12.02.2013 - 06:00
Ens trobem amb Francesc Parcerisas, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i degà de la Institució de les Lletres Catalanes. Acaba de publicar ‘La primavera a Pequín. Un dietari‘ (Quaderns Crema). D’entrada, ens explica dues coses que acabem entenent que són el moll de l’os del moment que viu. Ens diu que ha començat a obrir calaixos i carpetes. I per què? ‘Perquè em faig vell’, explica. Alhora, també es plany de la precarietat amb què han de treballar molts escriptors, ara que els articles ja no es paguen ni s’encarreguen estudis ni projectes. Anem a pams. Us oferim l’inici del dietari (pdf).
Parcerisas té ganes d’explicar-se sobre ‘La primavera a Pequín’: ‘És el primer llibre d’un projecte més ampli, una cosa que fa anys que tinc al cap, relacionada amb textos memorialístics, de dietaris, que ara intento estructurar. Quan em van convidar a fer una estada d’un mes a Pequín, el maig del 2011, per fer un seminari de traducció a la Universitat d’Estudis Estrangers, vaig pensar que tenia la possibilitat de fer la prova. Era un espai temporal concret, fora d’aquí, interessant per les diferències culturals tan grans que hi ha… I vaig pensar que podia convertir aquesta experiència en un llibre.
—Per tant, vau definir el llibre abans d’anar-vos-en?
—Em vaig plantejar com encarar-lo. Ja ho explico al pròleg, que no sóc un sinòleg, no en sóc especialista; per tant, no podia posar-me en un terreny que no dominava. En canvi, vaig pensar que havia de trobar una mirada que creés interès, sorpresa, estranyesa. Jo volia mirar l’entorn. Però això podia ser avorrit, pensant en un possible lector. Tothom qui visita Pequín pot tenir impressions similars. Per això se’m va acudir d’introduir-hi els somnis: es tractava de reproduir els somnis que em vinguessin amb la màxima consistència, però sense interpretar-los. No és fàcil, perquè els somnis s’esvaeixen com el fum. Per tal de recordar-los i anotar-los em vaig arribar a llevar a les quatre de la matinada.
—I què hi aporta, el somni, en aquest relat?
—En el somni hi ha una estranyesa i alhora hi ha una realitat, que vaig pensar que era una combinació que s’assemblava molt a la que vaig trobar a Pequín. Tot funciona com ha de funcionar, però tot conté un substrat mil·lenari. La cultura xinesa és mil·lenària. Als xinesos la cultura occidental els és completament igual, perquè han estat el centre del món durant milers i milers d’anys. És un altre món. I això era un joc de miralls.
—I quan decidiu d’incorporar-hi la poesia?
—Les notes d’observació i els somnis es convertien en un relat on faltava una mica de nata. I la nata la hi han posada els poemes. Aquest toc líric acaba de fer el teixit, posa els fils de colors en aquest tapís general. I així, al final, em va agradar. Totes tres peces creen un cert clima d’estranyesa, de deixar-se endur per l’esperit del badoc (el ‘flâneur’ de Baudeliare).
—Us vau preparar d’alguna manera especial?
—Vaig llegir, sobretot literatura xinesa de ficció, més que no assaig o no ficció. Abans del viatge i durant el viatge. Em vaig quedar fascinat del meu desconeixement, la meva ignorància. Perquè allà el bagatge que duus no serveix de res. Bach? Qui és Bach? Ens hem mirat tant el melic des de la nostra cultura. Quants Bach hi ha hagut a la Xina? No en sabem gairebé res. I això és una cura de prevenció, contra les ínfules que a vegades tenim.
—El clima d’estranyesa, el deixar-se endur per l’esperit badoc, no tindria interès si no tinguéssim davant unes proses escrites amb intenció literària.
—És clar. Has de crear un punt de vista literari, en aquest cas identificat amb la mirada del badoc, que mira enfora amb curiositat. Els fragments no són estrictament correlatius, excepte el principi i el final. L’ordre té la voluntat de fer-se llegidor, que la narració no faci grumolls. I els poemes els vaig col·locar a fi que m’anessin bé en la narració del dietari: a voltes per reforçar un moment d’ironia, a voltes per contrast, i que sempre ajudessin a lliscar la narració.
—Pequín forma part del vostre imaginari?
—No hauria anat mai a la Xina si no m’haguessin convidat a fer el seminari de traducció. Fer un viatge a veure monuments, sense parar d’aquí cap allà, quan de fet tots aquests monuments els pots veure per internet en foto o en vídeo… No. Allò que em va atreure va ser el fet de poder-me quedar un temps en un lloc i veure com funciona des de dins, amb tota la modèstia de ser un passavolant, que ho veu i ho mira com si fos pel forat del pany. Això sí que ho vaig trobar atractiu.
—Com evolucionen els vostres somnis?
—Són una sorpresa en el relat. I no vaig voler interpretar-los. Però, a part l’esforç mental i físic d’escriure’ls, va ser una experiència molt interessant. Perquè intentar descriure tota la riquesa informativa del somni és inevitablement fer curt, quedar-se lluny. Estic molt parat de la vivacitat de la identificació dels llocs o de les persones. I aquesta precisió, aquesta confiança que trobes en el somni, és també l’estranyesa que et produeix en la realitat.
—Aquest experiment de dietari us ha semblat prou positiu en conjunt, per continuar un projecte memorialístic més gran?
—Tinc una altra història embastada, situada dins la prosa memorialística, un llibre estructurat i parcialment escrit que es dirà ‘Tot desembalant la meva biblioteca’. Un llibre que neix a partir de l’article que va escriure Walter Benjamin. La idea és confegir un seguit de textos autobiogràfics a través de les lectures que m’han marcat. No són una colla de llibres recomanats, sinó llibres que associo amb moments de la meva vida.
—Per exemple?
—Un sobre la ‘Colección juvenil cadete’, que eren els llibres que llegia de petit. Un altre relacionat amb la meva primera dona, perquè quan ens vam conèixer em va regalar una sèrie de primeres edicions de Valéry, Mallarmé… que li havien arribat d’una manera complicada. Però no serà una autobiografia. No hi haurà més intimitat de la necessària per posar en context la lectura. Ni tampoc una reflexió literària dels llibres, sinó l’estima que els he tingut. Per exemple, tinc molt fixats a la memòria els llibres que els pares ens llegien de petits a tots els germans. Recordo un Kipling traduït per Marià Manent. Un altre exemple: parlaré d’uns llibres que tinc que provenen de la biblioteca d’Alfons XIII.
—Això requereix una mínima explicació.
—L’avi Parcerisas era ebenista i va fer la biblioteca del palau de Pedralbes, palau que la ciutat havia regalat a Alfons XIII. Sospito que no hi cabien tots els llibres i que se’ls van repartir. Conservo vint volums de Proudhon i un Dumas… Són llibres que jo he vist sempre a casa. És que la vida és plena de seqüències que fan referència als llibres llegits. Mira, de fet, ‘La primavera a Pequín’ és un homenatge a Boris Vian, que va escriure ‘La tardor a Pequín’, on deixava anar aquell humor, i que al meu llibre hi és en petites gotes.
