16.05.2012 - 06:00
La figura de Jaume Vicens Vives (1910-1960), historiador, catalanista polèmic, home ambiciós i carismàtic, figura política incòmoda per la seva independència dels partits…, es pot conèixer amb més profunditat gràcies a la recerca feta per les historiadores Cristina Gatell i Glòria Soler, ‘Amb el corrent de proa. Les idees polítiques de Jaume Vicens Vives‘ (Quaderns Crema). Segons les autores, mancava estudiar l’activitat política de Vicens.
I aquest aspecte polític, menys conegut i estudiat de l’historiador, explica en bona mesura la pervivència del personatge. ‘A les dècades dels anys quaranta i cinquanta, a Catalunya fer cultura era fer política. Jaume Vicens va ser un intel·lectual compromès i va contribuir a la democratització del país. Però li va costar, i molt, perquè ho va fer sobretot durant la dècada dels anys cinquanta, un període fosc del franquisme i poc estudiat. Però precisament el que hem admirat més del personatge és la seva posició personal, el seu compromís, en provocar les espurnes que el país necessitava per a fer foc, deia ell’, comenta Glòria Soler.
Precisament el títol, ‘Amb el corrent de proa’, una terminologia marinera que agradava molt a Vicens, fa referència a una frase que l’historiador va dir al seu gran amic, Santiago Sobrequés, a la clínica, quan ja estava molt malalt: ‘…ha estat una llàstima que sempre tingués el corrent de proa’, referint-se a les dificultats que va haver de superar tota la vida.
Però Jaume Vicens Vives era ambiciós i no va dubtar a arrambar-se al règim franquista per aconseguir una posició intel·lectualment reconeguda: es va acostar a l’Opus Dei, encara que no se’n va fer mai, per aconseguir la càtedra d’història de la Universitat de Barcelona. Un cop assolida, per tant assolit també el reconeixement intel·lectual i social, va començar l’activisme efervescent de Vicens (conferències, reunions a casa seva…), amb la voluntat de preparar els joves i posar en contacte personatges d’àmbits diferents.
El llibre comença amb els anys republicans: ‘Vicens és un home agosarat, llest, treballador, i que està convençut que pot arribar a fer moltes coses. És d’aquells historiadors que saben que cal mirar el passat per analitzar el present’, explica Gatell. I recorda que Vicens, quan va entrar a la universitat, amb la tesi va obrir una viva polèmica sobre la historiografia catalana, en topant amb Rovira i Virgili i Ferran Soldevila: ‘A partir d’uns nous plantejaments, Vicens reivindicava la necessitat de superar l’etapa «romàntica» de la historiografia catalana i de rescriure la nova història de Catalunya sobre unes bases més científiques i menys ideològiques.’
Quatre pedres arrossega
Continua Gatell: Però la seva carrera s’estroncà amb la guerra. El 1939 a l’altura de Girona, anant cap a l’exili, va fer mitja volta i va quedar-se al país. Certament no era conscient de la repressió duríssima que hi hauria durant la postguerra. Per superar la depuració, Vicens va fer concessions als guanyadors. I aquesta és una de les pedres que va haver d’arrossegar durant tota la vida i després. De fet, Jaume Vicens Vives en va arrossegar quatre, de pedres, durant la vida: la primera, fou, com hem dit, per haver gosat contestar les patums de la historiografia catalana. El van acusar de manca de sensibilitat catalana. La segona, el casament civil al rectorat de la UB, on el rector i mestre reconegut per Vicens, Pere Bosch Gimpera, el va casar i li va regalar una reproducció del tors d’Afrodita trobat a les ruïnes d’Empúries. Els franquistes després digueren que fou una bacanal presidida per una estàtua de Venus. Però aquell episodi també va ser criticat per alguns sectors antifranquistes.
La tercera pedra, els articles que va publicar els anys quaranta a la revista Destino, signats amb el nom de Lorenzo Guillén, que el van situar inequívocament al costat dels vencedors de la guerra. A més, va escriure un llibre sobre geopolítica, la quarta pedra, ‘Geopolítica de España y del Imperio’, que també ha portat molta polèmica, per l’estreta vinculació que es va fer els anys quaranta de la geopolítica amb l’Alemanya nazi.
I Tarradellas i Josep Pla
El llibre ‘Amb el corrent de proa’ reprodueix un gruix important de la correspondència de Vicens amb uns amics. Les autores destaquen en especial algunes cartes de Josep Pla adreçades a Vicens. Diuen que en aquest llibre es descobreix que Pla era molt més polític que hom no creia, la dècada dels cinquanta. Pla explica per carta a Vicens la seva entrevista amb Tarradellas. Pel president, Vicens era el seu home a l’interior.
Les autores no saben bé què hauria fet Jaume Vicens amb la represa democràtica. Glòria Soler indica que el component polític anà ‘in crescendo’ en la vida de Vicens i que potser hagués entrat a fer política. En canvi, Cristina Gatell és més cauta: S’hauria quedat amb en Tarradellas? ‘No ho sabem.’ Era un home amb molt de carisma i personalitat. Però no era un home de partit, els partits en recelaven. Vicens era un home lliure. A ell, l’interessaven les plataformes, els moviments, més que no pas formar un partit. Deia que amb idees i amb amics es poden fer moltes coses.
Cristina Gatell i Glòria Soler han treballat tres anys en l’estudi sobre Jaume Vicens Vives, que és un volum de gairebé set-centes pàgines. I ara, després d’haver publicat sobre el pare Miquel Batllori, sobre Martí de Riquer i sobre Jaume Vicens Vives, tenen la sensació de tancar un cicle. És una trilogia nascuda d’un comentari que els va fer el pare Batllori. Va dir que durant els anys cinquanta pels congressos europeus només es trobava amb dos personatges, Riquer i Vicens. I és aquest comentari que ha determinat els estudis que tots aquests anys han fet les historiadores. També perquè són homes frontera, que no tenen unes idees preconcebudes. No tenen l’ADN pur. I el pròxim projecte? Potser serà sobre una dona.
