Pep Martorell (UDC): ‘Unió fa de cotxe escombra del procés cap a la independència’

  • Entrevista amb el director general de Recerca de la Generalitat i membre del comitè de govern d'Unió

VilaWeb
Pere Cardús Cardellach
12.08.2013 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El paper d’Unió Democràtica en el procés que fa Catalunya cap a la independència és motiu de debat ben sovint. Les declaracions del màxim dirigent del partit, Josep Antoni Duran i Lleida, posant aigua al vi de la federació CiU i del govern, són motiu de polèmica setmanal. Per parlar d’aquest paper en el procés sobiranista i del futur de Duran com a president del comitè de govern del partit, entrevistem Pep Martorell, director general de Recerca de la Generalitat i membre del màxim òrgan directiu d’Unió. Martorell afirma que l’autodeterminació no té marxa enrere i que cap oferta d’encaix que pugui fer Madrid no té cap sentit.

—El procés d’independència pot portar Unió més a prop del PSC que de CDC?
—A vegades ens traeix una mica que els democratacristians necessitem sempre un paràgraf, més que no una sola frase, per explicar-nos. Això ens passa a nosaltres, els d’Unió, i passa a qualsevol partit democratacristià europeu. Mai no estem còmodes amb respostes binàries ni sentències curtes i necessitem matisar i precisar per explicar allò que volem transmetre sense simplificacions. Això sovint genera titulars llaminers i també injustos.

Venim d’una tradició política de partit molt preocupada per la cohesió social i la justícia social, a l’estil de Rigol; aquell lema de ‘Catalunya, un sol poble’ de fa trenta anys, per exemple. I, per tant, tenim una consciència clara que, així com el paper d’alguns és estirar per davant per anar de pressa, nosaltres podem cobrir una funció de cotxe escombra del procés, si em permeteu la metàfora, que espero que s’entengui. Amb complicitat amb qui va al davant, podem anar al darrere vigilant que ningú no es despengi. Per això, sovint demanem de tenir en compte el consens sobre el dret de decidir, perquè el PSC no es despengi, i mirem d’arribar on hem d’arribar essent tants com sigui possible. Sovint aquesta funció ens traeix comunicativament, perquè és molt llaminer treure suc d’aquesta funció que volem fer.

—Voleu dir que el problema és aquest i no la manca de claredat en el plantejament?
—Ens ha passat sempre, que no en tenim prou d’explicar que volem un estat i ens posem a explicar què faríem l’endemà de tenir-lo. I expliquem que ens voldríem confederar, que faríem acords amb uns i altres, que no ens val qualsevol estat perquè el volem amb justícia social i amb una economia social de mercat, etc. Això és inherent a la nostra cultura política. Seria molt més còmode i simple fer plantejaments maximalistes i no detallar. Ens evitaria certes interpretacions interessades. Podem agafar-nos a la decisió que es va prendre a l’últim congrés del partit i dir que sí, que volem un estat per a Catalunya, i quedar-nos només amb aquest missatge. Però immediatament ens surt la vena democratacristiana i tot seguit dediquem tres paràgrafs a explicar com el voldríem. Això, en el moment mediàtic actual, en què és difícil que surti alguna cosa que no sigui un sí o un no, ens traeix i ens porta a posicions que poden no ser fàcils d’entendre.

—I com s’explica que ara Unió demani que la Via Catalana es faci pel dret de decidir i no per la independència?
—Això és una petició individual que ha fet en Josep Maria Pelegrí. Jo penso que hauria estat una idea fantàstica per a posar damunt la taula ara fa quatre mesos. Està fet amb tota la bona voluntat del món, pensant que això serà un èxit espectacular i que encara s’hi podria sumar més gent que no està per la independència, però sí pel dret de decidir. Però ara que ja hi ha centenars de milers d’individus apuntats, quan falten poques setmanes per a l’Onze de Setembre, amb les samarretes i els cartells impresos, no és el moment més oportú. Puc entendre que aquest gest faci que molta gent reaccioni molesta.

—Voleu dir que encara som en la fase del dret de decidir? No és el moment de la campanya pel sí o pel no?
—Al final, aquesta és una decisió molt operativa i és una discussió que tenim internament. D’entrada, hi ha una qüestió que és important: el dret d’autodeterminació el tenim, diguem-li com li diguem, és igual. Ho hem explicitat moltes vegades i el que hem de fer és exercir-lo. Però no hem de ser il·lusos perquè també és cert que, encara que nosaltres ho tinguem clar, cal mostrar a fora, a nivell estatal i internacional, el gran consens que hi ha sobre la voluntat d’exercir aquest dret.

Però si ja som en una fase o en una altra és una discussió operativa que tenim sovint entre els mateixos independentistes. És cert que arribarà un moment en què caldrà dir què votarem i per què ho farem. Potser nosaltres encara tenim aquella sensació de responsabilitat del cotxe-escombra i pensem: ‘Mira, com que segur que ja n’hi haurà que el dret de decidir el donen per descomptat i es preocupen directament d’explicar que el que volen és un estat, nosaltres ens dedicarem a no parar mai d’insistir i recordar que és un dret que tenim i que el volem exercir legítimament. La pregunta és: En quin moment serà més potent un 60% que vulgui un estat que un 80% que vulgui ser consultat?

