Mercè Ibarz: ‘La indisciplina és necessària’

Mercè Ibarz és una dona intensa i rebel. Gens convencional, no s’acomoda ni amb ella mateixa. Observa amb inquietud allò que l’envolta i ho explica a través de la literatura. Sap escriure i no para fins que no ha trobat què vol dir. Malgrat que les paraules li flueixin, perquè té ofici, no es desvia ni un mil·límetre del sentit. No es deixa arrossegar per la facilitat narrativa i malda per expressar el sentit precís, de la mateixa manera que un cirurgià fa anar el bisturí, sense concessions, fent una feina aparentment invisible que penetra dins el lector amb suavitat. L’imaginari de l’autora et fa rebrotar el teu. La intensitat es va acumulant i quan acabes de llegir ‘Vine com estàs’ t’adones que l’has subratllat gairebé com si fos un assaig de la teva vida. ‘L’amistat coneix els gestos i el moviment del cos, en sap més que l’amor i fins que el sexe’; ‘El treball era en el meu cas vida funàmbula’; ‘Cada dia provem d’evitar el fracàs’. Són glops d’un relat que et penetra sense alenar. 

En aquesta entrevista, l’escriptora repassa els punts forts de la seva novel·la anant més enllà d’allò que és evident. La literatura i la vida, ens diu, van de bracet. Aquesta història, que es pot llegir com un retrat de la dictadura a través de dues amigues, conté literatura i vida.

—‘Vine com estàs’ és una obra de plenitud.

—És escrita a tomba oberta. El compromís amb mi mateixa era escriure amb franquesa sense convertir el relat en un vòmit. I així ha sortit un llibre airejat, com qui s’ha tret un pes de sobre. Potser perquè és justament una vindicació de la indisciplina, tant en la manera de narrar com en la visió de la Història.

—Com es fa perquè no sigui un vòmit quan no hi ha personatges sinó que tot el pes cau en la narradora?

—Ajustant el fragment, diria, acceptant el fragment, que deixa la porta oberta a la imaginació i la memòria del lector. Veiem el món a trossos, com es veu a la tele, a les pantalles. Constantment canviem de pantalla. Ens hem tornat molt més ràpids i fluids. Potser per això aquesta segona part del llibre és la que em dóna uns lectors més entusiastes.

—El llibre comença amb un relat menys fragmentat, ‘La guerra vista des del mas’.

—L’experiment narratiu del ‘Repertori de passions’, que vaig escriure primer, m’hi va dur. Van sortir a raig els records de la guerra que m’han explicat a casa i que un dia o altre havia d’escriure. Escrivint-lo vaig entendre que en cada terra es concentra la guerra. I que, en el cas de Saidí i els voltants –cap a Lleida o cap a Fraga–, es concentra un dels nuclis greus de la guerra del 36. La construcció del canal d’Aragó i Catalunya a primers del segle XX és el preludi del que serà i del que no serà aquell temps de transformació. Experimentant s’arriba a poder dir el que fins aleshores no havies dit…

—Indisciplines, ja ho veig. És un llibre polític?

—De tota mena d’indisciplines, potser, narratives i històriques. Com els meus personatges sóc ‘historiaferida’, una paraula i un sentit que maldo per fer circular. ‘La guerra vista des del mas’ planteja que la guerra no es va acabar el 39 i la segona part del llibre, el ‘Repertori de passions’, la pots llegir com un retrat de la dictadura a través de dues amigues que es van formar en aquella època. Aquell temps encara està per dir. La dictadura va durar tant que queden moltes coses per explicar.

 ‘Les monges i Jane Birkin’

—L’escena del col·legi de monges és molt peculiar. Té Jane Birkin i el seu ‘Je t’aime’ de fons.

—M’estimo molt aquest capítol, quan les noies posen el ‘Je t’aime’ de la Birkin i les monges, com que van de modernes i de cançó protesta, és queden allà i aguanten la situació.

—Una imatge ben diferent del col·legi de monges repressor.

—A l’internat de Lleida m’ho vaig passar bé, la veritat. Aquells dos anys em van eliminar els esquemes anticlericals de bona part de la família, em van protegir després del sectarisme i em van acostar als ‘raros’, gent que viu als marges. Les escenes que conto ara han viscut en mi intensament al costat d’imatges inexplicades d’una dictadura que sovint volem creure que va ser marcada només per l’antifranquisme. I no, hi ha una memòria sepultadíssima, i diria que això és en gran part així per no haver volgut assumir dues de les preguntes que obre ‘Vine com estàs’: quan s’acaba una guerra? I quan una dictadura?

 ‘Continuem vivint en les consignes del vencedor’

—No s’han acabat?

—La dictadura és un tema encara força verge. Hem tocat alguns aspectes de la transició, però pocs. Si algú ho ha fet o ho fa, es diu que parla de la postguerra, però dir-ne postguerra i no dictadura és part d’aquesta censura persistent. En el relat de la guerra continuem vivint en les consignes del vencedor, i això també afecta els anys de la dictadura.

—És molt fort, això que dieu.

—Qui més ho paga més és l’herència llibertària. Això és molt bèstia, és el mateix que em vaig trobar a Berlín amb la caiguda del mur. Quan hi vaig anar, al cap d’un any, a casa d’uns amics esquerranosos no es podia parlar de Rosa Luxemburg i companyia. Per què?, vaig preguntar-los. I la resposta va ser: perquè van perdre. Caram! És un fet, ha passat a Alemanya i aquí continua passant. Encara ara la CNT, que va ser un sindicat d’una envergadura tremenda, és la gran desconeguda si no és per ser censurada o vilipendiada. Si estiguéssim a Anglaterra hi hauria centenars de llibres editats. Vivim en tradicions polítiques molt dirigides per la idea d’èxit i la seva contratapa, el fracàs. Ara mateix, a Catalunya hi ha set mil organitzacions de gent que procura fer el que pot per ajudar els altres sense que li mani ningú. Si renunciem a certes herències no entendrem gaire què passa ara.

