Edward Hugh: ‘Ningú no ha de treure els diners ara’

Edward Hugh, economista gal·lès instal·lat a Catalunya, opina que les condicions imposades a Xipre per al rescat obren la porta al dubte i a la incertesa sobre la seguretat dels estalvis dels ciutadans de tota l’eurozona, especialment d’aquells estats, com l’espanyol, que podrien arribar a demanar un rescat. ‘No és cap bona notícia, perquè implica que s’exigiran més sacrificis als petits estalviadors d’una manera o d’una altra’, diu Hugh. Això no obstant, no creu que en estats com Espanya o Itàlia hi pugui haver cap situació semblant a curt termini. I recomana: ‘Ningú no ha de treure els diners ara.’

—Què pot passar si el parlament de Xipre manté la negativa d’acceptar el rescat?
—Xipre faria fallida. Però crec que, igual com va passar a Grècia, a Xipre adopten una posició de força per aconseguir alguna cosa. No interessa ningú que Xipre faci fallida.

—Però si és així, juguen amb foc…
—Evidentment, perquè no té una estratègia alternativa viable. No aprovar el rescat implica la fallida del pais, i la sortida automàtica del euro. Tindria conseqüències geopolítiques, perquè l’illa dependrà més de Rússia, i no s’ha d’oblidar que hi ha una zona que és de Turquia. Però com que no queda clar quin benefici trauria el ciutadà xipriota de la fallida, cal imaginar que no busquen pas això, i que es tracta d’una estratègia per negociar. Llavors, sí, hi ha un risc. Jo no diria que és l’escenari més probable, que el país acabi sortint de l’euro.

—Què passaria si fos així?
—Jo crec que no gran cosa a curt termini per a l’euro i per als altres països que el fan servir. Si en sortís, el país tindria molts problemes, i això pot ser utilitzar com a exemple pels alemanys sobre quina mena de futur espera a qualsevol país que no accepti de fer sacrificis per romandre dins de la moneda. Per als alemanys, hi ha un principi que és que els deutes de cada país no són compartits entre tots. I si cedeix sobre Xipre, aleshores Mariano Rajoy podria tornar a parar la mà. El problema és que el país no té un problema de liquiditat, té un problema de solvència, i això no es soluciona pas amb un préstec, perquè ningú no pot creure que aquest préstec es pugui tornar mai.

—Hem de patir pels nostres estalvis?
—Ara com ara, no hi ha indicis que això que ha passat a Xipre es traslladi aquí. Però s’ha posat l’interrogant, el dubte, si en el moment crític els altres estats europeus, sobretot els alemanys, no estaran disposats a fer cap pas solidari amb un altre membre de la zona euro. No puc dir que hi hagi risc perquè parlem de situacions hipotètiques. Però no és cap bona notícia, perquè implica que s’exigiran més sacrificis als petits estalviadors d’una manera o d’una altra.

—Quan Espanya demani el rescat què pot passar? Una retirada en massa dels diners dels bancs?
—De moment hi ha més inseguretat. Es fa difícil de pensar que Mariano Rajoy, o el govern de torn que hi hagi, pugui anar a demanar un rescat tenint en compte el precedent de Xipre. Perquè ara, per més que diguin que no tocaran mai els dipòsits, tenen poca credibilitat. Perquè als xipriotes ja els van dir això mateix, i mira. A Espanya hem vist què passava amb les preferents i els accionistes de Bankia. Sempre són els minoristes que han d’assumir les responsabilitats. Com han de convèncer als espanyols que no els tocaran els dipòsits?

—Però què es pot dir a la gent que té estalvis. Que tregui els diners del banc perquè tard o d’hora hauran de pagar?
—Tinc els meus diners a Catalunya Caixa i estic molt tranquil. La intranquil·litat vindrà quan Espanya necessiti de manera molt evident i urgent un rescat. No puc dir què faria jo, perquè depèn de moltes coses. En aquest moment no és cap problema. Ningú no ha de treure els diners ara. Però l’actuació a Xipre ha fet molt mal respecte de la confiança i la credibilitat en un termini mitjà, i per ben poca cosa.

