El ‘borrelló’

El bon temps havia fet que el parc estiguera molt concorregut, i allí estava jo, observant tot el que passava al meu voltant. De sobte em va cridar l’atenció un grup de xiquets equipats de futbolistes. No devien tindre més enllà dels nou anys, i tots portaven samarretes, calçotets, calcetins. Evidentment predominaven els Messi, Ronaldo o Iniesta sobre tots els altres. Però si he de ser sincer, el que més em va cridar l’atenció van ser les botes amb tacs i el baló de reglament que portaven, idèntic al que s’usa en les competicions oficials, de colors, brillant i que no devia pesar gens. Quina sort –vaig pensar– i de sobte, en va vindre a la ment el ‘borrelló’ amb què jugaven els ‘majorangos’ del barri. Ei! aquell borrelló!

El llenguatge popular ens familiaritza amb expressions molt corrents en certs moments, i que després, quant u vol saber-ne el significat acadèmic, no el troba per cap de costat. És el que em va passar quant vaig voler buscar el significat de la paraula ‘borrelló’ per intentar saber com el definia el diccionari, i no l’he trobada; el més aproximat que he vist ha estat la paraula ‘borrell’, i no tenia res a veure amb la denominació que jo buscava.

La plaça era el lloc de concentració de tots els joves que vivien pels voltants. Allí coincidien xiquets de totes les edats, ja que era molt normal que els germans més majors es feren càrrec dels germans més menuts en el temps d’esplai, amb eixa frase tan característica que deien les mares: ‘emporta’t el teu germanet i tin ‘cuidao’ d’ell’; encara que després, cadascú es dedicara a jugar als jocs propis de la seua edat i s’oblidara un poc, o un molt, del germanet. Recorde aquells ‘majorangos’ de la plaça, que devíem tindre tretze, catorze o quinze anys; aquells que ens passaven un pam a nosaltres, i a qui teníem com idealitzats per la seua manera de jugar vigorosa en tot el que feien: corrent, jugant a trompa o a xavos negres, a reine, fent harca (tirar-se pedrades) o lluitant uns contra altres, com feien els ‘jefes indios’ en les pel·lícules de ‘pallers’ –pel·lícules que després passarien a dir-se de ‘l’Oeste’– on els ‘indios’ sempre eren els ‘malos’ i els blancs els bons.

Però en aquells anys –com en l’actualitat– l’esport rei ja era el futbol, i quan s’ajuntaven un nombre suficient per a fer un partidet, algú deia: ‘Xe, Nabero, trau el ‘borrelló’ i farem un partidet!’. I al moment se’n anava a casa i apareixia amb el famós ‘baló’ que no ho era.

Un ‘borrelló’ era una pilota feta de drap envoltada de cordell, a què procurava donar-se-li una forma el més redona possible. Però en aquells anys no era fàcil trobar draps de bona qualitat, ja que si estava en bon estat –el drap– era utilitzat per a les tasques de la casa, i si no valia per a res es baratava al draper per caixetes de mistos o qualsevol altra cosa. Alguns tenien sort i aconseguien fer-se un ‘borrelló’ de les ‘terilles’ de les peces de mates de borra.

He dit que apareixia el xicot amb el famós ‘borrelló’, perquè realment ho era. Aquell ‘baló’ era una mena de pilota d’esponja massissa i dura –devia ser cautxú– a què se li havien anat afegit unes voltes de talleruques de llençol i rematades amb unes voltes de cordell per donar-li més consistència, i evitar que al pegar-li puntellons l’esponja anara desfent-se.

Recorde aquelles porteries senyalitzades amb un munt de pedres, i aquells jugadors que eren veritables ‘cavalls’ corrent, sense cap equipament, per una plaça plena de pedres i pegant-li puntades de peu a un ‘borrelló’ més dur que una pedra, amb unes espardenyetes finetes amb sola de goma, que quan pegaven un xut, se n’anava més lluny l’espardenya que no la pilota; i si li pegaves malament, es soltava la sola de l’espardenya o, pitjor encara, es soltava l’ungla del dit gros. Alguns tenien la sort de jugar amb les sabates dels diumenges, cosa que els feia participar amb una cert avantatge, ja que quan pegaven el puntelló, el contrari apartava el peu perquè no era el mateix rebre una puntada amb sabata que amb espardenya. Ara: pobre xiquet si acudia a casa amb les sabates dels diumenges pelades…

I com de tant en tant al llarg del partit algú deia: ‘pareu que s’ha desnugat el borrelló!’, i automàticament el partit es parava, i el més manyós es dedicava a recompondre la pilota, i després el partit seguia amb més força si cap. I la veritat és que alguns jugaven a futbol realment bé: corrien, driblaven i xutaven que feia goig de veure’ls. Tant és així, que alguns –bastants– van arribar a jugar en categories regionals, d’altres en l’Ontinyent i fins i tot en Segona Divisió.

Aquells ‘borrellons’ van ser els instruments que van forjar una generació de futbolistes locals, ja que les pilotes de goma eren privilegi d’uns pocs, i els balons de reglament, eixos plens de cositons, que alguns untaven d’oli industrial o greix perquè duraren més; amb una boquilla cordada que podia fer-te un trau a cap en fer un rebuig, i més usats que les espardenyes de sant Vicent, aquells balons de reglament sols eren utilitzats en alguna lligueta local.

Aquella generació que podríem definir del ‘borrelló’ va ser substituïda pels xiquets que els miraven (o siga, nosaltres), que podríem dir que estava millor equipada, ja que, si bé és veritat que teníem pilotes, almenys de goma, també és de veres que no teníem millors espardenyes; i quan se’ns ocorria jugar a futbol amb les sabates dels diumenges, podia haver-hi un drama familiar, que sempre tenia conseqüències negatives per a nosaltres.

L’aparició de joguets millors –de pilotes i balons– va fer que aquell ‘borrelló’ de drap passara a la història, i que la paraula en qüestió desapareguera del vocabulari dels xiquets per a definir una pilota de drap que ja no existia i alguns ni la coneixien.

Si bé podem dir que la paraula ‘borrelló’ no ha desaparegut del tot del llenguatge popular, ja que continua escoltant-se de tant en tant, en llenguatge col·loquial, ara per la gent més major, per definir… altres pràctiques que no tenen res a veure amb les pilotes de drap.

—De que estàs escrivint –em va preguntar la meua dona.
—Sobre els ‘borrellons’; tu saps el que és un ‘borrelló’? –li vaig preguntar.
—Clar! –i va riure.

Evidentment, la paraula seguia viva.
        

Enllaços
Array
Array