—El 80% que vol ser consultat ha quedat ben definit en diverses ocasions pel parlament. A veure si al final no tindrem temps de fer campanya…
—Bé, al final és un tema de tempo i de quan tenim la percepció que l’exercici del dret de decidir el tenim assegurat i que podem anar directament a la barraca a explicar què volem. Jo ho situo molt més en discussions operatives i de tàctica política que no pas en discussions purament estratègiques.

—Per què en Duran es dedica sistemàticament a posar aigua al vi de les passes que fa el govern i de CiU en el procés?
—De què parlen el president Mas i en Duran, jo no ho sé. Però diria que no tenim cap motiu per a pensar que el que fan tots dos no hagi estat absolutament meditat i discutit entre ells. Amb aquesta premissa, al final també acabes demanant una certa confiança perquè tot plegat ha de respondre a algun tipus de tàctica que deu estar ben parlada.

Però més enllà d’això, tenim aquesta mancança comunicativa nostra que he comentat al principi, de voler explicar sempre les coses amb la complexitat que tenen i no acceptar la simplificació. En Duran s’ha fet un fart de dir coses que eren certes, també des d’una òptica independentista, i pel sol fet de dir-ho ell, rebia de per tot arreu. Cal analitzar també si les deia en el moment oportú. En tot cas, aquesta és una valoració subjectiva.

Finalment, també ens passa, i a mi el primer, que en el moment actual estem tots tan entusiasmats amb el camí cap a la independència i veiem tan a prop l’objectiu pel qual fa vint anys o trenta que lluitem, que a vegades no est ve de gust sentir opinions d’aquest tipus i ens fan nosa.

—Si en Duran fes totes aquestes consideracions després d’haver dit que vol la independència, potser no molestarien tant els independentistes.
—És possible. Quan nosaltres expliquem que, històricament, des de la nostra fundació, som un partit que vol un model confederal d’estat i que el nostre manifest fundacional diu textualment que ‘la confederació ibèrica és lliurement pactada’, cometem una mica aquell error típic d’explicar què volem fer l’endemà. I aquí del que es tracta és de tenir l’estat. I l’endemà de tenir-lo, si governa Unió Democràtica, començarà un procés per mirar d’arribar a algun tipus d’acord d’àmbit ibèric de no sé quin tipus.

–L’últim congrés del partit va actualitzar aquest àmbit confederal a nivell europeu, oi?
–Sí. Amb el convenciment molt clar que un text escrit l’any 1931 té un valor històric, fundacional i sentimental molt gran, però que el món ha canviat en totes les dimensions. L’important és que quedi clar que volem ser independents. I volem ser-ho com ho és Dinamarca. I Dinamarca és independent? Bé, Dinamarca té unes esferes de sobirania. Té molta sobirania pròpia, que és la que reclamem per a Catalunya, però també té una sobirania pactada amb els altres estats escandinaus i una sobirania pactada amb el conjunt de la Unió Europea. Aquest és el nostre model. Això és el que jo vull. És fàcil d’entendre, oi? Que d’això en diem independència quan sortim a les manifestacions? És clar que sí. Tot el que acabo d’explicar sobre Dinamarca no hi cap en un clam d’una manifestació.

—Unió arriba en aquest moment històric amb un cap que fa més de vint anys que és a primera línia política. Quan teniu previst rellevar-lo?
—El relleu el farà ell quan el vulgui fer. S’entén que, en aquests lideratges tan llargs i forts que han donat tants fruits, el final el decideix el líder mateix. És normal que des de fora del partit es vulgui personalitzar tant en algú com en Duran, que ha estat determinant les últimes dècades de la política catalana. Es pot estar poc, molt o gens d’acord amb la seva acció política, però és innegable que sense ell a Catalunya avui no hi hauria un partit democratacristià. Potser hi hauria alguna cosa diferent i que també recolliria aquesta sensibilitat, no ho sé pas. Quan mirem el seu llegat d’ací a un parell de dècades, una de les coses que haurem de destacar-ne és que ha fet possible la pervivència de la democràcia cristiana a Catalunya. Per veure que això té un punt de singularitat només cal observar el nostre entorn polític. On són els democratacristians espanyols, francesos, etc.?

Amb referència a la pregunta sobre el relleu, tinc la impressió que si preguntes als militants d’Unió quines preocupacions tenen, en primer lloc et diran el procés; en segon lloc, el govern, els pressupostos i la sortida de la crisi, i la tercera preocupació o la quarta serà el canvi de president del comitè de govern del partit. En Duran ja ha dit diverses vegades que serà més aviat que tard, però no és una preocupació imminent del partit.

