08.02.2011 - 11:00
Hi ha un eixabuc de gent a la plaça del Blat. Els nostres amfitrions a les Decennals se les han esmanegat per aconseguir-nos un tercer pis. Veig la plaça bicolor. Roja i ben roja al davant, just sota el balcó de la Casa de la Vila on convergeixen amb indescriptible unió un munt d’autoritats acabades d’estrenar. Però tambe m’adono que no és un roig uniforme, sinó que hi ha totes les tonalitats del pantone. Els de la Jove llueixen un roig encès i els de la Vella un roig un xic més apagat. De primer em sembla que estan tots barrejats però alego m’adono que no, que potser alguns de la Jove són molt nets i polits però no han descobert encara les virtuts del Micolor a l’hora de rentar la camisa. Tan aviat engeguen queda clar que no hi ha infiltrats sinó camises amb solera. A banda i banda actuen de manera ben distinta. Els uns s’apinyen i els altres guaiten encuriosits. De dalt estant, aprecio que mig rectangle roig s’arrenglera en impecable quadrícula mirant a l’altra meitat. I allà, en aquest quadrat de la plaça, es produeix un miracle més apassionant que la quadratura del cercle. Els caps formen un seguit de cercles concèntrics just abans de desaparèixer sota un mar de braços tibants que assenyalen tots cap al mateix punt central. El brollador d’un eix immaterial al voltant del qual s’alçarà un zigurat humà de vuit pisos, tremolós i efímer, destinat a fer l’aleta al cel durant uns instants amb l’ànsia babèlica de desafiar la maledicció bíblica que ens condemna al peu pla. Sota la piràmide de braços tibants que tan bé va descriure Narcís Oller a Vilaniu els cossos es premen i es premsen per aprofitar tot l’espai d’una manera que no han aconseguit superar ni els japonesos al metro de Tòquio en hora punta. El tacte no es limita a les mans. Sota els braços estesos tot és tacte a l’engròs d’un cos de cossos que senten el vincle i per això no es vinclen ni es vinclaran. El tacte és l’única tàctica per lluitar contra l’asfíxia. Pulmons premuts, culs tibats i ulls al clatell per veure el cel que gratarà la canalla.
Les maniobres de la colla són fluides. Tan aviat com els segons atenyen la posició, un munt de mans s’alcen per aferrar-los pel tou de la cama, la cuixa i les galtes del cul, tot deixant-los més falcats que una ombrel·la en dia de mestralada. Fins que no s’han col·locat els dos primers pisos les gralles no enfilen el toc de castells amb l’estrèpit de mil politons de mòbil. Aleshores, els segons estenen els braços i els terços s’enfilen, descalços, trepitjant espatlles com qui travessa un riu per les pedres. Caminen sobre les sòlides aigües de tres en tres, perquè intenten carregar un tres de vuit, es troben al mig de la torre i de seguit estenen els braços per consolidar el trio, el tercet, la tríada, la terna, el triumvirat, la troica o el tripa… ara no se m’acut cap altre sinònim de tres. La qüestió és que, de mica en mica, el castell creix i el feix de braços vigorosos dels que tenen ulls al clatell ha de projectar més força a cames, cuixes i culs. Quan els dosos es troben la canalla del pom de dalt ja fa una estona que s’enfila amb flexibilitat d’anguila: un acotxador espinguet i l’enxaneta. Però llavors, un dels segons comença a patir tremolins encomanadissos i la plaça del Blat esdevé un contenidor de respiracions contingudes. Tothom té l’ai al cor, i encara bo de la potència de les mans que aferren el cul del xiquet tremolaire del segon pis, que ara sembla enxonxit, ben a punt d’aclofar-se i arrossegar tota la colla a l’infern dels castellers, que no és pas de foc però sí que té llenya. “No siguis alonso!”, sento que algú li crida, esbelegat, “que després no et podrem apriar!” Li branda la cintura, tot sexi ell, i el tronc del castell trontolla. Al balcó municipal el clergat i les autoritats convergeixen que pateixen. Pateix el poble que s’ho mira a peu pla i els convidats que, com jo, ens ho mirem des d’una balconada. Pateixen, i així ho deuen transmetre, els periodistes de la ràdio local que s’amorren a la funda blava dels seus micros. I, sobretot, pateix la mare de l’enxaneta, pateix la mare de l’acotxador i potser també pateix la mare que va parir al pobre alonso aquest del segon pis a qui els companys de colla ara mateix apliquen un lífting a la pell de les galtes del cul per aguantar-lo. Però, finalment, l’enxaneta fa l’aleta i la plaça sencera esclata en una ovació entusiasta. Aplaudeix el poble, aplaudeix el clergat, aplaudeixen els polítics, aplaudim els convidats, els periodistes, les mares de tots… Fins i tot aplaudeixen els membres de l’altra colla de Valls, tot i que aquests aplaudeixen per dintre. Aplaudeixen amb força, amb equilibri, amb valor i amb seny, però aplaudeixen per dintre. Perquè, a Valls, ser de la Vella o de la Jove és una cosa que es porta dintre.
