Entrar en el món subterrani de Joan Sales

‘A la base de l’obra de Joan Sales hi ha la poesia’, escriu l’editora Maria Bohigas. Ella és la responsable de Club Editor, l’editorial que va fundar el seu avi. Aquesta setmana arriba a les llibreries un volum ben especial d’aquest segell, ‘Viatge d’un moribund’, que conté noranta-dos poemes que Sales va escriure durant la guerra i l’exili (i un de després), i que ajuden a prefigurar la seva obra posterior. No és inèdit, però fins ara s’havia publicat com a epíleg del volum ‘Cartes a Màrius Torres’. Us n’oferim una selecció (pdf).

Entrevistem Maria Bohigas. No parla solament de ‘Viatge d’un moribund’, sinó que també fa balanç de l’Any Sales i reflexiona sobre el nou paper de l’editor amb la irrupció d’internet i les xarxes socials, i de com es fa sentir la crisi econòmica en el sector.

—Comencem pel ‘Viatge d’un moribund’.
—És el començament de tot. Sales el va publicar al 1952. Els poemes que hi apareixen els va escriure entre el 1935 i el 1948, amb un poema final del 1951. Són poemes que va escriure en temps de guerra i d’exili. Però hi són despullats dels accidents històrics, amb una llarga carta inèdita de Màrius Torres a Joan Sales que repassa el recull de dalt a baix.

—No és un llibre nou.
—La novetat és que ara arriba sol (fins ara s’havia publicat darrere del volum ‘Cartes a Màrius Torres’). I també és nou que aquest volum arribi quan la gent s’ha impregnat de ‘Incerta glòria’.

—Hi és tot, dèieu, a ‘Viatge d’un moribund’?
—Hi és tot. Quan agafes el ‘Viatge d’un moribund’ hi trobes els grans temes i el grupuscle de ‘Incerta glòria’, ‘El vent de la nit’ i també la novel·la inèdita que apareixerà l’any que ve, ‘Uns guants de pell de Rússia’. I és com si entressis de ple en el món més subterrani de Joan Sales. Perquè en la poesia hi ha el pensament, l’aparició, l’abstracció dels grans temes que anirà relatant durant la seva vida. El llibre té tres parts i cadascuna correspon a una part del seu territori literari posterior.

—El volum inclou una carta de Màrius Torres a Joan Sales…
—Màrius Torres li va enviar la carta després d’haver rebut els cinquanta poemes de part de Joan Sales. La carta ens mostra la complicitat artística d’ambdós autors. I això és apassionant.

—Després d’aquest volum, en va escriure més, de poesia?
—No en va escriure més, que se sàpiga.

—El 2012 ha estat un any especial per a Club Editor, amb l’Any Sales. Quin balanç en feu?
—Abans d’entrar a valorar l’Any Sales, deixa’m dir que per a mi ha estat un any molt gratificant, perquè he publicat tres llibres importants: la novel·la gràfica ‘El món per un forat’ d’Eulàlia Sariola, ‘Llefre de tu’ de Biel Mesquida i ‘Homes i ocells’ de Blanca Llum Vidal. Aquests llibres són una inflexió important, perquè mostren la capacitat que té Club Editor d’acollir projectes molt diversos, però que valen la pena. És important que llibres tan diferents puguin conviure junts a Club Editor. Estic contenta d’haver-los acollits i trobo que es fan molt bona companyia.

—I sobre l’Any Sales?
—Tota la feina feta des del 2005 amb l’Any Sales ha tingut visibilitat. L’Any Sales ha permès una claredat que dóna confiança. Una obra que val la pena de llegir i que he pogut compartir amb molta gent, d’edat molt diversa, de condició i interessos diferents. He rebut força comentaris de lectors anònims que fan caure d’esquena.

—Heu pogut aprofitar l’efemèride, doncs?
—Completament. Teníem el terreny adobat, amb els llibres de Sales a les llibreries, i l’Any Sales ha fet d’amplificardor.

—Han passat moltes coses des que vau assumir l’editorial, amb el suport d’Edicions de 1984, l’any 2005.
—Quan vaig reprendre Club Editor, juntament amb Edicions de 1984, el juliol del 2005, vam començar a recuperar la part del fons de l’editorial que crèiem que havia de ser disponible per als lectors. Avui ja hem recuperat una quarta part del catàleg del Club dels Novel·listes. És un fons que té una gran qualitat literària, amb llibres que ja han viscut dues generacions de lectors i aguanten molt bé, alguns fins i tot han guanyat amb el temps, han pres un altre caràcter.

