13.12.2010 - 13:59
David Madí marxa. En el moment més dolç (potser l’únic del gènere) que ha tingut des que va fer aterratge a la primera línia de la política. Desconcertant, n’han dit alguns. I això a ell li haurà agradat. Al Madí més fan del ‘com’ de la política això el motiva. Sorprendre, no deixar indiferent. En aquest sentit, la ‘mise en scène’ del seu adéu ha estat l’impacte més propi de la factoria Madí. Geni i figura.
La mà dreta d’Artur Mas, el cap de les seves tres campanyes electorals com a candidat, marxa quan vol. Ara, en el seu millor moment. No perquè el facin marxar altres. Aquest és el gran gol del seu adéu. L’any 2003 els partits de l’oposició a l’últim govern de Jordi Pujol el van descavalcar com a Secretari de Comunicació. Ara es treu aquella espina. Els ha derrotat i marxa amb el sentiment de la feina feta. Però no només això. No només amb el sentiment. Amb el reconeixement unànime. I ja ha fet el que havia de fer en política. Demostrar que hi havia vida a CiU després de Pujol i que Mas era l’opció encertada per prendre’n el relleu.
Marxa Madí i per aquesta via ha trobat la gran manera de reivindicar-se i de desmentir alhora l’etiqueta de ‘Príncep de les Tenebres‘ que li van penjar en el minut ú del seu protagonisme en política. No hi havia en ell tanta set de poder a l’ombra. El poder el volia per a un altre. Ja l’ha ajudat a aconseguir. I au cap a casa, a viure. Desconcertant, certament, per rar procedir en política.
Toni Aira
