17.06.2012 - 06:00
Fa cinquanta anys va sorgir una picabaralla entre l’Església catòlica i el règim franquista. A la fi, el guanyador fou l’Església. Contem els detalls de com va anar el succés.
El dia 12 de maig de 1962, la Joventut Obrera Cristiana, JOC, registra una instància a l’Ajuntament. La signa Josep Llinares Tortosa, de 22 anys, en qualitat de president de la federació d’Ontinyent. En l’escrit exposa que ‘teniendo previsto celebrar en esta localidad el próximo día 20 del presente mes de mayo un Acto Público en el Salón Patronato de la Juventud Obrera (…) tiene el honor de presentar (…) el programa de dicho acto’. En concret, volen celebrar una emissió radiofònica, unes declaracions de la JOC federal i, encara que no ho pose, l’acte pels carrers d’Ontinyent des del patronat, al carrer de Josep Melcior Gomis, fins a l’església de Santa Maria.
El moviment JOC va ser fundat pel rector belga Joseph Cardijn en 1924, encara que a l’Estat espanyol no arriba fins a l’any 1951. Durant la darrera dècada el moviment ha tingut diversos noms, i en 1962 ha agafat una força notable. L’Església considera que Ontinyent és, per la importància de la federació que ací hi ha, el lloc ideal.
Dos dies després, el 14 de maig, l’alcalde Anselmo Serna remet al governador civil, per a l’aprovació o prohibició, la petició que fa Llinares.
El programa del dia 20 de maig al Patronato consisteix en una presentació; després, una exposició de problemes dels treballadors, a càrrec de Salvador Blanco [regidor a València en les primeres eleccions democràtiques] i Fina Ferriols [nascuda a València, es va casar amb Pep Sanchis, qui va ser durant bastant anys alcalde de Benetússer. El matrimoni acabaria desfent-se]; la resposta de l’Església, dissertació que faria el pare Vicent Amargós [de la JOC d’Alcoi, rector obrerista] i, finalment, resposta de la JOC i Cardijn en el 80 aniversari, amb José Sanchis d’orador. Posteriorment hi hauria una missa que es celebraria a Sant Miquel, amb l’ofrena econòmica d’un dia de jornal.
Als actes assistirien membres de Bocairent, Alcúdia de Crespins, Canals, Agullent i Xàtiva, i estaria presidit per l’arxiprest Julio Roig.
En la presentació de la JOC fa una escabussada per una sèrie d’encícliques papals parlant de les relacions laborals i humanes i, posteriorment, planteja una relació d’incògnites o problemes. En l’aspecte dels homes, el treball eventual, el tracte inhumà, horaris excessius, dificultat per assolir una superació professional… Les dones, edat primerenca per entrar a treballar, sous baixos, treballs que perjudiquen la constitució de la dona… La família, ambient poc adequat per al descans, habitatges que no permeten tindre una harmonia familiar, la incomprensió dels pares… O l’aspecte sentimental, veure a la dona com un mitjà de satisfacció o no conéixer l’home.
Encara que a l’expedient que es conserva a l’Arxiu Municipal d’Ontinyent no hi ha la resposta del governador civil, sí que hem trobat en el llibre de Registre d’Entrada de documents un apunt, el 727/1962, de data 16 de maig i arribada a l’Ajuntament d’Ontinyent el dia següent, 17 de maig, amb l’anotació ‘Negando acto público día 20, a la JOC’.
A partir d’aquest instant els esdeveniments es precipiten. L’Església s’ho agafa com un atac particular, i avisa: serà el bisbe auxiliar de València, Rafael González Moralejo qui, personalment, es traslladarà a Ontinyent a presidir l’acte, que en cap cas serà suspès o ajornat.
El governador civil i l’alcalde es troben en una atzucac. Qui desautoritza l’Església? Els testimonis orals diuen que el governador no vol, que no pensa fer res. En tot cas, l’alcalde té una negativa de Govern Civil dient que no. Que la faça valdre. L’alcalde no vol agafar en solitari el protagonisme de la negació. Al remat, l’acte es farà, vindrà el bisbe auxiliar, l’alcalde li besarà la mà i anirà en tot l’acte oficial al costat del prelat.
Passats uns dies, i com a resposta a una carta que rep l’alcalde de l’arquebisbat, la qual no està, però que sense cap mena de dubte parla de la pretesa suspensió ‘por la Autoridad Gubernativa de la Provincia’, l’alcalde Anselmo Serna remet a Juan Antonio Comes, conciliari de l’arquebisbat una extensa carta. Segons alguns rumors del moment l’havia escrita l’ex-alcalde Luis Mompó, home capacitat per fer una dissertació com la que apareix a la missiva.
En ella, la primera autoritat municipal diu que ‘estando obligado por disciplina jerárquica al Gobernador civil de la Provincia’ aquest ‘suspendió el acto según orden que me remitió y transmití seguidamente al interesado. Orden que cumplí y estaba dispuesto a hacer que se cumpliera por todos los medios a mi alcance.
Esta fue mi actitud, como Alcalde de Onteniente, en la presente ocasión, y la justificación de una actitud que a Vd., al parecer, no le agradó. Esto no crea que me preocupa lo más mínimo y si le escribo esta carta es por deferencia, que creo obligada, de un fiel hijo de la Iglesia Católica”.
Tot seguit, fa un recopilatori del que va suposar la guerra: “Supongo que no ignorará Vd. que España padeció una cruentísima guerra civil en los años 1936 a 1939, que costó un millón de muertos. (…) Aquella guerra fué contra un enemigo –el Comunismo– que tenía ya atenazada a nuestra Patria. (…) La Guerra Civil terminó con la Victoria de las Armas Nacionales acaudilladas por Franco, victoria de la que se congratuló el Papa Pío XII”, abans de retraure-li que ‘ni la Iglesia, que durante siglos había señoreado en España, había sabido evitar ni paliar, no habiendo hecho siquiera nada por ello. (…) Terminada la Guerra Civil –Cruzada de Liberación– se emprendió la ingente tarea de reconstruir España desde los cimientos’, abans de reprotxar-li ‘Y surge la JOC, que empieza por tener un sabor extranjero, y amparándose en la capa de la Iglesia, combate ese principio básico de nuestro Régimen, del Movimiento, que es la Unidad, combatiendo uno de sus pilares esenciales, la Organización Sindical, el Sindicato Vertical Único, obra y creación del Movimiento, pretendiendo, en aras de un pretendido principio de la doctrina de la Iglesia –la libertad de asociación– deshacer esa unidad que tanto costó conseguir’.
Vistes així les coses, ‘La JOC, pues ataca a la Organización Sindical Española y al atacarla, ataca también al Régimen español, y así hace política, amparándose para ello en la sombra de la Iglesia, pretendiéndonos llevar por ese camino de la democracia que nos condujo a la Guerra Civil y nos hubiera conducido al comunismo si los españoles no hubiéramos opuesto nuestro rotundo NO sellando nuestro plebiscito con la sangre de un millón de muertos. Es por eso por lo que nosotros (…) no podemos ver con simpatía ese movimiento jocista que se expresa, unas veces subrepticiamente y otras con descaro, contra nuestro Movimiento’. La carta, a més a més, està farcida de cites de les encícliques papals
Enllaços
Array
Array
