Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Bel Zaballa

15.07.2015

La meva llista civil per la independència

Sembla que l'escenari cap al 27-S ja s'ha aclarit. Som on podríem haver estat fa més de mig any, però ara això ja tant hi fa. Som on som, a dos mesos d'una fita històrica per la qual ara cal esmerçar tots els esforços i sortir-ne guanyadors. No hi haurà una sola papereta del sí, sinó que n'hi haurà dues i, mirem-ho així, amb aquestes, un gran espectre de la societat que s'hi podrà sentir identificat. El 28 de setembre, doncs, podrà començar la construcció solemne d'un nou estat que, més endavant, es podrà federar amb la resta d'uns Països Catalans encara esquinçats. Si bé, finalment, les llistes no seran apartidistes, és evident que els representants de la societat civil hi tindran una presència destacada. Ja han començat a sonar alguns noms i encara n'apareixeran més en les travesses que es facin aquests dies vinents. Jo també hi he volgut jugar, tot i que la meva llista civil per la independència és una mica especial. És la llista que hauria volgut fer --ni exhaustiva ni exclusiva, només els deu primer noms-- i que es fixa en el llegat i la representativitat de cadascun dels noms que la componen. Tots difunts, sí, però ben vius en la memòria col·lectiva d'aquest país.

1. Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924). El més gran poeta d'aquest país després d'Ausiàs Marc, va dir l'Ovidi. L'escriptor que va versificar la fesomia del país, l'amor i el sexe. Que fa dècades va deixar dit que un dia no podríem més i llavors ho podríem tot. Ja ha arribat el dia. El del 'Llibre de les meravelles' i els amants, el 'valencià de catalana arrel' i l'autor d'uns versos assumits i difosos amb tots els acompanyaments musicals imaginables.

«Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
[...]
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.»

2. Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, 1952). La poetessa de les dones. L'activista per l'alliberament nacional i social. La del PSAN, Nacionalistes d'Esquerres i l'Assemblea de Catalunya. La feminista que morí abans d'hora, que va posar versos a l'amor lèsbic i que va deixar una divisa que ha esdevingut lema de generacions posteriors. La dona de classe baixa i nació oprimida tres voltes rebel.

3. Lluís Maria Xirinacs (Barcelona, 1932). El pacifista de les vagues de fam, exemple de la lluita no violenta, presoner de l'estat. El de la caputxinada, l'Assemblea de Catalunya i la Marxa de la Llibertat. L'ex-sacerdot que va denunciar la farsa de la transició i que va deixar aquest món amb un 'Acte de sobirania'. «Una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa.» Estranyament, roman gairebé en la penombra en tot aquest procés cap a la llibertat.

4. Joan Fuster (Sueca, 1922). El pare intel·lectual dels Països Catalans. L'autor de 'Nosaltres, els valencians'. Referent en el debat sobre la identitat nacional, de la represa de la normalització lingüística i de l'intel·lectualisme del país. La 'mesura de totes les coses', Fuster i els seus aforismes. «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.»

5. Montserrat Roig (Barcelona, 1946). L'escriptora i periodista compromesa amb el país. La de la caputxinada, el PSUC i el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la UB. L'entrevistadora dels mestres de la literatura. La que relatà l'horror dels catalans als camps nazis i va maldar per un periodisme culte i feminista. «La cultura és l'opció política més revolucionària a llarg termini.»

6. Blai Bonet (Santanyí, 1926). El cant contra el poder des de Mallorca. El poeta lliure, líric i cívic. El de 'mai contra els enamorats' i 'contra els grocs cacics sempre', el qui esperava que un dia desapareguessin tots els estats, no pas la gent i les nacions, perquè desapareguessin tots els mals. El de la incompatibilitat entre súbdit i dignitat. El d'un sol país per a tots: «No cal dir Països Catalans. No. País Català i prou. I un sol president. Un president per al País Català.»

7. Salvador Seguí (Tornabous, 1886). El Noi del Sucre, referent de l'anarco-sindicalista català. El del front obrer, la vaga de la Canadenca, la jornada laboral de vuit hores. El qui defensà la preparació intel·lectual i tècnica dels treballadors com a arma revolucionària. El del discurs històric a Madrid com a secretari general de la CNT: «...Nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m'escolteu, que si algun dia és parlés seriosament d'independitzar Catalunya de l'Estat espanyol, els primers i potser els únics que s'oposarien a la llibertat nacional de Catalunya foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional...»

8. Anna Murià (Barcelona, 1904). Periodista, escriptora i activista, la d'Acció Catalana, Esquerra Republicana i Estat Català. La primera dona que va dirigir un diari català. Malgrat quedar sovint a l'ombra del marit, Agustí Bartra, a qui va dedicar bona part de la seva vida des que es conegueren a l'exili forçat per la guerra del 36-39. Una guerra franquista que va estroncar també la cultura i el periodisme d'aquest país.

9. Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894). L'escriptor autodidacte. El poeta humil i rebel, impulsor de la publicació 'subversiva espiritual' 'Un enemic del poble'. L'escriptor de la quotidianitat humana i política. El defensor de l'educació i la cultura com a eines per a la revolta i l'emancipació nacional i social. El de la rosa als llavis i l'escopinada a la closca pelada dels cretins. «La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s'ha de guanyar.»

10. Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, 1918). L'escriptor més prolífic de la literatura catalana que es va negar a escriure en cap altra llengua que no fos el català. Un altre que no es va empassar el discurs de la transició espanyola. L'utòpic, lliure i indomable que va lluitar per la llibertat dels Països Catalans fins al darrer moment. L'autor que, malgrat els milers de folis escrits per a la posteritat, va demanar de ser recordat 'com un català que va restar fidel a la seva terra i la seva llengua'.

I tancant la llista, Guillem Agulló (Burjassot, 1974). Assassinat per un grup de neonazis quan només tenia divuit anys i que ha esdevingut símbol de la lluita independentista i antifeixista dels Països Catalans.

Memòria, deute i respecte.

Editorial