‘A la taverna d’en Mallol / Han tancat en senyal de dol’

Si hi ha coherències que persegueixen a la gent després de la mort l’enterrament de Josep Termes n’ha estat una prova. Els taüts solen entrar en silenci en el moment de la cerimònia final o amb alguna música més o menys solemne. El de Termes ho va fer mentre sonava una versió vella, una gravació ben antiga, de ‘La taverna de’n Mallol’, un hit en podríem dir ben popular d’Apel·les Mestres, aquell positivista agnòstic amic de Valentí Almirall mort tot just el dia després de la insurrecció de Franco a l’Àfrica.

Com es va destacar en els parlaments al professor Termes li agradaven aquestes coses, aquests detalls que com va recordar Agustí Colomines no tots els historiadors sabien apreciar en la seua importància justa. En aquell moment, matí asolellat al costat del camp del seu estimat Barça, la cançó prenia, però, una dimensió massa concreta. Perquè els darrers versos proclamen que ‘A la taverna d’en Mallol, / no tot son rialles / a la taverna d’en Mallol / han tancant les portes en senyal de dol.’

I la sala gran del tanatori de Les Corts n’era la personificació d’aquest dol. Plena a vessar, amb una discreta representació política (el consellers Mascarell i l’ex-conseller Nadal, historiadors tots dos i la consellera Rigau), amb una notable presència universitària plena de deixebles seus, avui historiadors de prestigi ells mateixos i activistes, amb alguna expectació per la presència de Josep Fontana, amb les cares tristes dels qui compatiren tantes tertúlies amb ell a la ràdio, amb companys d’anys i batalles i amb molta gent que no deixava d’agrair i recordar l’esforç d’historiador i ciutadà que Termes havia fet per a dignificar el catalanisme popular i per combatre aquella bajanada d’un ex-ministre que equiparava  el nacionalisme amb la burgesia.

Va ser un acte senzill, com ell ho era. Unes flors gens ostentoses sobre el taüt i un llaç amb la senyera. Cap lluïment innecessari. Paraules sentides i properes de la gent apropiada i el dolor despullat del seu fill, que es va fondre en un abraçada amb les germanes i la mare mentre la veu de Raimon, un altre símbol del catalanisme popular, tancava l’adéu recordant-nos que tots venim d’un silenci ‘antic i molt llarg