15.03.2013 - 06:00
La feina del PEN Català, organització d’escriptors i traductors vinculada al PEN Internacional, és poc visible, de vegades. Però té una gran qualitat i efectivitat perquè la literatura catalana mantingui una presència internacional, perquè els escriptors catalans tinguin veu en organismes internacionals com l’ONU, per fomentar una mirada positiva cap al país. Ara l’entitat fa noranta anys i acaba d’inaugurar una petita exposició a la Biblioteca de Catalunya, que en mostra la història i en destaca els aspectes importants: la defensa dels drets lingüístics i la llibertat d’opinió i d’expressió. N’hem parlat amb la presidenta, Carme Arenas.
Carme Arenas ho explica així: ‘Al llarg d’aquests noranta anys d’existència, el PEN Català ha exercit la diplomàcia cultural de Catalunya a tot arreu. Per dir-ho en paraules de Carles Riba, un dels primers presidents, «fem d’ambaixadors intel·lectuals de Catalunya».’ El PEN ha fet una feina important de diplomàcia cultural durant tots aquests anys. Una feina transversal, que va permetre, per exemple, la visibilitat i la denúncia dels escriptors catalans durant la dictadura franquista. El PEN Català sempre ha estat una entitat de prestigi reconegut. Tanmateix, avui sembla que li manca un cert reconeixement de les institucions públiques.
Arenas ho veu així: ‘No sé si podem parlar de falta de reconeixement. Sí que veiem amb estranyesa que la tasca que el PEN fa i pot fer no sigui percebuda en la seva total dimensió per les nostres autoritats. Una institució que té noranta anys, que és organisme consultiu a les Nacions Unides en matèria cultural, que té estatus d’oficialitat quan visita els altres països, ens sembla que hauria de ser considerada com un ens de màxima importància per al país. Conseqüentment, hauria de ser tractada com un patrimoni propi, garantir-ne continuïtat i vetllar perquè pugui realitzar la tasca pròpia tant a dins del país com a fora amb eficàcia i amb els recursos pertinents. Tal com passa als altres països on els ministeris d’Afers Estrangers i de Cultura forneixen recursos al centre PEN propi perquè el consideren ambaixada cultural. Sembla com si els nostres dirigents no percebessin que la diplomàcia cultural és la més transversal, aquella que arriba on no arriba la diplomàcia política, perquè té unes xarxes molt eficaces i –repeteixo– transversals.’
Els orígens
Era el 1922 quan el poeta Josep M. López Picó i el dramaturg Josep Maria Millàs-Raurell van emprendre el procés de fundació del PEN Català, dins el PEN Internacional, organisme que s’havia fundat un any abans a Londres. Van organitzar un sopar fundacional a l’Hotel Ritz, amb Joan Crexells, Josep M. Batista i Roca, i el poeta John Langdon-Davies, arribat l’any anterior a Catalunya i que preparava una antologia de poetes catalans per a traduir a l’anglès. Un anys després, reunits en plenari, ja eren una vintena d’escriptors. No hi van faltar Carles Riba, Josep M. de Sagarra, Clementina Arderiu, Joan Puig i Ferrater, Carles Soldevila i Pompeu Fabra, que en fou nomenat president. Li succeí Carles Riba.
En la història del PEN, la dècada dels anys trenta i la dels setanta van ser molt prolífics: ‘Els anys trenta, fins a la guerra, van ser de molta vitalitat, fins al punt que el 1935 els escriptors catalans es van atrevir a fer el congrés internacional a Barcelona. El govern català va fer una aposta forta per la diplomàcia cultural. Van passar per aquí les primeres espases de la literatura internacional i el congrés es va organitzar amb una gran dignitat pels testimonis que n’han quedat.’
Però aleshores va arribar la guerra i la dictadura. Explica Carme Arenas: ‘Hem recuperat una carta que va escriure Pau Casals al PEN demanant que l’entitat reflectís les pèssimes condicions que havien de suportar els escriptors catalans arran de la dictadura franquista. A través del PEN, quan els escriptors catalans eren víctimes de la repressió cruenta, es va organitzar una xarxa transversal de suport entre els escriptors exiliats, però també a través de la UNESCO. I des de dintre, Joan Coromines feia d’enllaç amb l’exterior.’
Els anys setanta
I què va passar als anys setanta? Doncs que ‘quan Tísner va tornar, el 1973, va refundar el PEN Català i es va convertir en el primer secretari general. L’anècdota és molt sucosa: com que no hi havia dret de reunió, els escriptors van omplir un autobús i van anar a l’Espluga del Francolí, i durant el trajecte es va reconstituir l’entitat. Palau i Fabre en va ser el president’.
Què va passar el 1978? ‘Tot anava bé fins el 1978, quan, per demostrar que s’havia superat el franquisme, el PEN Català es va tornar a llançar a organitzar el congrés internacional. Però aleshores el president del PEN Internacional era en Vargas Llosa i va crear problemes amb el PEN espanyol. Es pretenia que la llengua oficial del congrés fos el castellà. Palau no va cedir, però entre alguns escriptors catalans hi va haver una certa tebior. El congrés es va fer i la llengua oficial va ser el català, però l’enfrontament intern al PEN Català va portar, al final, a la dimissió d’en Palau i Fabre.’
‘Tots aquests moments importants demostren que el PEN català sempre ha tingut capacitat de ser present a dins i a fora. I ho hem fet sense cap gran suport. Per això parlem de diplomàcia cultural i de diplomàcia exterior, un diàleg a dues bandes, de fora a dins i de dins a fora també. És important per a l’oxigenació de la nostra literatura, per a crear un diàleg necessari.’
Drets lingüístics i llibertat d’expressió
Avui, els grans temes que treballa el PEN Català també tenen la força de la significació interior i la universalitat exterior: per una banda, té un paper cabdal en el comitè de traducció i drets lingüístics, que president el filòsof Josep-Maria Terricabras, i que ha impulsat la Declaració Universal de Drets Lingüístics (1996) i el Manifest de Girona (2011).
Precisament, ser membre del PEN Internacional ha permès al PEN Català de denunciar a l’ONU el tractament discriminatori del català en l’àmbit de la justícia arreu del territori lingüístic (2010). I aquest setembre passat el PEN Internacional, reunit a Corea, també va aprovar una resolució impulsada pel PEN Català per tal que es presenti a l’ONU una denúncia sobre la persecució de la llengua i la cultura catalanes en l’àmbit de l’educació. És a dir, l’atac al nostre sistema d’immersió lingüística a l’escola.
L’altre àmbit d’incidència significativa del PEN Català és la llibertat d’opinió i d’expressió. El 2006 fou cofundador de la Xarxa Internacional de Ciutats Refugi (International City of Refuge Network – ICORN). Barcelona es va convertir en ciutat refugi i l’any següent va acollir el primer escriptor amenaçat, Salem Zenia, poeta i periodista de cultura amaziga. També ha acollit l’escriptora i periodista tunisiana Sihem Bensedrine i l’escriptor palestí Basem Al-Nabriss. La periodista de Zimbabwe Rhodah Mashavave va ser acollida a Palma.
