02.07.2009 - 06:00
‘Un escriptor ha d’explicar el cúmul de circumstàncies de la vida, les idees, l’ambició. Jo vull escriure llibres i vull servir la meva manera de veure el món, que és l’únic senyor que no se’m pot morir.’ Ho deia Baltasar Porcel fa pocs mesos a VilaWeb, arran de la publicació del seu últim llibre ‘Cada castell i totes les ombres’. L’autor es va morir ahir de càncer. La capella ardent s’instal·larà demà al Palau Moja de Barcelona i serà soterrat dissabte a Andratx.El 2007 Baltasar Porcel feia setanta anys i superava la primera batalla contra un càncer que finalment l’ha vençut. Però aquesta recuperació li va permetre de culminar la seva carrera literària amb grans reconeixements: Òmnium Cultural li va concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; la Universitat de les Illes Balears va dedicar un congrés a la seva obra; va ser l’escriptor encarregat del discurs de cloenda de la Fira de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’era la convidada d’honor; i va poder acabar la que ha estat la seva darrera novel·la, ‘Cada castell i totes les ombres’ (Premi Sant Joan 2008, Edicions 62).
Jo visc en la meva llengua
Havia nascut a Andratx (Mallorca), el 1937. Feia més de quaranta anys que residia a Barcelona i a Valldoreix. Però la seva literatura és marcada pel món mallorquí mític i ancestral d’Andratx i per la llengua que emprava. Porcel ho va explicar en una altra entrevista publicada a VilaWeb l’octubre del 2007: ‘La meva obra és la conseqüència de la meva vida. I això, qui ho ha explicat millor són els alemanys. Herder era deixeble de Kant i en un moment donat va dir: No, no és tant aquesta transcendència de la intel·ligència sinó que hi ha una ànima de la gent. La sensibilitat, les vísceres, l’entorn, els sons de la natura…, i això es manifesta a través de la literatura. I un altre alemany, Heidegger, diu: L’home és en el seu llenguatge i la llengua és la casa de l’ànima. Doncs bé, jo sóc aquesta persona lligada amb el cosmos, amb el món, a través del món que jo he viscut, en aquest cas la Mediterrània, fonamentalment. On hi ha el sol, l’aigua, els animals, els gens històrics. I es va amollant a través de l’experiència, de la intel·ligència, de la cultura i del coneixement del món vast. I això és la creació. I a través d’això recrees el món i hi trobes noves dimensions i nous sentiments. I a través d’un idioma, d’un instrument, en el qual tu vius, tu ets. Diuen: On viu vostè? A Barcelona. Què, coi, a Barcelona, jo visc en la meva llengua! Jo podria viure a Frankfurt i continuaria essent el mateix escriptor.’
De la casa de l’ànima, també en va parlar el dia que li atorgaren el Premi d’Honor. Va explicar: ‘Jo parlava en la llengua que havíem fet nosaltres, la meva família set-cents anys aïllada. Heidegger deia: ‘La llengua és la casa de l’ànima.’ I és certament així. A casa, jo sempre havia sentit la mare que deia ‘ludar’, per anomenar l’udolar dels gossos, i deia: ‘Es cans ja luden i això vol dir que passa la mort.’ Per mi, ‘ludar’, que no trobareu a cap diccionari, és un mot que va lligat a la mort, a la fosca, a la nit… I això és la casa de l’ànima.’
Per a Baltasar Porcel rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va ser important. Aquell 5 de maig de 2007 va aparèixer un Porcel canviat: era un home en pau, feliç, que havia vençut una malaltia monstruosa i s’havia reconciliat amb la humanitat. Ben lluny d’aquell Porcel polèmic, agressiu, irònic, controvertit i fins i tot impertinent, que havia despertat tantes antipaties entre els seus coetanis durant dècades.
