Espriu, un guia de la Catalunya sobirana

  • L'acte institucional d'inici de l'Any Espriu, al Palau de la Música, va ser marcat per les paraules d'Artur Mas, que va ser aclamat a crits d'Independència

VilaWeb
Montserrat Serra
24.01.2013 - 12:26

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La jornada històrica sobre la votació de la declaració de sobirania no es va acabar al Parlament, sinó que la jornada es va tancar al Palau de la Música Catalana, amb l’acte institucional de l’Any Espriu. El president Mas, dalt de l’escenari, aplaudit i rebut amb crits d’independència, va convertir la figura d’Espriu en una guia per al viatge que el país ha començat: ‘Avui Catalunya salpa de viatge i Espriu és un guia important per a aquest viatge.’

Mas es va preguntar: ‘Com hauria viscut i jutjat el poeta de “La pell de brau” la realitat actual de Catalunya? Ell que deia:

recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.

Mas parlava al seu electorat: ‘Fa uns anys, el president Pujol, que també ens acompanya, feia una reflexió fent referència a Espriu i a Jaume Vicens Vives, dues persones que van apostar per aquesta entesa, per aquests ponts de diàleg. I deia el president Pujol que aquestes persones, i moltes d’altres, avui tindrien una certa sensació de fracàs en veure que aquests ponts d’entesa s’han tancat  o fins i tot s’han trencat.’

‘Però jo també hi afegeixo una altra reflexió, que no és menor: què és més fracàs, intentar-ho o no intentar-ho? I això val per la relació que ha tingut Catalunya amb Espanya i amb la pròpia Catalunya,. Però molta gent a Catalunya es troba en el capteniment d’intentar-ho. Mai quan intentes una cosa de gran envergadura tens la certesa absoluta que al final tot sortirà cent per cent bé. Però què és més fracàs, intentar-ho o no intentar-ho? Ja sabem, perquè la nostra història ens ho ensenya, que el fracàs sovint és la llavors de l’èxit i l’error és el gèrmen de l’encert.’

‘Espriu és un referent i també un camí de llum per a aquella gent que veu la situació actual plena de núvols. Espriu és un referent en el compromís ètic: compromís amb una causa, compromís amb el poble, compromís amb la llengua, compromís amb el país.’

Sílvia Pérez Cruz, Jordi Boixaderas, i ‘Va, pensiero’ de Verdi

Però Espriu també va escriure:

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: “Amén.

I aquests versos es van sentir al Palau, potser més d’una vegada, i el públic els va aplaudir amb intenció. Tot i això, l’acte institucional del Palau de la Música Catalana de l’Any Espriu, va ser marcat per la sobrietat. Xavier Albertí, responsable del muntatge, va proposar un espectacle de caire clàssic i molt seriós, despullat. Però amb una llum preciosa que feia que les muses de la música de l’escenari i en general l’arquitectura de Domènech i Montaner, es convertissin en elements no només presents sinó actius, per la vivacitat que transmetien.

Tot i la sobrietat, hi va haver tres moments, ben repartits, que van carregar l’ambient d’emoció (deixant de banda el moment del president). El primer: quan la cantant Sílvia Pérez Cruz i el guitarrista Toti Soler van versionar ‘He mirat aquesta terra’ (vídeo). La formalitat (i una certa fredor) que amarava l’ambient es va transformar en calidesa i intensitat emocional. Aquest moment remetia a l’Espriu més vital, el d’abans de la guerra, o l’Espriu esperançat de primers dels anys seixanta, quan es convertí en el referent de Ricard Salvat, de Maria Aurèlia Capmany i dels joves de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que eren l’efervescència cultural d’aquell moment i li van representar ‘Primera història d’Esther’.

Un segon moment intens fou quan l’actor Jordi Boixaderas va dir ‘Assaig de càntic en el temple’. Els coneguts i repetits versos

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

van agafar un relleu nou, perquè Boixaderas va saber dir el vers d’una manera nova i més entenedora. Llàstima que el públic es va avançar a l’hora de celebrar el poema, i va aplaudir abans no s’havia acabat.

I també destacar el final, aquest  ‘Va, pensiero’ de ‘Nabucco’ de Verdi, interpretat pel Cor del Gran Teatre del Liceu. Es veu que l’última paraula que va dir Espriu fou ‘Verdi’. Es veu que el 1985 passaven per la televisió una sèrie sobre el compositor, que agradava molt a Espriu, i volia que li gravessin. Albertí va voler tancar l’acte amb un himne a la independència i a la llibertat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any