Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  11.04.2013  15:38

'El Procés Constituent i la Unitat Popular'

Víctor López Simó, militant d'Endavant OSAN i del Moviment Popular de Sabadell reflexiona al voltant del 'Procés Constituent' presentat ahir per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres

Men?ame
 

Ahir a la tarda els mitjans de comunicació i les xarxes socials van sorprendre a gairebé tothom amb la noticia del Procés Constituent impulsat públicament per dues personalitats que compten amb el suport i admiració d’una gran part de la opinió pública més sensible als conflictes socials. Potser el titular “Teresa Forcades i Arcadi Oliveres entren en política” és poc encertat, ja que primer de tot cal reconèixer la trajectòria militant i compromesa tant de la Teresa com de l’Arcadi. En el meu cas, com a militant d’Endavant OSAN, estic molt agraït amb tots dos per la seva contribució en la campanya “Sobirania Econòmica”.

Amb la notícia sobre la taula, les reaccions van ser immediates: hi ha qui diu que el procés constituent pot esdevenir un proper estadi de mobilització, que superi i transcendeixi l’actual estat de lluites disgregades, sectorials i locals contra les retallades i pels drets socials. També hi ha qui argumenta que la iniciativa pot fer de contrapès al sobiranisme transversal, emfatitzant les qüestions socials. En canvi, hi ha qui argumenta que irrompre al Parlament sota un programa polític de radicalitat democràtica que porti a la desobediència i insubmissió als mercats és, de fet, el que ja va fer la CUP-AE; i també qui adverteix dels perills de la Syriza catalana, de la socialdemocràcia radical o d’una visió de país regionalista de nou centrada exclusivament en el Principat de Catalunya. Pel que fa a la metodologia, hi ha qui ha destacat l’encert i l’habilitat de portar un programa polític de ruptura en ple “prime-time català” amb centenars de milers d’espectadors, mentre que d’altres han criticat que de nou es cridi a la unitat “des de dalt” i no “des de la base”.

Més enllà d’aquesta diversitat de primeres opinions, hi ha un conjunt d’elements que caldria compartir dins dels moviments populars en què participem. El primer d’aquests elements és la fortalesa d’aquesta iniciativa per eixamplar la difusió d’un programa polític que no és altre que el de la Unitat Popular: desobediència i independència total, ruptura amb els mercats i control social de l’economia, repartiment del treball i la riquesa, model autocentrat basat per cobrir les necessitats de les persones i no dels grans capitals, etc. Com més adeptes rebin tots i cadascun d’aquests punts programàtics millor que millor. Des d’aquesta perspectiva, la idea de la Teresa i l’Arcadi de “sumar” no pot fer més que bé al programa polític de la Unitat Popular, ja que “sumen” posant aquest programa al centre del debat polític, igual com “suma” el SEPC bloquejant facultats, la PAH aturant desnonaments o el Quim, la Georgina, el David i les desenes de regidores de les CUP, les CAV i altres candidatures alternatives parlant des dels faristols de les institucions burgeses.

El problema és quan passem la pàgina del programa polític tan aplaudit per tots i totes, ja que aleshores les fórmules màgiques desapareixen, i trobem els veritables reptes als quals cal enfrontar-se. En aquest punt, l’anàlisi crítica a la iniciativa de Procés Constituent s’ha de fer, però no per criticar o (ni molt menys) atacar aquesta iniciativa, sinó per veure quines són les nostres pròpies mancances i afinar el màxim possible la nostra estratègia per superar-les. I aquí és on, segons el meu entendre, els dos principals reptes -que si bé fa anys que coneixem, el nou escenari encara els deixa més en evidència- són: (a) la capacitat de les classes populars d’aquí i d’avui per incidir de forma efectiva i eficaç en el canvi social i (b) la relació entre les institucions i el centre de gravetat des del qual ha de pivotar un moviment revolucionari.

El primer repte apareix en tant que, un cop més, “Procés Constituent” presenta un programa polític però cap acció política per acostar-nos-hi ni que sigui mínimament. Per tant, ens tornem a trobar amb el “però això qui ho farà?” debatut en el llibret “Poder Popular contra la UE i els Estats” d’Endavant OSAN (2012):

Al treball de V. Navarro, J. Torres i A. Garzón, titulat ‘Hay alternativas’, es planteja (....) crear ocupació impulsant l’activitat econòmica i no frenant-la. Això és cert des del punt de vista econòmic. Però l’esquerra anticapitalista s’ha de plantejar la qüestió des del punt de vista polític: ningú no ho farà si no ho fem nosaltres o sota la nostra pressió. La qüestió no rau en si es poden fer polítiques favorables a les classes populars. La qüestió és quin tipus de poder polític necessitem per fer-les possibles.

De la mateixa manera, el segon repte apareix en tant que s’anuncia una candidatura per anar a les institucions guanyant unes eleccions burgeses al parlament autonòmic català. De nou, el debat està servit des de fa temps. D’un costat una tradició política de “allò que es fa al Parlament és l’important, i el que es fa al carrer és de segon ordre” que ens obliga (mal ens pesi) a presentar batalla dins les seves institucions. De l’altre costat, la contradicció de participar en les institucions burgeses, fagocitadores i aniquiladores de qualsevol iniciativa de transformació social real, alhora que invisibilitzadores del subjecte polític dels Països Catalans. En aquest sentit, com ja exposava Endavant OSAN després de les darreres eleccions, el repte és saber ser dintre però amb el centre de gravetat fora:

“I, sobretot, caldrà no creure aquells que ens vulguin fer pensar que la presència al Parlament de Catalunya és la manera de superar la marginalitat. Ben al contrari, és el fet d'haver superat la marginalitat mitjançant la lluita al carrer el que ens ha permès ara obtenir representació a la cambra autonòmica. És el fet de no funcionar com a partit sinó com a moviment el que ha generat el corrent de confiança necessari per obtenir representació. La dinàmica institucional no ens ha d'empènyer, per tant, en la direcció equivocada. Serà mantenir el centre de gravetat del moviment fora de les institucions el que ens permetrà no ser integrats en un sistema institucional que és l'expressió política de l'ocupació espanyola, de la partició de la nostra nació i de la dominació de classe. És justament allà on l'esquerra independentista i els moviments anticapitalistes han mantingut una trajectòria continuada de treball sobre el terreny on els resultats han estat més notables.”

En conclusió, “Procés constituent” no presenta un programa polític nou, sinó una nova manera de presentar-lo a la societat que caldrà saber aprofitar. I les mancances i riscos que hi puguem veure en el projecte no les hem de fer servir com a arma llancívola contra ningú, sinó convertir-les en els nostres reptes per tal d’anar posant-hi solucions, procurant fer-ho sovint des de les assemblees i les mobilitzacions i, de tant en tant, des de faristols i platons de televisió.

Men?ame