—Quina probabilitat hi ha que hi hagi un altre rescat?
—Mira què ha passat a Catalunya Caixa. No han trobat comprador. Això no és pas una cosa positiva per a l’opinió del sistema financer espanyol: si després d’injectar tants diners de l’estat en una entitat els compradors encara tenen dubtes, això fa pensar que potser el problema per a tot el sistema és una mica més gran i que hi pot haver la possibilitat d’un altre rescat del sistema financer.

—Com pot ser si el govern alemany es resisteix a fer més rescats?
—Ara les coses agafen un altre tarannà, que té a veure amb les implicacions de l’acord que han fet a Irlanda. El govern irlandès i el banc central d’Irlanda van decidir que el banc finançaria el govern agafant uns instruments de deute de quaranta anys. Això no ho van consultar amb el BCE, no en van necessitar el permís. Ells mateixos van dir ‘fem-ho, endavant’. És més probable a curt termini veure exemples d’això, tant a Itàlia com a Espanya, que no pas demandes de rescat com els que hem vist fins ara.

—És possible que Espanya i Itàlia no demanin un rescat?
—És impossible de fer un govern a Itàlia que pugui demanar el rescat. Perquè és impossible que a Itàlia hi hagi un govern disposat a aprovar una altra tanda de mesures d’austeritat. El govern d’Itàlia haurà de reestructurar el deute. Perquè el volum com a percentatge del PIB va augmentant. Si de cas, poden canviar de perfil: que el banc central d’Itàlia, i no el BCE, arribi a un acord amb el govern d’Itàlia de comprar títols de deute quan caduquin, perquè no en fan noves emissions en gran quantitat. El problema és quan caduca el deute. La solució que es proposaria seria que, quan caduqués, el govern donés bons de quaranta anys i cinquanta al banc central. Penso que el rescat de Xipre és l’últim de la generació anterior. El parlament alemany no vol sentir més a parlar d’això.

—Però així s’infla el deute, i, de retruc, augmenta la càrrega als estalviadors.
—Però és el que fa el Japó: acumular deute amb la idea que no es pagarà mai. Perquè els mercats passen de tot i suposen que es solucionarà tot. No es pot dir a un italià que és diferent d’un japonès. Si els japonesos imprimeixen diners i emeten deute, per què el govern d’Itàlia no pot fer igual, essent un govern sobirà? No dic que funcioni, això. Els italians han dit prou i ningú no vol plantar cara al procés democràtic d’Itàlia. A més, després de Xipre no veig Rajoy dient ‘anem a demanar un rescat’. Buscaran un argúcia financera dissenyada per De Guindos.

—Per exemple?
—Podria ser que fusionessin Catalunya Caixa amb Bankia per crear un gran banc públic i fer préstecs a les pimes, garantits pel govern a través del banc central espanyol, sabent que no ho cobraran. No sé si ho faran. A la Xina van fer això: els préstecs irresponsables. El problema que ha tingut fins ara la zona euro és que els alemanys han insistit que el BCE no podia fer-ho, perquè no volien que el Bundesbank ho fes. Pot ser que cada país vagi per un camí diferent.

—Tenint en compte tot això, a una Catalunya independent li convindria més de ser dins la UE o fora?
—Una Catalunya fora d’Espanya es trobaria en un moment feble i amb moltes coses a fer, i per això caldria més tenir amics que no enemics. El problema serà de reconeixement, i que la UE, tal com està en aquests moments, té senyals que les coses no van bé: Hongria és al límit de la democràcia i el Regne Unit tampoc no veu clar que vulgui quedar-se dins. La situació de Catalunya dependrà de l’escenari en què neixi. En abstracte, és difícil de dir què seria millor. Si Catalunya neix en un ambient de desmembrament de la UE serà una cosa, si neix quan la UE ja es va refent, va millorant després d’haver après algunes coses, n’és una altra.