03.02.2013 - 06:00
La vida de l’actriu Montserrat Carulla, que ja té vuitanta-dos anys, es divideix clarament en dues meitats, abans dels quaranta i després. Aquest fet és determinant per a entendre’n la trajectòria i encara més per a valorar el gran esforç que ha fet per sobreposar-se a tantes adversitats. També ens ajuda a entendre el seu compromís amb la llibertat, individual i col·lectiva. Us oferim una entrevista en profunditat (vídeo), en què resseguim la seva vida i en descobrim aspectes poc coneguts.
També us oferim aquest altre vídeo, inclòs en la sèrie ‘Personatge, tres objectes i una entrevista’, en què l’actriu ens ensenya tres objectes que té a la sala de casa i que la defineixen. L’entrevista s’escau amb una doble novetat: el reconeixement que li fa la professió, amb el lliurament d’un premi Gaudí d’Honor, i la publicació del volum de memòries ‘El record és un pont al passat’ (Ara Llibres).
Abans dels quaranta anys
Montserrat Carulla era una nena tímida, amb dislèxia, que parlava poc. Havia nascut a Barcelona l’any 1930, en una família treballadora, amb un pare taxista que venia de la Segarra i una mare de Mas de Barberans (el Montsià). Res no feia suposar la desgràcia que els havia de caure al damunt i que els canvià la vida per sempre. El final de la guerra va portar la família Carulla a una situació crítica: el pare, que fugia dels feixistes, va passar la frontera i fou internat al camp d’Argelers. La mare, amb tres criatures (la Montserrat, la del mig), malvivia fent de portera d’una família de l’alta burgesia de l’Eixample. Montserrat Carulla va haver de suportar penúries econòmiques, però, sobretot, la humiliació de classe i la barbàrie de les monges, còmplices d’aquella dictadura criminal.
La Carulla petita se sentia desorientada, tot i que un esperit de rebel·lia i de sentit crític va impedir que fos mai una nena mesella envers el règim. Explica que a casa seva no hi havia cap llibre, només hi entrava el Noticiero Universal, i que la fam de lectura la va portar a entrar, un dia, en una llibreria. Només tenia deu cèntims. El llibreter li va vendre a terminis el seu primer llibre, que va triar ell. Fou una elecció segurament insuperable, que la va marcar per sempre: ‘La pietat perillosa’ de Stefan Zweig.
Després dels quaranta
La segona meitat de la seva vida és diametralment oposada: es va separar del marit, l’actor Felip Peña, amb qui havia tingut quatre fills (tres nenes –dues de bessones– i un nen). Van ser setze anys de matrimoni infeliç, de molta soledat, explica, i d’una sogra, ficada a casa, de qui diu: ‘Conviure amb ella em va fer baixar a la penombra de l’infern.’ Un cop separada, va viure anys difícils, però també feliços, sola amb els nens, i lliure i forta com la tramuntana. El teatre la va desvetllar i li va permetre de guanyar-se la vida tal com volia, en una professió artística.
Després d’una hora d’entrevista li demanem si està cansada. I ca!: diu que no la sent pas, la fatiga. I encara afegeix que només voldria conservar la lucidesa uns quants anys més per poder veure la independència del país.
A vuitanta-dos anys manté una bellesa serena, gràcies a no haver-se estirat mai la cara ni haver-se injectat cap substancia botulínica. Això també indica un afany de llibertat i una idiosincràsia que la fa ben singular.
