Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  13.09.2013  00:02

Autor/s: Guillem Llin

No saber perdre

Men?ame
 

Una de les coses que més han cridat l'atenció de la bufetada olímpica que s'ha endut Madrid amb la no–elecció com a seu per als Jocs Olímpics del 2020 ha estat la reacció que han mostrat els interessats en la candidatura. En llepar-se les ferides, no ha hi hagut gens d'autocrítica, de mirar-se cap endins, cap en què han fallat, què han fet malament. L'esperit olímpic no s'ha vist enlloc. Madrid va quedar eliminada a les primeres de canvi i tot un seguit de prepotència, altisonància, mals modos i pitjor perdre s’ha posat al descobert. Alguna cosa hem guanyat, també per ací, com és —una vegada més— saber com són d'arrogants.

La famosa marca Ehpanya, que ven el PP de dia i de nit, també ha patinat. Posar la religió pel mig ('Deu és amb Madrid', va dir Alejandro Blanco, president del Comité Olímpic Espanyol) no sembla la millor versió moderna; igual com el fet de no parlar anglés cap dels presentadors ‘polítics’ de la candidatura. Les olimpíades de l'austeritat eren un contrasentit: Madrid tenia en la seua comitiva el doble d'assistents que Tokio i quasi quatre vegades més que Istanbul.

Madrid no serà seu per al 2020. I crec que podem respirar tranquils. Perquè es remoreja que París serà candidata per a l’any 2024 amb motiu del centenari olímpic (ho va ser en 1924). I després li tocaria a Amèrica. Fins al 2032, Madrid ho tindrà impossible. Una altra sonora bufetada.

Mirant-ho bé, podia aspirar a ser seu olímpica? Sí. Però no d'aquests jocs. Sí per als de la corrupció, els de la immodèstia, els jocs de l'amiguisme, els dilapidadors i els de la mànega ampla amb el dopatge. Solament una mostra en aquest sentit. Marta Domínguez, detinguda per la Guàrdia Civil el 2010 dins l'Operació Galgo, ha eixit absolta i s'ha arxivat el cas. Domínguez és vicepresidenta de la Federació Espanyola d’Atletisme i senadora pel PP. Així, a algun observador imparcial i internacional li pot sorprendre que Madrid haja quedat l’última, darrere d’Istanbul?

Nota a peu de pàgina

La guerra de Gila

Barack Obama, president dels EUA, injust premi Nobel de la Pau, deu guanyar ara el premi 'Còmic de l’Any' amb la seua esperpèntica gestió de la crisi de Síria. Ens recorda la guerra de Gila. Atacaré, sí, però en un parell de setmanes. Atacaré perquè s'hi val a matar sirians, però per mitjans convencionals. Atacaré i matarem sirians com a venjança per haver mort sirians els mateixos sirians. Atacaré perquè per alguna cosa em van donar el premi Nobel de la Pau. Si Gila alçara, el cap veuria que la realitat supera la ficció. Sempre.