26.07.2011 - 06:00
Arnau Pons (vídeo) és poeta, assagista, traductor i també editor. En aquest últim camp, va començar fa anys amb una petita editorial, a la qual va posar Negranit. L’aventura era apassionant, però inviable econòmicament, tenint en compte com treballava i què editava. Així que, en un moment determinat, quan Pons es trobava molt desmoralitzat perquè li era molt feixuc tirar endavant Negranit, Lleonard Muntaner, l’editor de Mallorca, li va proposar que fes a la seva editorial el que li agradava fer a Negranit. I així va començar una aventura que es demostra ben fructífera. L’explica el mateix Arnau Pons:
‘Llegeixo la premsa estrangera, tinc molts contactes a fora, m’agrada tafanejar, i en aquest sentit puc aportar a Lleonard Muntaner noves idees. Necessito el món de l’edició, tinc una dedicació important en cada llibre que publico, que no té mai data de sortida prèvia perquè no s’ha de córrer si es vol editar bé un llibre. En Lleonard Muntaner m’ha donat llibertat total. Ell em diu: ”Els diners no els faré amb les teves propostes, però tu em donaràs qualitat i sorpresa.” Lleonard Muntaner sap que hi ha llibres que cal fer, i si no els fes no se sentiria còmode. Té un punt de filantropia, un punt d’editor romàntic. A mi em corresponen les col·leccions de poesia traduïda, assaig i una altra dedicada a textos judaics. Per altra banda, jo no he volgut guanyar diners com a editor, perquè no he volgut que les meves decisions vinguessin marcades per un sou. Ara, és clar que m’interessa que els llibres es llegeixin, encara que és una feina a llarg termini. Hi ha un sector de la societat (escriptors, estudiants, professors universitaris…) a qui interessen els llibres que edito. No és un públic elitista (la porositat és important), i s’interessa per la poesia i per l’assaig.’
‘No som una cultura minoritària ni petita com sovint es diu, som una de les cultures importants d’Europa. I una de les coses que ens pot ajudar més a lluitar contra els complexos és aportar elements d’excel·lència a la nostra cultura.’
Arnau Pons ha publicat llibres com ‘Sota el ferro de la lluna’, de Thomas Bernhard en una traducció de Ramon Farrés; ‘Carrer Ordener, carrer Labat’ de Sarah Kofman, en una traducció de Josefa Contijoch; ‘La nació i la mort’ d’Idith Zertal; ‘Converses amb Hannah Arendt’; ‘La Neu de l’any passat: assaigs escollits sobre els Balcans (1994-2004)’ d’Ales Debeljak, i ‘El bestiari’ de Guillaume Apollinaire. I prepara llibres com ara les cartes de Dino Campana amb Sibilla Aleramo, i de Tristan Tzara ‘L’home aproximatiu’, en una traducció de Vicent Alonso, a més de ‘La malatia de l’Islam’ d’Abdelwahab Meddeb.
‘Aviat també publicaré un llibre de Jacques Derrida, un filòsof molt llegit i de gran influència en aquest tombant de segle i del qual no es troba res en català. Però les seves teories de la deconstrucció es troben en llibres com ”L’adolescent de sal”, el primer llibre de Biel Mesquida, on hi ha una forta presència del textualisme, perquè no saps què és citació i que és ficció i què és biogràfic… Si en la pròpia cultura tens autors que beuen d’aquest corrent filosòfic contemporani, no pots renunciar a tenir-lo traduït a la llengua pròpia. Si fins i tot Ferran Adrià deconstrueix la cuina catalana… A més, Derrida és un virtuós que sap jugar amb el llenguatge, amb la sonoritat i el ritme de les paraules i les frases…’
‘De Derrida publicarem ”El monolingüisme de l’altre”, traduït per dos amics filòsofs, en Toni Mora i en Felip Martí Jofresa. En aquest llibre hi ha moltes parts en què hi estic de desacord, però el volum és molt útil perquè ens ajuda molt a pensar en les nostres tensions.’
Un poeta biòleg nascut a Felanitx
I com es construeix Arnau Pons? D’on sorgeix aquest personatge clarivident, incisiu, que té la revolta de poeta incorporada, que té aquests coneixements vasts i el domini de llengües com l’alemany i l’hebreu? Ell respon:
‘Sóc biòleg, sóc de Felanitx, nascut el 1965. Vaig estudiar a l’escola pública. La literatura m’ha agradat sempre, i ja d’adolescent vaig triar escriure en català, fet que era poc corrent en aquella època d’escolarització en castellà. Al meu poble hi ha una consciència de la llengua forta. Però a l’institut topava amb els professors de llengua i literatura i això em va portar a acostar-me a la ciència, que era més objectivable. Per això vaig estudiar biologia. Després, em vaig plantejar estudiar literatura catalana, perquè em sentia una mica desubicat. Els amics (Margalida Pons, Sebastià Perelló…) eren filòlegs. Però em vaig adonar que no calia estudiar filologia per ser escriptor. I, en canvi, em vaig posar a estudiar l’alemany (a l’escola ja havia fet francès), i també hebreu i portuguès, i l’italià pel meu compte. De fet, sóc un autodidacta.’
