23.02.2011 - 15:29
Avui fa trenta-sis mesos que es va morir el poeta Josep Palau i Fabre. El blocaire Sergi Borges, autor del bloc ‘Balances Oktoberfest‘, recorda l’efemèride a l’apunt ‘Trenta-sis mesos sense Josep Palau i Fabre‘ i amb l’aportació de trenta-sis testimonis (poetes, pintors, crítics literaris, representants d’institucions, traductors, amics personals, seguidors, etc.), que han respost dues preguntes. Primera: ‘Què ha de saber la gent de Josep Palau i Fabre?’ Segona: ‘Quina és la peça artística (poema, article, frase, obra de teatre, conte) que prefereixes de Josep Palau i Fabre i per què.’ Hi ha aportacions de Montserrat Abelló, Sam Abrams, Vicenç Altaió, Enric Balaguer, Hermann Bonnín, Montserrat Carulla, Enric Casasses, David Castillo, Ruth Galve, Anna Maluquer, Perejaume, Màrius Serra, Monika Zgustová…
La poeta i traductora Montserrat Abelló se centra en la ‘mirada viva, vital que em va impressionar des de quan vam ser companys a l’escola als tretze anys i que encara conservava en les nostres freqüents trobades en els darrers anys de la seva vida fins a la seva mort. A més, em voldria referir també a les seves mans, de moviments espaiats i precisos i, especialment, a la seva veu potentíssima, sobretot quan recitava, que va mantenir tot i la seva sordesa.’
L’actriu Montserrat Carulla escriu una resposta única:
Va ser un solitari malgrat ell.
La dona, per a ell, podia ser un àngel o un dimoni. Però malgrat tot en depenia.
El seu espiritualisme es manifestava sobretot a través del sexe.
La seva poesia el redimia i l’elevava per damunt de totes les misèries.
Jo l’estimava.
I el periodista, escriptor i poeta David Castillo: ‘És un grandíssim escriptor perquè connecta els maleïts, els simbolistes, els romàntics i l’avantguarda amb la manera de fer dels noucentistes, la feina ben feta, ben acabada. Palau era d’un pulcritud en què militava. La seva visió era d’una cultura oberta i cosmopolita, al vell estil de la nostra literatura: podia arriscar la vida per la literatura catalana, però no vivia tancat en un gueto.’
L’artista i poeta Perejaume troba que ‘la part d’obra de Palau que em resulta més fonamental és la seva producció assagística: el seu assaig agafat tot sencer, perquè entre un text sobre Picasso, un sobre Josep Sebastià Pons i un altre sobre Llull hi ha bona amplada de soca, i és això aquesta amplada de soca comuna que fa la seva aportació tan fonamental i genuïna.