—Hi ha hagut una aposta personal també.
—L’altra línia editorial que vam potenciar va ser la traducció de literatura estrangera contemporània. Però a mitjan 2008, quan ja es va fer molt evident el canvi d’època econòmica, de mica en mica la crisi ens va obligar a redefinir-nos.

—Què voleu dir amb això?
—De fet, ens hi ha obligat a tots, a redefinir-nos. Vol dir que hem hagut de plantejar-nos què volem conservar per sobre de tot. Què és el més important? Què pot ser més profitós per al lector? Ho dic en el sentit que la crisi aguditza i evidencia les mancances. I potser ha fet evident que la intenció d’oferir autors desconeguts de fora, doncs això en català no es pot fer. Només esporàdicament.

—No és rendible?
—No ho és. Som una societat bilingüe i en aquest sentit, hi ha uns camps sencers de la literatura on tenim problemes estructurals. La demografia és la que és. En castellà un llibre té una segona vida en edició de butxaca. En català això no es pot fer. De títols de Coetzee, per exemple, en català en trobes dos a les llibreries mentre que en castellà te n’ofereixen dotze. És infinitament arriscat un projecte editorial que doni vida a unes obres els autors de les quals s’estiguin construint, perquè els lectors no els coneixen, i perquè siguin rendibles necessites unes xifres de venda impossibles. Hi ha camps on no hi ha prou públic en català perquè editar sigui sostenible. Ho veiem clar en l’assaig, la divulgació científica… I en l’àmbit de la traducció, només es poden traduir les obres indispensables.

—Què voleu dir quan dieu que un llibre sigui rendible?
—Doncs que se’n pugui pagar la feina que requereix. I encara que vagi respectablement bé, serà difícil que tingui vida més enllà d’una edició.

—I com s’entén, aleshores, el fenomen del naixement de les petites editorials?
—La majoria d’aquestes editorials no s’hi guanyen la vida. Fan unes altres coses, a més a més de publicar llibres. El fet important en el món de l’edició és durar. Però avui el llibre té una vida primíssima, molt curta a les llibreries.

—Això també fa que les editorials hagin de publicar més que no ho haurien de fer, o no ho voldrien, per subsistir.
—Sí, podríem parlar d’una certa bombolla editorial. Però aquesta tendència se’n comença a anar en orris. I les llibreries tanquen.

—Com analitzeu aquest degoteig de tancament de llibreries? El llibreter de la Catalònia, Miquel Colomer, ho atribuïa en part a un canvi d’hàbits dels lectors, originat per la revolució digital, internet i les xarxes socials.
—Això vol dir que cada vegada tindrà més importància l’autoria. Però si el sistema de producció i de venda es troba tan malmès que no aguanta la continuïtat, què fas?

—Què fas?
—No caure en la temptació d’accelerar la roda. Tot al contrari, fer menys llibres. Jo passaré de publicar deu llibres a publicar-ne set. I també s’ha de treballar molt la pedagogia de cada llibre.

—Voleu dir fer-ne una bona difusió?
—No tan sols la difusió. També treballar el llibre des del bloc. Amb l’entrada de l’any he obert un bloc nou, ‘Cartes elèctriques’. En aquest espai parlo dels llibres que publico (i de més), els acompanyo, explico per què els publico, quines impressions em causen… La literatura funciona en relació amb el món. Per això no n’hi ha prou oferint una sinopsi i una vaga informació de l’autor. Per què edito un llibre concret? Quins ressorts m’ha obert a dintre? Per què m’ha agradat?

—I no correu el risc de ser massa didàctica per a un bon lector?
—Si no fas de prescriptor obligatori, suposo que no pot fer mal al lector. Fas un acompanyament.

—Realment, internet i les xarxes socials motiven canvis importants. El fet de poder arribar directament al lector us permet d’explicar-vos més enllà de la feina dels periodistes i dels crítics literaris.
—Si no transmets cap a on vas, els llibres, que ja tenen una vida curta, desapareixen. I també és la resposta sobre allò que ha d’aportar un bon editor: acompanyar l’última etapa de l’escriptor, fins que el llibre arriba amb maduresa al lector. Aquests canvis són importants perquè ens ajuden a definir-nos. S’ha d’anar més enllà de la declaració d’intencions. Allò que fem els editors ha de ser molt més perceptible pel públic.