13.09.2010 - 06:00
David Castillo (Barcelona, 1961) va néixer al Poblenou, però quan tenia dos anys, per qüestions de salut de la mare, la família es va establir a Vallcarca. Era un racó inhòspit, sense asfaltar. Allí l’autor va passar la infantesa i la primera joventut i és el paisatge que protagonitza ‘El mar de la tranquil·litat‘ (Proa), una novel·la generacional, sobre l’amistat i sobre la recuperació de l’amor. Castillo llegeix el principi del llibre (vídeo), en un nou capítol d’Escriptors TV.
És una novel·la generacional: el protagonista, l’Àngel, es refugia en aquest barri d’infantesa i retroba els amics quaranta anys després. Amb un d’aquests, en Dani Casanellas, rememora l’època a través de les vivències de la banda d’amics i de l’equip de futbol que tenien. ‘L’amistat és la tesi del llibre. La memòria no em motiva, m’estimo més jugar en el territori de la percepció que no en el de la realitat.’
‘El mar de la tranquil·litat’ s’ha cuit a foc lent: ‘Quan vaig publicar el 2001 ‘No miris enrere’ (Premi Sant Jordi), ja havia començat a escriure aquesta novel·la. He anat i he tornat unes quantes vegades. M’encallava en el temps: havien passat molts anys, no trobava el final… Però quan el meu editor, l’Isidor Cònsul, va agafar el càncer, vaig voler acabar-la perquè la pogués llegir. Al final es va morir sense llegir-la, per ben poc. Per això la hi dedico.’
David Castillo és el responsable del suplement de cultura del diari Avui. Viu una època de producció frenètica: abans de l’estiu va publicar ‘El llibre dels mals catalans‘ (Columna), una novel·la satírica en vers sobre un triangle amorós a la Catalunya del govern tripartit. Un llibre corrosiu sobre aquesta etapa política (és allò que deia en Montalbán: ‘cuerpo a tierra que vienen los nuestros!’, tan d’esperar per això…). També ha publicat ‘Barcelona. Instants robats’ (Ajuntament de Barcelona) i ‘Barcelona Rock’ (Arola). I al 2011 publicarà el llibre de poemes ‘Doble zero’.
Diu Castillo que aquest nou poemari té relació amb ‘El llibre dels mals catalans’, que inclou dos poemes o tres de ‘Doble zero’. Perquè sempre treballa els llibres de dos en dos: ‘Sóc molt dual, tinc sempre una visió doble de les coses, sovint contradictòria, sóc de signe bessons; potser és això. I sempre faig llibres de dos en dos. Vaig presentar dos llibres al premi Carles Riba de poesia el 1997, ‘Game over’, que va obtenir el premi i ‘El pont de Mühlberg’. Trobo que va guanyar el pitjor, que ‘El pont’ era millor. Em va desconcertar bastant.’
I malgrat aquest moment de gran producció, Castillo assegura que té la sensació que les paraules s’han gastat: ‘Em preocupen les repeticions. Hi ha autors que repeteixen expressament, digues Monzó o en Ramon Barnils, en canvi, a mi, em preocupa que hi hagi paraules que es repeteixin d’un article a un altre. Això m’obsedeix.’ És home d’obsessions? ‘Sí i no. Ara tinc una certa obsessió pel pas del temps. La vida és un període curt que passa com un sospir. Potser per això sóc partidari de l’amnèsia històrica. No vull recordar guerres i derrotes, no vull recordar la guerra civil, ja la van explicar molt bé els escriptors que la van viure (Piniella, Rodoreda…). Ells van explicar la seva història i ara nosaltres hem d’explicar a nostra.’
Com el protagonista de ‘El mar de la tranquil·litat’, David Castillo també va deixar el barri de Vallcarca i temps després hi va tornar. Encara s’hi està ara i enguany li ha tocat de llegir el pregó de la Festa Major dels barris del Nord. No és un pregó plàcid, perquè David Castillo és molt crític amb l’operació urbanística que ha fet miques la vella Vallcarca: ‘Aquest estiu la vella Vallcarca ha quedat com la Rambla del Raval. Primer vam tenir la plaga dels okupes i ara la plaga de Núñez i Navarro.’
