Avui, els maies

Passeja’t per la península de Yucatan, Chiapas, Belize o Guatemala. A totes les oficines de turisme et recomanaran que vagis a veure piràmides i antigues ciutats maies, i a partir de demà ja ningú no recordarà la histèria de la fi del món. Tornarà la normalitat. Si t’apuntes a un viatge organitzat et parlaran dels maies, una civilització mil·lenària que vivia als llocs arqueològics, amb coneixements avançats de matemàtiques, astronomia i arquitectura: els predictors d’eclipsis, els constructors de calendaris complexíssims, els inventors del zero.

Segurament també et diran que a l’any mil de la nostra era tenien ciutats més desenvolupades que qualsevol ciutat europea. I et diran que, de sobte i amb misteri, van desaparèixer. Si el teu guia veu que t’interesses per l’esoterisme i la màgia, potser especularà que els maies venien d’un altre planeta o que uns extraterrestres els van ajudar a construir la seva civilització. Uns i altres faran que et quedi clar que els grans maies no hi són. Van acabar de desaparèixer amb la conquesta espanyola, cap als segles XVI i XVII.

I si veus indígenes als carrers de San Cristóbal de las Casas, a les sortides de les esglésies, als hotels de Cancun, al mercat de Chichicastenango i fent de paleta a Mérida, potser t’adonaràs que no parlen castellà. ‘Son els hereus dels maies’, et dirà, orgullós, el guia. Alguns blancs (i no tan blancs) et diran: son ‘inditos’. El militar que t’hagués dit, fa quinze anys o vint, que eren ‘guerrilleros’ ara segurament ni et faria cas. El turista els farà una foto d’estranquis, que penjarà a Facebook, i et dirà: ‘Jo no faig turisme, jo viatjo… i vaig veure els maies autèntics.’ I un maia de Guatemala que vaig conèixer fa anys, et dirà: ‘Som una nació sense estat vivint en un estat sense nació.’

Durant segles, des de la colònia i des de l’estat mexicà, s’ha intentat de separar un poble admirat mundialment per la seva arqueologia i saviesa (els maies d’ahir) d’un poble menyspreat i ignorat (els maies d’avui). Fa dècades que ho diuen els antropòlegs mexicans: el nacionalisme de Mèxic ha glorificat ‘l’indi mort’ i alhora ha marginat i ha mirat de destruir ‘l’indi viu’.

Als maies i a la resta del món, se’ns ha amagat la història fins al punt que a llocs com a Yucatan la majoria dels maies no veuen com una part del propi passat construccions perfectes com les de Chichén Itzà, convertides en atraccions turístiques i en símbols dels orígens de la història mexicana, no maia.

Els maies que et diuen que van desaparèixer són vius i són uns set milions de persones que han sabut o han pogut conservar la llengua i la cultura. Aquests sobrevivents parlen vint-i-sis llengües generalment reconegudes, totes amb la mateixa arrel però mútuament inintel·ligibles.

Una gran part dels maies d’avui viu del camp, sota condicions de discriminació econòmica i social que es fan paleses als censos any rere any. Però que ningú no t’amagui la realitat. Cada vegada hi ha més taxistes, poetes, professors, actors, forners, fusters, bombers, locutors de ràdio, advocats, informàtics, cambrers, pintors, traductors, metges, periodistes, guitarristes, intel·lectuals i conductors d’autobús maies. També hi ha maies a Florida i a Califòrnia, que viuen en anglès i que cada nit es comuniquen en maia amb les seves famílies per Skype. Els maies de les piràmides i els maies que tradueixen programari lliure en les seves llengües són la mateixa gent, el mateix poble.

Quan l’u de gener de 1994 l’Ejercito Zapatista de Liberación Nacional (EZLN) ocupà un grapat de municipis a l’estat de Chiapas, allò era una revolta més de les desenes de revoltes que hi ha hagut els darrers quatre-cents anys contra la dominació, primer espanyola i després mexicana. De factors, no en falten: el racisme, la pobresa, la manca de serveis sanitaris, els sous per sota de l’insuficient salari mínim mexicà (104 euros el mes), la manca d’oportunitats, la discriminació lingüística i un sistema d’ensenyament excloent continuen formant part de les polítiques socials cap als maies. Doncs l’EZLN també és format per maies i a les seves files també s’hi parlen les llengües que parlaven els constructors de les piràmides.

I si mai et tornes a passejar pels carrers colonials de Mérida, fixa’t en la Casa de Montejo, a la plaça principal de la ciutat. I mira’n l’entrada. Fixa’t bé en aquelles dues estàtues d’homes barbuts i d’armadura colonial, llança en mà i amb cara orgullosa. I mira on reposen les botes dels seus peus. A sota de cada peu hi ha el cap d’un bàrbar, decapitat, quatre en total. Els maies, vençuts? I una altra vegada que et parlin de la desaparició dels maies, fes que sí amb el cap.

(Antoni Castells i Talens és investigador al Centro de Estudios de la Cultura y la Comunicación de la Universidad Veracruzana. S’especialitza en mitjans de comunicació indígena i fa vint anys que fa recerca sobre ràdio en llengües maies a la península de Yucatan i a Chiapas.)