19.06.2013 - 15:22
El diputat del PP al parlament català Santi Rodríguez ha escrit avui un article de resposta a l’economista Xavier Sala i Martin, que el cap de setmana passat va desmuntar en aquest altre article els arguments de la campanya del PP contra la independència, que porta per lema ‘Dret a saber: Espanya ens roba?’ Sala i Martin va argumentar que el PP barrejava la balança comercial amb la balança fiscal per concloure que el dèficit fiscal de 16.500 milions anuals de Catalunya amb Espanya quedaven compensats. Rodríguez ha provat de desacreditar-lo, però l’economista l’ha posat en evidència amb aquesta contra-rèplica.
Aquesta és la seqüència:
El PP va presentar divendres la campanya, acompanyada d’un mapa de Catalunya separada d’Espanya, i amb dues fletxes: una de vermella que anava de Catalunya a Espanya amb la quantitat de diners del dèficit fiscal, que els populars quantificaven entre 750 i 16.500 milions. I una fletxa verda d’Espanya a Catalunya amb el superàvit comercial de Catalunya respecte d’Espanya, de 24.200 milions. L’endemà, Sala i Martin deia: ‘La idea que intenta transmetre el PP és que els diners del saldo comercial compensen amb escreix els diners que van de Catalunya a Espanya a través del sistema fiscal.’
Per a situar cada concepte, s’explicava així: ‘Quan hi ha comerç lliure entre persones o empreses situades en diferents països es produeix un DOBLE moviment entre aquests dos països: d’una banda, el comprador paga diners al venedor. És a dir, hi ha un flux de diners que va del comprador al venedor. Com que Catalunya té un superàvit comercial, això vol dir que Catalunya ven més a Espanya i, per tant, aquesta paga amb diners a Catalunya. Diu el PP que aquest flux és de 24.200 milions.’ I concloïa: ‘Al gràfic del PP li falta una tercera fletxa (que podria ser blava) que va de Catalunya a Espanya que denoti el valor dels productes que els espanyols han comprat a Catalunya.’
I acabava dient: ‘Una vegada incorporada la tercera fletxa blava al mapa del PP, ja podem fer els comptes de nou per calcular el saldo total de la relació entre Catalunya i Espanya: +24.200 milions d’euros pels diners que va d’Espanya a Catalunya a causa del comerç – 24.200 milions d’euros pel valor dels productes que van de Catalunya a Espanya -16.500 milions d’euros pel dèficit fiscal. Suma total: -16.500 milions. És a dir, el saldo comercial no altera en absolut la mida de la balança fiscal: tant si els Espanyols compren productes a Catalunya com si ho fan al Japó, el saldo fiscal entre Catalunya i Espanya és de 16.500 milions. Per tant, incorporar la fletxa verda del superàvit comercial no aporta absolutament res i la campanya del PP és absolutament fal·laç i enganyosa.’
Per això, Sala i Martin feia servir una metàfora: la d’un lladre que entra en una botiga, roba cent euros en efectiu a la caixera i se’n va; es canvia i torna a la botiga al cap d’una estona, amb els cent euros, amb què compra uns pantalons. I després venia un inspector de policia (de nom Camacho) que deia a la caixera que el lladre no hi havia hagut robatori, perquè els cent euros en efectiu havien tornat quan el lladre havia comprat els pantalons. Però l’economista recordava que, a més dels cent euros en efectiu, el lladre s’havia endut el valor dels pantalons, també de cent euros.
La resposta de Santi Rodríguez
Avui Santi Rodríguez ha publicat un article al seu bloc titulat ‘Alguna correcció al model “Sala i Martín‘. Ho ha fet dient que els impostos es paguen després d’obtenir un benefici i no abans. Ho ha explicat així: ‘El recaptador d’impostos (l’atracador encaputxat segons l’autor) li cobra al botiguer, posem pel cas que 25euros (l’IVA, més l’IRPF del sou de la venedora, més l’impost sobre els beneficis –IRPF o societats- del botiguer). En aquest moment el botiguer, assessorat pel Sr. Martín, exigeix al recaptador que els 25euros s’inverteixin íntegrament a reparar la vorera de la seva botiga, que per això ha pagat. Ignoren però, la inestimable col·laboració del turista de Saragossa, que li ha comprat els pantalons!’
I afegeix: ‘Si el saldo de les vendes, no fora positiu, el volum d’impostos seria inferior, i per tant el resultat de la balança fiscal seria menor. Sense cap mena de dubte són dos conceptes diferents, però molt directament interrelacionats’.
Acaba dient: ‘El segon error és l’afirmació de que si el turista de Saragossa en lloc de comprar els pantalons a Barcelona, els comprés al Japó, el saldo fiscal entre Catalunya i Espanya no variaria. Primer, li podem preguntar al botiguer de Barcelona si prefereix vendre ell els pantalons, o que els hi vengui una botiga de Tòquio; segon, el recaptador tampoc li podria cobrar rés, per què no hi ha benefici; i tercer, l’assessor Sr. Martin, no podria exigir que reparessin la vorera de la botiga.
‘La celebració prematura del PP’
Avui Sala i Martin ha fet notar a Santi Rodríguez que queia en el mateix error que el seu partit en el plantejament de la campanya. ‘Les compres del turista de Saragossa generen un benefici a l’empresari i uns llocs de treball a Catalunya. I són, segons el “Santi”, aquests guanys econòmics per a Catalunya els què justifiquen que es posi impostos als catalans per a “pavimentar les aceres de Saragossa” i no les de Catalunya. La raó és que, segons el “Santi”, sense la “inestimable col·laboració del turista de Saragossa” a Catalunya no hi hauria beneficis. Per a recompensar aquesta “col·laboració”, cal que Catalunya mantingui un dèficit fiscal amb Espanya.’
I arriba a aquesta conclusió: ‘Com que l’intercanvi va ser voluntari, no queda cap altre deute per saldar i, en conseqüència, no cal parlar de dèficit fiscal per saldar absolutament res de res! Quin és l’error, doncs, que el “Santi Rodríguez”? Doncs, curiosament, és EXACTAMENT el mateix error infantil del PP en la seva anàlisi: s’oblida d’incorporar al seu argument el valor dels pantalons!’
