27.12.2012 - 06:00
No sé com se n’aprèn, de tenir tracte amb la poesia. I com que no ho sé, poc ho puc explicar gaire. Com a molt, fent un esforç, potser podria fer l’arqueologia de com ens vam començar a conèixer, ella i jo.
Hi va haver a l’escola els versos per recitar als àpats de Festes. Per exemple Maragall: ‘Els núvols de Nadal…’ Devia tenir set o vuit anys, jo. Allò que aquells núvols fossin ‘manyacs’ ja m’anava bé. Els nens estem acostumats a tractar qualsevol cosa com si fos un altre nen. I n’hi ha que són manyacs, de nens. D’altres que són unes males peces… Una autèntics fills de puta… Però allò altre d’afegir que ‘no posen gens de malícia al cel’, aquell coi de núvols, ja era un grau de sofisticació exagerat. Jo ho deia. M’agradava de dir-ho. M’agradava de sentir com ho deia. Però no sabia què deia. Gens ni mica. Era jo qui no en tenia, de malícia.
Llegiu l’article complet aquí.
