22.01.2013 - 06:00
L’extracció a gran escala i la combustió dels combustibles fòssils van significar un canvi fonamental en el tipus i intensitat dels usos de l’energia. Aquests compostos (carbó, petroli i gas) comprenen un ampli mostrari de molècules orgàniques, generades després d’un complex i llarg procés. Aquest implica la lentíssima transformació, durant períodes d’entre cent mil a cent milions d’anys, de la matèria orgànica sintetitzada en la biosfera i després acumulada com a detritus animals i vegetals en el fons de conques sedimentàries (llacs, mars i oceans) i que posteriorment, a mesura que anava sent colgada davall successives capes de sediment, va patir l’acció combinada d’altes pressions i de la calor generada per la desintegració dels elements radioactius de l’escorça terrestre. La mare naturalesa ha possibilitat, mitjançant el procés descrit, l’emmagatzemament de l’energia solar en els enllaços químics dels àtoms d’hidrogen i carboni que integren les molècules dels hidrocarburs fòssils.
Durant mil·lennis, els humans han obtingut els aliments, la calor i la potència mecànica necessaris per a la seua supervivència de la radiació solar i de la transformació quasi immediata d’aquesta (fluxos d’aigua i vent), així com de l’energia proporcionada per conversions metabòliques i de la biomassa que ocorrien en qüestió de mesos, uns pocs anys o, com a màxim, unes poques dècades. Al contrari, els combustibles fòssils, amb l’excepció de la torba, són el resultat d’intensos canvis de la biomassa durant lapses geològics. Utilitzant un símil econòmic, podem considerar que les societats premodernes depenien per al seu desenvolupament d’uns ingressos solars, instantanis o mínimament retardats, que es reposaven de manera constant. En canvi, la civilització moderna basa la seua esplendor en l’ús d’una herència solar. Un capital que estem dilapidant a gran velocitat i que, a la fi, tan sols haurà estat aprofitat durant una curta fracció del temps que es va necessitar per a acumular-lo.
Les societats preindustrials eren, en teoria, energèticament sostenibles en un horitzó temporal de milers d’anys, encara que en la pràctica moltes d’elles van comprometre el seu desenvolupament per una excessiva desforestació i erosió del sòl. Al contrari, la civilització moderna es basa en l’aprofitament, sens dubte insostenible, d’una herència solar única que no pot ser reposada a l’escala temporal d’una civilització. Però aquesta herència ens ha donat accés a uns recursos energètics molt concentrats i fàcils d’emmagatzemar i que han pogut ser utilitzats a un ritme creixent. L’ús dels combustibles fòssils ha permès als humans superar els límits al consum d’energia imposats per la baixa eficiència de la fotosíntesi i pels baixos rendiments dels corrents d’aigua i aire. Com a resultat, el consum energètic global ha augmentat a uns nivells sense precedents.
Els combustibles fòssils van permetre un gran avanç en la nostra societat i van ser fonamentals per a la revolució industrial. No obstant això, la disponibilitat finita i les dificultats cada vegada majors per a extraure’ls fan més necessari que mai replantejar-nos l’ús que en fem i iniciar una revolució energètica.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Mariano Marzo és professor del Departament d’Estratigrafia, Paleontologia i Geociències Marines a la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona.
Enllaços
Array
