Diccionari Duarte

El poeta Carles Duarte (Barcelona, 1959) ha aplegat l’obra poètica de vint-i-cinc anys (1984-2009) al volum ‘S’acosta el mar‘ (Edicions 3i4). El llibre, de més de set-centes pàgines, conté els dos últims llibres inèdits del poeta, ‘El dolor de la tarda’ i ‘Arvad’. Diu Duarte: ‘He fet cinquanta anys i en fa vint-i-cinc del primer llibre de poemes que vaig publicar. Era una ocasió propícia per a fer balanç’. Li proposem una quinzena de paraules que qualifiquin la seva persona i la seva obra. I és amb aquestes paraules que ens acostem al seu univers poètic i personal.

ANTONI M. BADIA I MARGARIT:
Vaig estudiar filologia i en Badia era professor meu. Ell és la saviesa, la cordialitat, el compromís amb el país, la consciència cívica. Relliga l’antifranquisme amb la represa del país a la universitat, on vaig estudiar. Ara acaba de fer noranta anys. Badia i Margarit em va portar al meu primer llibre, ‘Formulari administratiu’ (1979), perquè el vaig fer amb ell. Era l’any 1979, abans de l’estatut, abans que el català tornés a ser oficial. El llibre volia permetre que els funcionaris entressin en la dinàmica d’escriure els documents oficials en català. Va ser un llibre que em va obrir un món d’aprenentatge.

JOAN COROMINES:
Vaig col·laborar en el ‘Diccionari etimològic i complementari’ durant deu anys (1979-1989). Ha estat la persona més decisiva en la conformació del meu caràcter. D’ell, en vaig aprendre el mètode i la capacitat de sacrifici. L’esforç persistent permet obres admirables. Jo era jove i l’obra era immensa. Vaig adquirir moltíssims coneixements. Amb ell tot prenia un altre gruix, una altra intensitat.

HUMANISME:
És una manera de ser que m’obre a unes altres realitats, que busca de manera honesta i franca la comprensió del món. Celebra la bellesa i es consola amb el coneixement i la intel·ligència. Que et permet llegir els pre-socràtics i assaborir-los.

MEDITERRANI:
Em desvetlla dues sensacions fonamentals. Per una banda, són les arrels (Grècia, Roma, Egipte, Israel, els fenicis…. Som nosaltres, perquè som fills de la Mediterrània. És la interrrogació de l’existència, la celebració de la bellesa i el plaer (elements configuradors del que som, en tots els vessants de la vida). D’altra banda, parlar del mar en el sentit estricte és el despullament. Entrar al mar és el retorn a la sensibilitat, quan entrem al mar ho fem despullats. Venim del mar i tornem al mar. El mar també és on l’Espriu anava a parlar amb els seus morts.

POETA:
No és tan sols un artista de la paraula; tot i que crea des de la paraula es deixa construir per la paraula. La paraula és pre-existent a tu i a mi. Nosaltres rebem aquest llegat, l’eixamplem amb la nostra vivència i el transmetrem. El poeta és algú que fa del fet de viure una experiència conmoguda.

POEMA:
Té molt a veure amb una partitura. No és mai complet fins que no es diu en veu alta. Un poema és una realitat complexa. En el poema hi ha l’imprevist, el que ens sorprèn, el que travessa la crosta de la rutina i ens fa obrir els ulls per ser més, per sentir més. I el so torna físic el poema. En la paraula dita hi ha el tacte, el compartir amb els altres. Jo els poemes els llegeixo en veu alta quan escric. I en les traduccions, llegir-los en veu alta també és la prova de foc.

SOMNI:
És la imaginació i la subjectivitat. Més enllà de les formes concretes de la realitat, la ment humana necessita projectar desitjos i il·lusions i són en el somni on succeeixen. Pel què fa a la subjectivitat: hi ha sempre una mirada pròpia en el fet de comprendre el món. De la subjectivitat en dic somni perquè la nostra experiència no és neutre. Hi ha sempre la presència del que hem estat en el que som. No som espectadors del que succeeix sinó protagonistes, intèrprets, i el record és una manifestació del somni en el passat. La memòria ens retorna a través del somni, perquè hi juga la subjectivitat. Una impressió que el món deixa en nosaltres i una impressió que nosaltres deixem al món, i això té una naturalesa de somni.

