l'èxit, però sí una per al fracàs: voler agradar a tothom.' La meva escriptura és el resultat d'unes determinades lectures i preferències. Jo sóc més de Flaubert que no de Balzac, que també m'encanta. Cada any rellegeixo 'L'educació sentimental'. M'agrada quan la prosa fa aquell teixit en què és el text que va conduint més que no els fets.

Men?ame