02.03.2011 - 06:00
Fa més de vint anys que John London s’interesssa per Joan Brossa. Avui professor del Goldsmiths College de la Universitat de Londres, va conèixer Brossa a l’estudi que aquest tenia al carrer de Balmes de Barcelona el 1992. London s’afanya a dir que el llibre que li acaba de publicar la Universitat de Barcelona, ‘Contextos de Joan Brossa. L’acció, la imatge i la paraula‘ no és cap introducció a l’obra brossiana, sinó un intent de contextualitzar-lo i de participar en el debat sobre la seva obra. ‘He fet un assaig provocatiu, perquè no sóc ni antibrossià ni un amant incondicional seu.’ Algunes de les seves obres funcionen millor que no unes altres, diu, les seves traduccions són desiguals, veu que alguns crítics han errat la mirada per una banda o per una altra… Comptat i debatut, vol desfer una imatge distorta i anecdotista de Brossa, que veu com una persona rigorosa i metòdica, dins ‘la profunditat de la senzillesa’.
‘Era molt seriós, fins i tot quan jugava. Era metòdic i rigorós. I fins a cert punt ens va ensenyar com viure i veure, perquè ensenyant a veure podem viure millor.’
D’entrada, London adverteix que ‘és molt problemàtic d’escriure sobre Joan Brossa (1919-1998) d’una manera intel·lectual’, si tenim en compte que ‘en molts aspectes de l’obra brossiana hi ha una malfiança de l’intel·lectual, que sovint esdevé menyspreu.’
El desfasament entre l’obra i la publicació de l’obra
‘L’obra de Brossa, diu l’acadèmic, s’ha estudiat molt en els termes de Brossa i de l’època que va produir cada obra. Però la realitat històrica de Brossa i la seva obra van desfasades, perquè per la censura i més raons, les seves obres es van publicar molt després d’haver-se escrit o fet. Del 1951 al 1961 no va publicar res. Això és importantíssim. Quan es publica la seva obra, Brossa ja és un poeta gran, en el doble sentit de la paraula: un poeta madur i un home d’edat. Durant la seva vida la reacció del públic és poca, i això és difícil de portar. Tampoc el tenen en compte els prescriptors de l’època: Castellet i Molas no el van incloure en l’antologia de poesia catalana del segle XX, publicada el 1963.’ London proposa una lectura de l’obra de Brossa que vagi més enllà del context del qual Brossa és el millor intèrpret. Diu en la introducció: ‘El treball crític “d’ensenyar a veure” ens porta, doncs, a estudiar el context públic de la seva obra i a obrir-nos a noves lectures. Únicament així, em penso, arribarem a veure allò que sí que és meravellós i únic en la seva obra.’
John London emparenta l’obra de Brossa amb l’art conceptual europeu dels anys seixanta, ‘però l’obra de Brossa conté una crítica política molt pregona i molt implícita; en canvi, els conceptuals són més explícits. Brossa és més concís, el·líptic, i per això és una obra molt més rica, que cal estudiar.
La impossibilitat de traduir Brossa
Una de les aportacions que fa London és la comparació de Brossa amb el poeta italià Giuseppe Ungaretti (1888-1970). I una altra, de singular i molt rica, és l’aproximació a l’obra des de la perspectiva de la traducció. John London ha estudiat l’aportació de Brossa com a traductor i també ha aprofundit en el fet de traduir Joan Brossa.
‘La traducció que va fer Brossa de l’obra de Rimbaud va tenir molta acceptació; se’n van fer tres edicions. Ara, des del meu punt de vista, no tot allò que tradueix Brossa és bo. Ell creia que més que no pas traduir s’havia d’adaptar, recuperar, l’esperit de l’autor. No ho aconseguia sempre. Ara, aquests principis de traducció que tenia Brossa també em serveixen, a mi, per mirar de traduir Brossa.’
London es demana com es pot traduir l’obra visual de Joan Brossa. Només se n’ha de traduir el títol? ‘Una bona part dels poemes objecte i de la poesia visual no s’entendria traduint-ne el títol i prou, perquè són obres amb un doble sentit. Per exemple, la peça “Burocràcia”, que es compon de dues fulles d’arbre enganxades amb un clip és, de fet, una representació lingüística en llenguatge visual. De fet, tenint en compte que la peça és de 1967, en ple franquisme, l’obra funciona millor en castellà que no pas en català, pel joc lingüístic implícit que hi ha: una fulla pot ser de paper en català, però la confusió és molt més probable en castellà, perquè ‘hoja’ és, alhora, fulla i full. No es refereix, doncs, a una burocràcia franquista que parla la “lengua del imperio”?’ London proposa per a les obres de Brossa una traducció visual. Perquè en el cas de ‘Burocràcia’, mentre la traducció funciona bé en alemany i en francès, en anglès perd el doble sentit. Per això London ha ideat la traducció visual: implicaria representar la peça amb dos llençols agafats per un clip. Perquè ‘llençol’ en anglès és sheet, igual que ‘full’.
Brossa ja havia adaptat un poema visual a l’alemany, recorda London: el poema titulat ‘Dos’, format per dues ‘U’ superposades, que Brossa va convertir en dos números ‘1’. London té una altra traducció visual al cap, que voldria realitzar: l’obra ‘Escala’, consistent en una escala de fusta desplegada, amb una nota musical gravada a cada esglaó. És un altre joc de paraules que en anglès es podria representar amb unes balances i, a dins, unes lletres musicals. (Balances en anglès és ‘scales’.)
En aquesta perspectiva London conclou que Brossa com a poeta visual és original, però que no inventa res, ans treballa amb un llenguatge ja existent. London també explica que les peces de Duchamp s’haurien de traduir visualment per poder-les entendre bé, i que seria molt interessant una exposició amb peces originals de Brossa, acompanyades d’una traducció visual.