DONA:
És joia, felicitat, diàleg, és camins que conflueixen, és incitació a ser, és la bellesa i el desig també. Jo m’he envoltat sempre de dones. Vius molt millor.

PELL:
És tendresa. L’aire ens toca, la llum ens toca, la meva veu toca les persones que m’escolten. La pell és límit, com la memòria. Ens reconeixem com un cos envoltat de pell, com una imatge rere la qual hi ha la memòria. La pell no és un element adicional, sinó que és central. És la porta que ens permet compartir, que esquinça la solitud, que ens fa plurals, que ens lliga a la vida. M’agrada molt tocar els arbres, notes la vida. Però en la mirada també hi ha tacte. No entenc la dimensió física com una nosa o una limitació, al contrari: esdevens tu, més ple, perquè sents. Els mots tenen pell perquè sonen. Sents la paraula ‘crit’, ‘llàgrima’, ‘lluna’… hi ha una matèria sonora que et toca, hi ha una matèria física en les paraules i, per tant, les paraules tenen pell.

MORT:
És l’acompliment del cicle, el procés natural: tot el que neix demana morir. La mort no m’espanta, forma part de la naturalesa de les coses. No vol dir que sigui ni pessimista ni hipocondríac ni ple de resignació. Sóc vital. Però davant la mort, tinc la consciència serena de com la mort es va apoderant de tu i es va fent teva. La vida va consumant el seu procés en tu i la conclusió n’és la mort.

IMMORTAL:
Tots som immortals. És la persistència del que és més configurador de la condició humana i a través de les generacions. Som immortals quan desitgem algú, quan mirem l’albada més enllà del mar… Són emocions que es produeixen com s’han produït en els d’abans nostre. Generació rere generació encarnem la immortalitat en els moments més lluminosos i més dolorosos. Per això els mites reflecteixen la immortalitat. Sí que som immortals, perquè assaborim el que s’esdevé en els anys que van més enllà de la nostra vida.

ARTS PLÀSTIQUES:
És deixar-se endur per l’altra mirada, una invitació a deixar-te anar, anar més enllà de tu mateix des de la mirada de l’altre, i evitar així que la creació del poema es converteixi en una presó confortable.

JOAN MARAGALL:
Una figura intel·lectualment molt sòlida, radicalment vinculada al país, enamorada del país, sense una mirada ingènua, constantment atent al que succeïa enfora. Ell és l’home de l’Avenç, que introdueix els grans intel·lectuals europeus. M’agrada el vitalisme del ‘Cant espiritual’ i d’altres.

MÀRIUS SAMPERE:
Un dels personatges més universals de la literatura catalana d’avui. És una de les figures més originals, singulars i potents. Té una relació plena de coratge i lucidesa amb el misteri, amb el desconegut. S’expressa d’una manera que reflecteix tendresa i escepticisme. Hi ha dolor en el seu dir l’ànima humana, i qüestionament del paper que ens toca jugar al món. I la seva llengua literària és exuberant. Imatges punyents, vigoroses, que et desconcerten i que eixamplen la nostra literatura.

PAÍS VALENCIÀ I ILLES BALEARS:
No entenc el meu paisatge literari i humà si no inclou tot el territori lingüístic. Alguns dels escriptors que més estimo i admiro són valencians i balears. Tan a un lloc com a l’altre el corrent poètic és d’una gran intensitat i profundament renovador. Josep Maria Llompart em va acollir, és el primer que va creure en mi com a poeta. I a l’editorial Moll em van publicar el primer llibre, ‘Vida endins’. I que aquest volum recopilatori de la meva obra es faci a València és l’expressió del vincle, que va més enllà de la simpatia, i que neix d’un gran respecte. No hi ha cosa que em molesti més que aquesta mirada a vegades neocolonial que s’ha tingut des de Catalunya i que ens ha perjudicat tan enormement.