06.12.2007 - 06:00
Després de ‘La pell i la princesa’ (Destino, Premi Josep Pla, 2005), Sebastià Alzamora (Llucmajor, Mallorca, 1972) torna a la novel·la amb ‘Nit de l’ànima’ (Proa). Alzamora proposa una versió del mite de Faust, en una història plena de sexe, provocació i irreverència. ‘És una història sobre el mal, vist com una part intrínseca de nosaltres mateixos. Perquè tenim tendència a veure el mal en els altres, però mai a pensar que també és dins nostre.’Explica Alzamora: ‘El mite de Faust m’anava molt bé per afrontar el tema del mal. Entregar l’ànima al diable a canvi d’alguna cosa. Però què passa quan el mal és un mateix? Perquè tots som una mica Faust. El meu Faust s’ha venut l’ànima per ser escriptor. S’ha venut l’ànima a Sibelius, que és el seu editor. Però perd l’ànima, se li envà, i resulta que l’ànima estava en els seus atributs. Al tio li cauen literalment els collons a terra.’
‘Hi poso humor satíric i jugo amb l’esperpent. La cita de Valle-Inclán de l’inici del llibre (‘¿Quién me habla? ¿Sois voces del otro mundo? ¿Sois almas en pena, o sois hijos de puta?’) representa el to que volia donar-li a la novel·la. I hi poso una visió del sexe tan exagerada, que pot fer riure molt. Si el lector hi sintonitza s’ho pot passar molt bé, sinó, més val que ho deixi córrer. Provocació? Vull provocar no en el sentit que el lector s’escandalitzi, sinó que vull provocar reaccions i que el lector es qüestioni certs temes, com el bé i el mal, i la manera com els relacionem.’
El llibre comença amb un coit llarguíssim. ‘Al principi, diu Alzamora, se’m va acudir que tota la novel·la podia ser un coit. Però ho vaig deixar estar, perquè vaig pensar que no me’n sortiria. L’enfocament i el to és obscè. Però l’obscenitat és una eina a l’abast per fer el que vull fer. Ara, l’obscenitat és el pa de cada dia. Hi ha més obscenitat en un telenotícies que en la novel·la més desguitarrada. La realitat sempre supera la ficció.’
‘La novel·la és un producte dels meus malsons, els somniats però també els reals. I segueix la lògica d’un malson. És una resposta a la part desagradable de la vida. Donar veu a un malson és fer que no quedi res per destrossar, inclòs un servidor, que surto un moment i quedo fatal. Perquè la caricatura comença per un mateix.’
I conclou: ‘Mentre escrivia ‘Nit de l’ànima’ patia molt desassossec. Per això la utilització de l’humor i l’esperpent, per no desesperar-me. Quan vaig acabar d’escriure la novel·la em vaig quedar molt descansat.’