—No és gens fàcil, perdre’s de vista a un mateix, diu la narradora.

—El ‘Repertori de passions’ d’aquest llibre és en bona mesura això, el relat d’esdevenir una persona, que potser vol dir més perdre’ns de vista que pas estar pendents del nostre melic. I tallar tot allò que no convingui.

—I que cada dia provem d’evitar el fracàs.

—Sí… El fracàs personal és molt penalitzat, quan tal vegada és la millor manera de discernir què ens fa el món, què hi fem nosaltres i com va la vida col·lectiva. Sobretot actualment, en aquests anys ferotges.

 ‘L’amistat veritable és ben escassa’

—L’amistat és un eix central, en el vostre llibre.

—L’amistat és un tema fascinant, recorre gairebé tots els meus llibres, és un dels grans laboratoris de l’educació sentimental. Més que en l’amor i en la família, costa de veure les desafeccions i els abandons de l’amistat, i amb aquests combats ens fem adults del tot; adults emocionalment mutilats, però adults. La traïció, les falses amistats, les relacions jeràrquiques opaques, les relacions interessades, la submissió, les relacions de poder: tot hi és en el laboratori de les aparences de l’amistat, que a la seva manera franca n’acaba destriant la palla i deixant clar que l’amistat veritable és una altra cosa, com diu la dita, ben escassa. M’he inventat la paraula ‘desamic’, ‘desamiga’: enemic em sembla sovint massa fort quan una amistat demostra que no ho és…

—En el llibre s’endevina un homenatge a Anna Murià. Vau arribar a ser amigues. 

—Una amiga i una mestra. Ras i curt: una dona que va viure sense por. Aquest és per a mi el seu gran llegat. Com a escriptora i en la seva vida personal i política, va viure sense por. No n’he conegut gaires més, ni dones ni homes.

—Penseu en el lector? 

—Tinc un gran respecte i confiança en el lector educat, entrenat, que vol llegir. En periodisme, d’una manera molt forta i en literatura, encara més. Quan escric llibres no penso més que en dir les coses com les he de dir, però quan reviso i poleixo, internament treballa el tipus de lectora que sóc: vull que els llibres em sorprenguin i se m’emportin per la manera com són escrits i pel que diuen. De gent que vulgui llegir literatura n’hi ha poca. Llegir llibres a molta gent no li cal. Però continua havent-n’hi, i no crec que desapareguin mai –jo mateixa em pansiria (necessito llegir tant o més que escriure)– els lectors que no poden viure sense llegir relats. Som una espècie a protegir.

—Al final fins i tot parleu de la fibromiàlgia mal diagnosticada.

—Si et fan un diagnòstic de fibromiàlgia, mira’t la tiroides! El llibre acaba així, reconeixent la narradora que la preparació no ens assegura més habilitats per a la vida. Sobretot si aquesta preparació no inclou una revisió a fons de la part fosca de la història col·lectiva. Fins pots confondre un tirà amb un metge. Les guerres i les dictadures s’interioritzen.

 ‘El país encara no s’ho pregunta: com vam poder aguantar tants anys el dictador?’

—I això ens ha fet submisos?

—Tots portem aquesta marca, em temo. Tenim unes arrels corcades que són allà. El país encara no s’ho pregunta: com vam poder aguantar tants anys el dictador? Tinc la impressió que, pel que fa a nosaltres, bona part del que vivim ara, enmig d’aquesta crisi global, ve d’aquí, de les velles estructures de la dictadura que s’han mantingut i que no hem explicat encara als joves.

—És un llibre diferent?

—Potser tanca un cicle, el de l’educació sentimental: com ens construïm en la vida íntima, la política i la col·lectiva; l’educació sentimental que deia Flaubert i que ara, en aquests temps d’autoajuda, solem confondre amb allò tan boig de la ‘intel·ligència emocional’ o com adaptar-nos al món al preu que sigui. No faig autobiografia, és una altra cosa. El trajecte del que escric va d’allò més personal al jo del lector i, així, al col·lectiu. Això és la literatura. 

—És un llibre que us obre noves portes com a escriptora?

—A la meva imaginació, potser sí.

—I què obre ‘Vines com estàs’?

—Escric sobre gent que m’estimo, que em sorprèn, persones que es mereixen un retrat literari. La vida és plena d’històries. Ara tinc més ganes de construir a través de la imaginació i la invenció, que de tota manera es basen sempre en allò que s’ha viscut, en l’experiència d’aquest món estrany.

—En un moment la narradora diu que escriure és com cosir. L’estructura del llibre seria el patró de la modista, el tall de què parleu en el llibre?

—He fet servir un patró inventat. Em vaig plantejar un exercici de llibertat expressiva: encara que no ho sembli, obeeix a una estructura super-rígida, és de tall agosarat.

—Doncs no, no ho sembla, perquè és molt fluid.

—El ‘Repertori de passions’ d’aquest llibre són 10 capítols de 10 pàgines cadascun. Per nassos, ho volia així. No sabia on em portaria aquesta decisió prèvia però així havia de ser. La imaginació és una qüestió d’estructura, que de vegades exigeix posar-se límits que t’obliguin primer i finalment et permetin de dir les coses i dir-les de manera diferent.

—Una disciplina, doncs?

—Una indisciplina, més aviat: posar en solfa certes convencions sobre les maneres de contar. La indisciplina és necessària, la tradició és sovint obediència i prou. Com en la vida personal i en la col·lectiva, ha! Literatura i vida van de bracet.