Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  17.02.2011  16:00

Autor/s: Maria Bohigas

— Marrameus i piuladisses —

Men?ame
 

 Una llarga entrevista amb un home de ràdio d’altra banda sensible i amabilíssim dóna la dimensió del malentès: les preguntes que em fa podrien anar dirigides a un industrial de la sabatilla deportiva. Vendes, línia, mercat, producte, boom, fires internacionals, tal és el vocabulari que regeix la conversa. Ve un moment que li ho dic: no trobo que el que em pregunta tingui res a veure amb la meva activitat. “Touché”, respon; i per fi podem parlar de literatura

De la literatura sempre viva però avui i arreu en situació de gran precarietat: ja no porta majúscula, ja no és central a l’escola ni en la cultura majoritària, ja no i ja no... i tanmateix segueix, obligada a assumir que ha esdevingut excèntrica. No té per què avergonyir-se’n i fins en pot treure partit: el marginal segons com és més lliure. Sempre que no l’atrapi un discurs oficial que el perverteix (“Som una cultura mil·lenària!”).

M’importa reivindicar que la meva activitat és artesanal. Que depèn del talent de molts col·laboradors invisibles. Que un gran mal és el món institucional català, que no vol sentir parlar de precarietat perquè es vol veure gros quan es mira al mirall. M’importa molt dir al públic que, contràriament al discurs del llavors president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, assolir xifres de 50.000 exemplars venuts NO és normal en català. I em ve de gust compartir-hi fragments de mails que donen una idea del tragí de cada dia en aquest bell, fràgil, coent, excitant ofici d’editar literatura.

 

 

[A una institució recalcitrant i antiga]

Benvolgut X,

t'escric seguint el consell de l'Y, i com sempre per fer un marramiau a la teva teulada, per culpa d'una carbassa que ha rebut la Poesia Completa d'Àngel Guimerà. La Blancallum Vidal va postular a un ajut a la investigació sobre literatura catalana amb un treball que ha consistit a acarar els volums de poesia de Guimerà, determinar la variant a seguir per a cada poema i fixar-ne el text, per tal que aquesta poesia, avui totalment introbable, torni a les mans dels lectors. Doncs bé: aquesta feinada, feixuga i subtil, dedicada a un artista que és el fonament mateix de la nostra literatura, ha estat descartada per mor d'un Diccionari d'acadèmics de Bones lletres (que veig que s'emporta la meitat de la moma).

Prou coneixes la situació editorial per saber que el treball de la Blanca no es pot pagar com es mereix amb els ingressos que doni un llibre com aquest —és un cas clar de projecte literari que reclama l'ajut institucional per ser viable, i dic viable com es diu no pas d'un negoci sinó d'un nounat: parlem de l'alternativa entre existència i no existència, d'aquesta alternativa que explica que tantes obres fonamentals de la nostra literatura hagin desaparegut literalment del món dels vius.

 

[A un editor, company de penes i fatigues]

Estimat Z,

per la meva experiència, el gènere autor-català-mort-no-identificat, és a dir, la quasi totalitat dels autors catalans, es veu que fa una pudor de fiambre tan forta que és impossible tenir-los a les biblioteques públiques. A mi el SAB [Servei d'Adquisició Bibliotecària] m'ha adquirit força títols traduïts, de vegades per a gran sorpresa meva, i en canvi NI UN exemplar de les Cartes a Màrius Torres, exactament 11 de les Cartes Rodoreda-Sales, ni un Arbó per mostra, etc.

El més trist del cas és que el criteri no té res d'arbitrari: correspon molt exactament als desiderata del públic. D'aquest públic que s'identifica tant amb la seva cultura.

Parlem-ne quan vulguis. Però el problema és demencialment general. Comença a l'escola (un dels escassos dominis en què el nostre govern té plena competència), continua a les universitats, es transmet oralment i analment per tots els canals audiovisuals i electrònics. Nedem a contracorrent els qui exhumem textos escrits en català en un espai de temps que no sigui l'exacte ARA. Com si aquesta societat aspirés a tenir l'esperança de vida d'una mosca i la mentalitat subseqüent.