—Potser no preocupa els militants, però preocupa molta gent que vol que el procés es faci amb tan pocs entrebancs com sigui possible. No creieu que en Duran perjudica les opcions electorals de CiU?
—Mireu, jo sóc físic i sóc conscient que jugant amb els números et puc demostrar gairebé el que vulgui. Però, al final, ens hem d’agafar als fets. Som en un moment històric i en una oportunitat que mai no havíem tingut en els últims tres-cents anys. Tenim una majoria parlamentària que s’ha presentat amb un programa electoral que diu estat propi. Unió Democràtica és un partit que en els seus documents té aprovat que vol un estat per a Catalunya. A partir d’aquí, totes aquestes històries són valoracions subjectives, converses de cafè i interpretacions interessades sobre qui ajuda i qui perjudica. El que hem d’assegurar és que Unió sigui un partit fidel a la història i continuï posant negre sobre blanc allò que diu des dels seus inicis: Catalunya és una nació que té dret a assegurar el seu futur com cregui convenient i la millor manera de fer-ho és amb un estat propi. Com a democratacristians, volem garantir la justícia social al nostre país i la independència és l’única manera de fer-ho.

–La preocupació pel paper d’en Duran hi és al marge del que diguin els papers d’Unió.
–Sempre ens podem dedicar a fer interpretacions sobre si aquest o l’altre diu el que diu per uns interessos o per uns altres. Però jo prefereixo dedicar el temps a convèncer indecisos i no a aquests debats. En un moment com l’actual hem de ser molt generosos i pragmàtics. Com que tots ens movem en el nostre petit univers, podem caure en debats endogàmics que no ens permeten avançar. Hem d’obrir el mapa i la nostra mirada i veure que encara tenim molta feina per fer. És la primera vegada en tres-cents anys que tenim objectivament una massa social convençuda de fer el pas endavant més bèstia que hem fet mai com a poble. I arribem a aquest moment amb una societat que té una diversitat cultural molt gran. I és sorprenent veure com les generacions que s’han anat incorporant al nostre país des de llocs ben diversos empenyen més que ningú en aquest procés cap a la independència.

—La societat és qui marca el ritme del procés?
—Tenim una oportunitat històrica i tenim la possibilitat de mirar de resoldre els drames socials que hi ha encesos en aquest moment al país. Passar-se el dia discutint sobre si unes declaracions determinades ajuden o perjudiquen electoralment no m’interessa gens. Si els partits continuem discutint-nos en aquest nivell, ens passarà per sobre una marea ciutadana tan forta que no en quedarà res, de nosaltres. Venim d’una tradició política en què els partits lideraven la societat i, en el tema de la independència, s’ha demostrat des de fa uns quants anys que la societat porta la iniciativa i els partits ens afanyem a mirar de no perdre el ritme. I això és fabulós, perquè no tindria gaire sentit un procés d’aquest tipus pilotat només pels partits.

—Sou partidari de fer la consulta el setembre del 2014, com aconsella prioritàriament el Consell Assessor de la Transició Nacional?
—Tinc tanta pressa vital perquè això vagi endavant i bé, que vull que la consulta es faci tan aviat com sigui possible perquè surti bé. Tècnicament no tinc la més mínima idea de si això ens situa al setembre del 2014, abans o després. Ho diré d’una altra manera: si el setembre del 2014 hi ha les condicions perquè la consulta sigui legítima des d’un punt de vista internacional i s’han fet tots els preparatius imprescindibles, anem-hi sense dubtar-ho ni un segon. La situació és tan dramàtica que no podem esperar més. Segur que els membres del Consell Assessor en saben molt més que jo i, si ho diuen ells, és que això té sentit. S’ha de fer tan aviat com es pugui fer amb les mínimes garanties que serveixi pel que ha de servir.

—Què en penseu de la declaració unilateral si ens impedeixen fer un referèndum?
—La declaració unilateral és una eina possible quan és legítima. I tan sols és legítima quan has esgotat tots els altres camins que passen per consultar la ciutadania. Si mirem de fer una consulta i se’ns prohibeix, si fem una llei i ens la suspenen, si demanem de fer-ho segons la constitució i no ho permeten, si convoquem unes eleccions plebiscitàries i les anul·len, etc. Si passa tot això i ens hem carregat de raons davant la comunitat internacional, abans d’abandonar i acceptar la situació, ens hem de moure i aleshores serà legítima una declaració unilateral. Penso que és l’última eina que tenim per sortir-nos-en.

—I si arriba una oferta de Madrid que millora significativament el finançament i l’autogovern, l’hem d’escoltar o això no té marxa enrere?
—No, no, no. De cap de les maneres! El procés no té marxa enrere. Mare de Déu! Una oferta a aquestes alçades ja no és creïble. I estic convençut que l’oferta famosa no existirà. Només cal mirar el passat recent per veure que no pot tenir credibilitat cap oferta que arribi des de Madrid. Però més enllà d’això, ara és el moment d’escoltar la societat. I la gent ha fet un pas que, un cop fet, vitalment no és possible recular. Per quatre euros més o pel que puguin prometre, això no ho aturarem de cap de les maneres. El temps per a negociar un encaix a Espanya s’ha esgotat. Això ara no tindria cap sentit.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any