16.10.2012 - 06:00
Pompeu Fabra és l’autor de la ‘Gramàtica catalana’ (1918) i del ‘Diccionari general de la llengua catalana’ (1932), per encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), però anteriorment ja havia publicat unes quantes obres de gran importància, que han passat més inadvertides del gran públic. És el cas de la ‘Gramática de la lengua catalana’, escrita en castellà el 1912 i de la qual avui es commemora el centenari, amb un acte a dos quarts de vuit del vespre al Palau de la Generalitat. A l’obra hi ha, a grans trets, el que es va recollir a la gramàtica normativa del 1918, tot i que amb algunes renúncies.
El 1912, Pompeu Fabra va publicar la ‘Gramática de la lengua catalana’, en castellà, perquè els interessats de parla castellana (que ja diu d’entrada que deuen ser molt pocs) poguessin fer-se una idea d’una llengua que desconeixien. Però, en realitat, escriure-la en castellà li permetia de consignar els trets diferencials de cada llengua, en tots els ordres, que no eren pocs. Però també sembla que va ser una estratègia per a defugir una polèmica ortogràfica, just en vigílies de la implantació de les normes ortogràfiques.
Cal tenir ben present que es tractava d’una gramàtica descriptiva, no pas normativa, que recollia l’estat del català central (especialment el barceloní), amb les opcions morfològiques i sintàctiques que hi prevalien. Hi expressava, per exemple, algunes propostes que ja havia provat i posat en pràctica a les pàgines de la revista l’Avenç, entre les quals assenyalem, d’àmbit ortogràfic, la supressió de la ‘h’ (‘ome’), l’ús de la grafia ‘ll’ per a la ela geminada (‘tilla’), de la ‘ł’ per a la ela palatal (łuna) o de ‘ył’ per a representar la iodització de la ‘l’ (‘uył’, pronunciat regionalment ‘ui’).
Són tota una sèrie de detalls i d’opcions que tenien en compte la llengua general i la llengua històrica, i algunes de les quals després es van rectificar. Tot i amb això, en alguns casos, les propostes de la gramàtica del 1912 es van mantenir en obres ja normatives com les ‘Normes ortogràfiques’ del 1913, el ‘Diccionari ortogràfic’ del 1917 i la ‘Gramàtica catalana’ del 1918. Per exemple, l’article ‘lo’ i l’apostrofació de l’article ‘la’ davant mots començats amb ‘u’ o ‘i’ àtones apareixen com a formes secundàries o optatives en la majoria d’aquestes obres esmentades, encara que més tard van caure de la normativa.
La importància de la gramàtica del 1912, doncs, és que recull l’estat de la llengua de l’època i que és la base, amb algunes variacions i concessions, de la gramàtica normativa.
Durant l’acte d’avui al palau de la Generalitat també es presentarà el vuitè volum de les Obres completes de Pompeu Fabra en què es recull el seu epistolari, sobretot tècnic: s’hi apleguen 516 cartes de temàtica lingüística, però també de vivències de l’exili: 400 són d’en Fabra i 116, de personalitats de l’època. El volum ha estat concebut com una aportació al coneixement de l’evolució sociolingüística i històrica de la llengua catalana durant la primera meitat del segle XX.
