El negoci de na Peixfrit

VilaWeb
Nadal Batle
17.02.2011 - 16:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fa un ja parell d’anys que la polèmica sobre l’adquisició massiva de propietats immobiliàries efectuada per les acabalades hordes teutòniques ha sortit a l’escrutini públic. Els teòrics d’aquesta temàtica de la socioeconomia, tan vitals per a les nostres sopes, exposen arguments assortits. Així, per exemple, hi ha els il·luminats indocumentats i amb pretensions que propugnen l’establiment de normes que limitin la capacitat de compra de sòl i cases per als ciutadans “estrangers”, un substantiu molt polisèmic a casa nostra. Sembla evident que una restricció d’aquesta índole aniria contra la lliure circulació de capitals i de persones. Àdhuc en el cas que una disposició legal semblant fos factible, fan veure que ignoren que els mallorquins no hi tenim cap dita: és competència dels espanyols en general, és a dir, de gent d’enjondre. Nosaltres, els locals genuïns, no hi tenim gens de dita, molt especialment els que estam disposats en qualsevol moment a declinar l’honor de denominar-nos amb un gentilici tan immerescut i distingit com és l’espanyol. També hi ha els d’extracció filantròpico-mística, que blasmen el materialisme mercantilista dels nostres paisans, perquè, segons diuen, venen la terra per un grapat de monedes encunyades pel Bundesbank. A l’altre extrem, ens hi trobam els que no tenim ni podem tenir opinió en matèries tan complexes, perquè estam més pelats que un jonc i ja no tenim, si és que mai n’hem tengut, cap tros per vendre.

Panamà és un país parió amb el nostre. La seva economia viu exclusivament dels negocis sorgits a l’entorn de les activitats de les rescloses, o sigui de les condicions naturals de l’istme. Una societat com la nostra, construïda sobre els serveis, que en aquests casos té el mateix espectre semàntic que servent, servil, domèstic, lacai, majordom, patge, manescal, missatge o macip.

L’espanyol és la llengua oficial d’aquest Estat americà, però la llengua important i dels negocis és l’anglès, que també és la llengua materna d’un quinze per cent de la seva població, els emigrants de les Antilles britàniques, que s’hi desplaçaren a començaments de segle per treballar a les obres del canal. La llengua de Nebrija ha quedat, doncs, engrunada entre l’anglès, usat com a llengua de distinció per l’oligarquia “americanista” i pels immigrants, partidaris de la situació paracolonial, molt particularment els d’origen jamaicà. Una situació molt semblant a la que hem viscut i vivim aquí.

A partir d’aquestes similituds comencen les dissemblances, perquè Panamà té el gran avantatge de tractar directament amb els seus propietaris, i no haver de pagar elevades comissions a intermediaris tan voraços com l’Estat espanyol. Encara en té una altra de més formidable: no tenen moneda pròpia, fan servir el dòlar com unitat de canvi i usen el terme Balboa per referir-s’hi quan han de parlar de fraccions. És una mesura profilàctica per impedir les orgies pressupostàries a les que són tan propicis els països de tradició llatina. Seria la solució més simple per a la moneda única europea: agafar com unitat monetària el dòlar i dir euro als menuts.

Els partidaris de l’ocupació alemanya diuen que hem d’estar orgullosos de fruir d’uns residents tant civilitzats i disciplinats. Ja no n’estic tant segur, per tal com en el decurs de la història, el que s’anomenen virtuts alemanyes han produït més mortaldat que hidra no han causat els vicis de la resta de la humanitat. Entre aquestes virtuts, destaquen la seva tecnologia avançada, un mite anacrònic, puix que la contribució més important de la tècnica alemanya d’ençà dels anys quaranta són les canonades de gas de les sofisticades dutxes dels camps de concentració.

No crec que hi hagi cap motiu d’alarma social patriòtica a causa de la invasió dels prussians perquè aquests paguen, no com uns altres que cobren. El que és temible és una aliança hispano-alemanya (semblant a la ianqui-jamaicana). Històricament, ja hi ha hagut col·lusions semblants. Si se’n produís una altra, podria ser una reedició corregida i augmentada de la que patiren els sefardites de la Corona catalano-aragonesa, que expulsats a Grècia pels monarques espanyols, foren absorbits pels sefardites de parla espanyola i acabats d’afaitar, és a dir exterminats, per les tropes d’ocupació del Tercer Reich, en aquella època l’aliat de l’Imperdi del Pardo. Avui en dia ja no en canten ni gall ni gallina.
Ara com ara, estem immersos dins en un cercle viciós. Els mallorquins venen trasts als alemanys, els serveixen a taula i els fan el llit. En general, els doblers que en cobren segueixen, entre d’altres, els següents camins: uns se’n van als cofres de la Hisenda de Madrid, uns altres serveixen per comprar articles d’ostentació com ara els cotxes de luxe. La primera part tornen a Alemanya, que retorna trens de gran velocitat i més automòbils de collita, uns productes de tecnologia molt moderada, i així successivament, ens trobem en una espiral que no s’acabarà fins que no hi hagi més quarterades per transferir. És la forma més prístina de negoci foradat.
Abans ens enviaren els Heinkels i els Junkers, tan útils per donar feina a les constructores. Ara són els trens d’alta velocitat de Siemens, tan imprescindibles i tan essencials perquè els mallorquins puguem bravejar de transports còmodes, barats i ràpids. Si no fos pels intermediaris, la irrupció dels nibelungs seria pacífica i reconduïble, són les sangoneres de sempre que ens haurien de fer por.

dins el llibre ‘Antologia urgent’ (Consell de Mallorca / Diari de Balears, 2007)

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any