Molts llibres i molts gèneres
Considerat un dels escriptors més significatius de les lletres catalanes actuals, va compaginar la novel·la amb el periodisme i l’assaig. També va fundar i presidir l’Institut Català de la Mediterrània. La seva obra és vasta i diversa: va fer investigació, narrativa, novel·la, biografies, literatura de viatges, teatre, guions… (tota la seva bibliografia a ‘Qui és qui’). I entre els seus llibres es compten: ‘Difunts sota els ametllers en flor’ (Destino, 1970); ‘Els argonautes’ (Edicions 62, 1968); ‘Cavalls cap a la fosca’ (Edicions 62, 1975); ‘Les primaveres i les tardors’ (Proa, 1986); ‘Ulisses a alta mar’ (Edicions 62, 1997); ‘El cor del senglar’ (Edicions 62, 2000); ‘Olympia a mitjanit’ (Planeta, 2004).
Arran de l’últim llibre que va publicar, ‘Cada castell i totes les ombres’ (Edicions 62, 2008), Porcel va concedir una entrevista a VilaWeb TV el novembre del 2008 (‘Sóc fruit de l’anarquisme‘). Llavors l’escriptor va tornar a ser el provocador de sempre, però amb una actitud vital i feliç. I va dir coses com ara: ‘Jo sóc a prop del poder, en efecte. Jo em crec un tipus important perquè escric. Sigui al diari, sigui als meus llibres, hi he posat la vida, i penso que és important això que faig. I això és poder. Ara, això no és poder polític. Jo no he tingut mai un càrrec polític, mai no he estat de cap partit polític. No tinc diners, no tinc cap fàbrica… Sí, conec molts rics, però jo em considero, en el fons, més important que no ells, perquè creo.’ I també: ‘Jo crec en la cultura i en l’art per sobre de tot. La resta m’és generalment indiferent i, de vegades, m’empipa.’ (Podeu escoltar Porcel llegint un fragment del primer capítol del llibre a Escriptors TV.)
Les entrevistes a Serra d’Or i la columna de La Vanguardia
Durant més de vint anys Porcel ha publicat un article diari a La Vanguardia. El darrer, el 21 de juny. Però ja els anys seixanta va il·luminar el periodisme amb les entrevistes en profunditat, entrevistes-retrat de grans personalitats catalanes de l’època que anava publicant a la revista Serra d’Or: de Caterina Albert (Víctor Català) a Raimon, passant per Josep Carner, Pau Casals, Josep Trueta, Joan Miró, Josep Lluís Sert, Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda, Miquel Batllori, Gabriel Ferrater, Josep Pla… i fins a trenta noms, que després es van aplegar en el llibre ‘Grans catalans d’ara’ (Destino, 1972), tornat a publicar sota el títol ‘L’àguila daurada’ (Destino, 2003).
Entre els personatges que el van marcar profundament hi ha Josep Pla. Per això un dels darrers projectes de Porcel va ser de publicar la primera versió de la novel·la ‘Nocturn de primavera‘, que Pla havia retocat i ampliat per publicar a les Obres Completes i que, a parer de Porcel, havia fet malbé. Porcel va escriure l’epíleg de la nova edició (Destino, 2006), i hi apunta l’amistat d’ambdós escriptors.
Final: Una literatura a cavall
L’exposició central de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007 contenia una sèrie d’entrevistes amb alguns autors actuals. Havien triat una imatge per a definir la seva literatura. Baltasar Porcel la va imaginar així: ‘Si hagués de trobar una expressió, una imatge de la meva literatura, podria dir que seria com anar a cavall. Anant a cavall hi ha moments dolcíssims. A Mallorca visc en una petita finca al camp on hi ha una muntanya. I, de vegades, vaig a cavall per darrere la muntanya: pujo, baixo, i és perillosíssim. I suscita un munt de sentiments… Per això, a la meva literatura, potser, li agradaria de ser una literatura a cavall.’ (Vegeu vídeo.)
M. S.
Enllaços
Notícia anterior: ‘S’ha mort l’escriptor Baltasar Porcel‘.
Entrevistes de VilaWeb amb Baltasar Porcel: ‘Sóc fruit de l’anarquisme’ (3.11.2008) l ‘L’escriptor és un ésser solitari’ (26.8.2008) l ‘Jo visc en la meva llengua’ (4.10.2007)
Discurs íntegre de Porcel a la cloenda de la Fira de Frankfurt.