‘A Barcelona em vaig dedicar un temps a l’ensenyament. Però en un moment donar vaig sentir una sensibilitat lingüística diferent. Vull dir que Barcelona és la capital de la nostra cultura, però alhora jo he tingut sempre un esperit cosmopolita, tinc un tarannà tafaner, curiós. I doncs, en un moment determinat no acabava d’estar ubicat: hi havia una sèrie de reflexions sobre la llengua, que no es donaven, sobre la violència que pot generar una llengua, el que una llengua vehicula pels seus estrats, que em preocupava. Considero que el subjecte ha de controloar la llengua i no a l’inrevés. No m’interessa que la llengua m’arrossegui. I en aquest país que sublimem tant la llengua… Va ser una època en què em vaig dedicar a explorar en aquest camp i vaig fer moltes lectures orientades a pensar en la llengua. Això m’allunyava de les preocupacions del meu voltant. Els meus interessos apuntaven cap a un cantó diferent al de la meva generació. I em vaig plantejar la literatura més des d’un àmbit privat. Em vaig retraure. Era la dècada dels noranta. Em sentia molt incòmode amb la postmodernitat.’
‘I, amb gran dolor per part meva, fou aleshores que vaig començar a escriure en castellà articles i assaigs, que publicava a revistes de literatura i de pensament (Quimera, Lateral…), perquè tenia necessitat de créixer com a intel·lectual. Tenia coses a dir. A mi m’interessava un espai de crítica, de debat, de dsissidència, per asegurar-me un camí cap a l’emancipació. El canvi de llengua em feia sentir una mica frustrat, però em va anar bé. Vaig començar a escriure sobre Paul Celan. Celan era un dels autors que llegia i que no agradaven, però que després han acabat essent de referència, de culte. Si hagués estat a la universitat moltes de les idees que tenia les hagués vehiculades, però fora de la universitat les dificultats es multiplicaven: era biòleg, poeta, mallorquí, feia propostes agosarades i ningú no se n’acabava de fiar.’
‘Arran dels articles sobre Celan, vaig conèixer el filòsof Jean Bollach, que em va cridar per exposar les meves teories sobre Celan. Ara publicaré el segon llibre en francès sobre el poeta. En Celan hi ha un conflicte molt fort d’interpretacions, pel caràcter enigmàtic de la seva poesia. És un dels poetes més comentats de totes les llengües. I aquí sempre ha tingut seguidors: Antoni Pous va traduir una antologia de poemes de Celan només tres anys després de la seva mort. És un poeta que ha despertat molt d’interès. Per a mi, els seus són poemes que es poden desxifrar. I t’adones que és un poeta molt crític, intransigent, pel que fa a la llengua com a element de violència. Bollach diu (i és on coincidim) que la gran tradició alemanya, la poesia clàssica, contribueix a l’extermini nazi.’
‘Pel què fa a la llengua catalana, s’ha d’anar amb compte amb la identificació de terra-paisatge-poble. Perquè tota essencialització és perillosa. L’essència humana es diversa, la terra porta moltes empremtes, i el concepte de poble no és orgànic. Nosaltres tenim un doble repte, perquè no tenim estat (i sense un estat no ens en podem sortir): anar amb compte amb l’essencialització del passat, que et porta a un mur on topes, i acostumar-nos a veure l’autocrítica com un fet positiu. Cal diferenciar autocrítica d’autodestrucció. L’autocrítica sempre és positiva i porta de la mà la solidaritat.’
La poesia és el brou de cultiu de la filosofia
I tot aquest coneixement de dissidència no li va frenar la seva veritable identitat, la de poeta: ‘La poesia arriba on no arriben els altres gèneres. Pot ser un instant d’una gran profunditat. I pot anar més enllà de la filosofia. Perquè és la poesia que fa néixer la teologia, perquè la primera filosofia de Parmènides era un poema, un poema sobre l’ésser, d’un gran virtuosisme. Així doncs, la poesia se situa en els orígens, la poesia s’inventa els déus. La poesia és el brou de cultiu de la filosofia. Té aquest caràcter reflexiu (la rima és una mena de reflexió), que fa que el poeta sigui en ell mateix una revolució. La poesia et porta a un lloc privilegiat d’observació del món. Pel fet de treballar el llenguatge d’aquesta manera, pel fet de crear llengua, de crear un món ‘Dichter’, on el mot ‘poeta’ és molt més ampli perquè afegeix la consciència crítica. Goethe i Kafka són ‘Dichter’. Qui crea una llengua crea una obra.’
‘La poesia també és un lloc de vigilància on t’escoltes a tu mateix com si fossis un altre. El poema permet aquestes penetracions agudes, aquestes punxades crítiques.’
Arnau Pons llegeix (vídeo) per la sèrie Escriptors.TV l’inici del poema ‘Desertar’ (Lleonard Muntaner, 2010). Diu el poeta que es tracta d’un poema llarg que té una estructura aparentment de prosa poètica, però que té una mètrica amagada. Explica que ‘desertar’ és abandonar unes files per anar cap a un desert que sigui un lloc de reflexió. És un poema introspectiu però que vol entroncar amb la tradició, que té dos referents importants: Carner amb el ‘Nabí’ i Espriu amb la ‘Primera història d’Ester’. I continua Pons: ‘Amb aquesta obra Espriu va replicar a Carner. Perquè Carner era un exiliat, en certa mesura era un profeta des de fora, perquè ‘Nabí’ és un poema de postguerra. En canvi Espriu és el poeta que es queda a dins, i l’actitud és completament diferent. I jo davant aquests dos referents agafo Job, que és qui qüestiona el patiment i el dolor al món. Però no m’interessa el fil teològic, sinó el diàleg amb l’absència del ”tu”. Quan no el tens et trobes amb tu mateix. El caràcter de la llengua ja porta implícit el ”tu”. I el poema juga amb això, així com també amb la ironia i la blasfèmia. A mi m’agrada el riure que ve de l’abisme.’
