Opinió

 

1/88>

Josep Albinyana

13.11.2009

País de peatges

Era de nit quan vaig arribar en aquell peatge de l'autopista. Del cotxe de davant meu en baixà el conductor, que se m'acostà i em demanà en espanyol com era que li tocava de tornar a pagar. Segons ell, feia no res que ja havia passat per un abús econòmic similar i no entenia que l'atracament legalment legislat es repetira a tants pocs quilòmetres. Era de Madrid. Ell m'ho va dir, i jo vaig endevinar que visitava poc el nostre país, si és que no coneixia aquesta peculiaritat contributiva nostra.

Mentre sopàvem l'altre dia amb un convidat de mudar, li vaig explicar que vivim en un país de peatges. No solament pels de les carreteres, que ell coneix i sofreix segurament més que no jo, sinó pels que hem de pagar si volem circular per la vida amb una dignitat nacional mínima. Si més no al País Valencià (sobretot al País Valencià), mantindre's en la nostra identitat, viure amb un mínim de normalitat la cultura del país, significa haver de pagar un peatge, si no volem conformar-nos amb la vulgaritat provinciana i volgudament forastera de qui ens governa. Mentre Generalitat, diputacions i ajuntaments (la majoria) es gasten els diners dels nostres impostos a ofrenar glòries sense vergonya, una part de la societat civil inventa un estat (estatut en el nostre cas?) paral·lel, una mena d'administració privada feta amb els altres 'impostos', els 'peatges' pagats voluntàriament a tantes entitats que aconsegueixen cada dia que l'esforç per a fer-nos desaparéixer siga ineficaç.

Ara per ara, Escola Valenciana pot ser el màxim exponent d'aquesta mena d'administració no oficial, capaç de posar en evidència la dimissió calculada del govern valencià pel que fa a qualsevol senyal de normalitat nacional. O Acció Cultural. O la caterva d'associacions que no es deixen invisibilitzar. Un esforç ingent amb resultats que la suma multiplicaria. Quan començarem a aplicar aquesta aritmètica tan senzilla? I encara més: quan serem capaços de transportar-la a la política?

Editorial