Notícies

Dissabte  29.09.2012  06:00

Autor/s: M.S.

Pere Calders: 'M'avergonyeix confessar que no sofreixo gens a l'escriure'

Recuperem fragments de la seva paraula, dita als mitjans de comunicació

Men?ame
 

Pere Calders avui hauria fet cent anys. Va néixer a Barcelona el 29 de setembre de 1912 i es va morir a la mateixa ciutat l'any 1994. Són molts els actes que ja s'han fet i que es faran durant l'any per recordar l'escriptor i fruir de la seva literatura, plena d'humor, d'absurd i de fantasia  lúcida. A VilaWeb hem vogut copsar la seva paraula, a través de fragments d'entrevistes que li van fer. També oferim una relació de bons recursos sobre Calders per conèixer-lo millor.

'Quan es va començar a destacar la fantasia, l'absurd, la cosa insòlita dels meus primers contes, em vaig quedar parat, perquè a mi em semblava que el que explicava m'havia passat en un sentit o altre, perquè sempre hi ha una part autobiogràfica quan escrius. Quan era petit vaig passar molt de temps en una masia, al Vallès. Quan es feia fosc, la família i els mossos que hi vivien es reunien a la vora del foc i començaven a explicar històries. I eren unes històries d'aparicions, de fantasmes, de fets extraordinàries. I els nens ens les escoltàvem amb unes orelles de pam. Quan s'acabaven aquestes reunions a la vora del foc anàvem a dormir i amb un llum d'oli pujàvem l'escala, i ens impressionaven les ombres a la paret que, imagina't, impressionats per tot el que havíem sentit… Hi havia unes golfes a la masia on les òlives hi feien el niu i els ratolins també, i tot de bestioles que feien uns sorolls que convidaven a desbordar la imaginació. (…) Per tant, és possible que el fet d'escoltar històries que m'atreien, m'incités a explicar les meves. I, com deia, quan es destaca la fantasia, l'absurd, la cosa insòlita i imaginativa dels meus contes encara no me'n sé avesar, perquè per a mi són coses naturals no pas sobrenaturals.'

(…)

'Al 1939 vaig passar la frontera amb la meva divisió i ens van posar al camp de concentració de Prats de Molló. S'hi estava molt malament. I estava tot ballat amb unes filferrades que no m'agradaven gens. Amb uns companys ens vam escapar. A Tolosa vaig anar a parar a Roissy-en-Brie i d'allà a Mèxic. Vaig viure l'exili a Mèxic dels vint-i-sis anys als cinquanta. La meitat de la vida conscient. De feina en vaig trobar de seguida: Mèxic volia revitalitzar algunes indústries en la seva vessant tècnica, com ara les arts gràfiques i la indústria editorial, i m'hi vaig guanyar la vida de seguida, com a dibuixant.'

(…)

'Teníem la consciència que a Amètrica podíem fer alguna cosa que a Catalunya era rigurosament prohibida: publicar en català. Vam fer revistes, llibres, col·leccions de biblioteques… I et diré que no sé ben bé com ho fèiem.

(…)

—Tu somnies?
—Sí, sí, sempre, dormint i despert. Jo somnio en color, en relleu i amb música de fons i tot.

(…)

'El principi de la literatura és la necessitat d'explicar històries als altres. Això pot prendre la forma de conte o de novel·la, però els ritmes són diferents. El conte m'atreu molt perquè de tots els gèneres literaris és el que permet més llibertat. Una novel·la ve condicionada per l'extensió. En canvi, el conte no, potser que tingui quatre ratlles o quinze folis. Però es nota immediatament si sobrepassses el que volies explicar per farcir-lo o perquè no hi arribes. En canvi, en la novel·la això queda més deixatat.'

(…)

'En alguna ocasió, he dit que envejo els escriptors per als quals, segons afirmen ells, el fet d'escriure els representa sofrir; em sembla un símbol de la transcendència del seu treball. M'avergonyeix de confessar que a mi em passa al revés, que sofreixo quan no puc escriure. I que em diverteixo molt quan ho faig. Per això, una de les meves preocupacions és aconseguir d'interessar el lector, perquè no em perdonaria mai de causar-li avorriment amb el pretext dels meus esbarjos.'

(…)

—Ets optimista?
—Sí. Però gairebé patològic; sí, sí, perquè per ser optimista a l’època que hem viscut es necessitava una quantitat forta de voluntat, i jo l’hi posava. El que sí que puc dir, sense falsa modèstia, és que la meva vida no ha estat fàcil; ha estat bastant complicada, en una època complicada, i sempre m’ha semblat que l’optimisme resolia situacions i, en canvi, el pessimisme no n’ha resolt mai cap de les que jo he vist.

(…)

—És veritat, que en Rulfo ha estat alcohòlic des dels catorze anys fins ara?
—De fet, jo diria que en Rulfo el va descobrir en Carner. Per mi és el millor escriptor sud-americà i potser dels millors en llengua castellana. Li va passar una cosa: va publicar aquest llibre, que el trobo genial, que és 'El llano en llamas'; una productora de cinema mexicana li va comprar un dels contes d’aquest llibre per una quantitat que en aquella època era fabulosa, cinquanta mil pesos; i en Rulfo va pensar: 'Doncs ja no he de fer res més a la meva vida, plego', i es va dedicar a les coses que li agradaven, i una d’elles potser era fer-se passar la set, sí.

(…)

— Pere, la literatura és reproduir la realitat amb una mica de gràcia o alguna cosa més?
—És reproduir la gràcia amb una mica de realitat.
 —I l’humor a la literatura, és bo que hi sigui o hi és més aviat imprescindible?
—Jo diria que l’humor és bo no tan sols en literatura sinó en tots els aspectes de la vida.
 —Fins i tot al llit?
 —Sí, sí. Taxatiu: l’humor és convenient per a tot.
 —O sigui, l’humor és tan important com la llengua?
 —Mira, en el cas de Catalunya, la llengua és fonamental.
 —Només de Catalunya?

Men?ame