Un element concret perquè el meditis abans d'anar a dormir: segons una enquesta recent feta als cursos d'ESO, un de cada tres llibres llegits a les classes de llengua i literatura catalanes són traduccions; primera llengua traduïda, l'anglès; segona: el castellà.

 

 

[A una traductora, glòria i consol]

Estimada Dolors,

Massa felicitat ha quedat una joia. Cada paraula ajustada, cada frase nerviosa, i una sensació general com quan la Gena Rowlands camina per les pel·lícules de Cassavetes: turmells fins i talons imperiosos que troten. La llegeixo amb una fruïció que no s'acaba mai. Trobo que hi arribes molt amunt.

M'hi he posat tard perquè com sempre el temps m'ha fet grumolls, i el cas és que m'aniria de perles poder quedar amb tu dilluns o dimarts per ensenyar-te les escassíssimes correccions (en compaginades) i fer un parell de verificacions de l'original. En dues hores de Laie crec que ho enllestiríem. Potser siguin per a tu dies impossibles, ja m'ho diràs.

 

[Focs creuats per a La cova del Sol]

Bon dia Ramon, bon dia Jaume,

una ratlla de matí de dilluns per dir-vos que passen els dies, s'acosta la fi de juny i començo —començo només— a patir una mica. Tinc ben present que acabes una traducció, Ramon, i que acabes una tremenda digestió, Jaume, la de Bab Il Xams. Però la novel·la ha d'estar corregida pels volts del 20 de juliol, per enviar-la no a missa sinó a maquetació. Altrament ens tancarà el taller i farem tard. Tenim, doncs, un mes si ens hi posem de valent. Què dieu?

[l'editora]

 

 

Hola, Maria i Ramon:

Envio de mostra i per no perdre ni un moment les primeres cinquanta pàgines revisades tant pel corrector com per mi. I sí, vull que quedi el text ben trinxat, perquè no sempre es disposa d'una joia de corrector amb un munt de bones pensades. Allà on s'atura és que alguna cosa falla. Així que gràcies!

M'agradaria rebre l'opinió d'aquestes primeres cinquanta pàgines. Hi ha canvis substancials, per exemple, he decidit traduir el nom d'en Iunus. Es diu Jonàs. Arguments? Cohesió i comprensió del text. És el nostre Jonàs bíblic, amb la mateixa història, i al final del llibre es retroba amb el nostre profeta Elies, que també ho és de l'islam.

Si seguim a aquest ritme, ho tenim!

[el traductor]

 

Jaume, ¿em podries enviar el primer document de la primera part, La cova del sol part I, 1-145 J.doc? Ja avanço, però tinc el dubte que realment el document en què treballo sigui el que haig de llegir. Hi trobo esmenes teves que aclareixen substancialment i amb encert les versions anteriors, però també alguna cosa estranya, i voldria comparar el que tinc en dansa amb el teu, perquè, la veritat, en tinc tants, que ja no sé realment quin és el que em vas enviar o si és el que vaig rebre de la Maria.

Gràcies una vegada més i una abraçada sincera: veig que naveguem sota els mateixos vents.

Ramon

[el corrector]

 

Bona nit, Ramon:

t'envio La cova del sol part I, 1-145 J. I a més, un document que he enviat a la Maria, però no a tu, amb errors en l'onomàstica. Quan l'hi he enviat a ella, n'havia caçat nou... ara ja són deu. Digues si et va bé de la manera com els he marcat. Si pots afegir aquestes esmenes, millor. Sinó ho farem més endavant, com a mínim estan controlades. I espero que no vagi gaire a més. Quina vergonya.

Salutacions,

Jaume

 

Gràcies, Jaume.

Crec que, efectivament, el document és el mateix. Tindré en compte les correccions que em dius, però això ho faré un cop llesta la lectura normal: no he mirat les esmenes, però no dubto que les entendré. Si no, ja t'ho consultaré.

La vergonya o més aviat les angúnies d'aquest part tan laboriós són cosa compartida: en aquest part som tres: tu, que ets la partera, la Maria, que fa de papà, i jo, la llevadora. El símil potser és aprofitable.

Bona nit

Ramon