Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

23.07.2015

El 155 o l'evidència de la desesperació

És impressionant com el simple fet de l'anunci de la candidatura Junts pel Sí i el full de ruta corresponent ha fet creïble de seguida el procés de secessió. A Madrid, de sobte, tothom parla de com aturar 'legalment' la independència catalana i, per tant, consideren un fet més que previsible que es guanyaran les eleccions i que es proclamarà la república en poc temps. Si és que hi havia ningú que pretengués encara negar el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27-S ha topat de cara amb la realitat.


Com era previsible, i contràriament a allò que passaria en qualsevol país democràtic, la reacció s'ha centrat no pas a trobar la fórmula per a dialogar políticament amb la voluntat de resoldre l'afer, sinó en com aplicar la repressió, pura i dura. Espanya és això. I, malgrat les dècades passades, encara impressiona veure que a Madrid ningú no pensa en res més sinó a reprimir la voluntat popular que podria expressar-se a les eleccions catalanes. Ignorant, per cert, que ni ells ja no són totalment independents –i en aquest sentit potser haurien d'estudiar què ha passat els darrers anys entre Hongria i la Unió Europea: només és un consell…


L'estrella del debat és el famós article 155 de la constitució espanyola. Això sol ja expressa quina desesperació que els ha agafat, a aquesta gent. Perquè, a part que políticament l'aplicació d'aquest article equivaldria a destruir les bases constitucionals de l'actual estat espanyol, cal dir que jurídicament és un pegat mal concebut des de bon començament i que l'atzucac en què es trobarien si intentassen fer-ne ús és simplement impressionant.


L'article 155 és una mala còpia, pèssima còpia, de l'article 37 de la llei fonamental alemanya. I, com passa amb tantes altres parts de la constitució espanyola del 79, al final només és un pacte entre els franquistes i els demòcrates que porta a un carreró sense eixida. Agreujat, en aquest cas, pel fet que no s'ha desenvolupat mai legislativament. Per raons òbvies. L'hi van posar per acontentar i conformar el règim i els militars, però pensant que no s'hi hauria de recórrer mai. Decennis després és un fòssil legislatiu impossible d'aplicar sense que tinga els efectes d'una bomba atòmica. I no necessàriament contra Catalunya, sinó més aviat contra Espanya.


Els experts jurídics ja tindran temps de denunciar el caos polític que seguiria a l'intent de fer efectiu aquest article. Jo em limitaré a assenyalar algunes preguntes elementals i només amb la finalitat de posar en relleu fins a quin punt és inconsistent la proposta i inaplicable la norma, tret que hom vulga portar l'estat a un caos jurídic irresoluble.


Perquè el contingut de l'article manca de les més mínimes garanties legals. Per exemple, diu que el govern espanyol advertirà el president de la Generalitat que ha de complir un seguit de normes. Però no diu quant de temps té el president de la Generalitat per a respondre. Ridícul, oi? Més divertit encara és que no especifica quines decisions es poden prendre i quines no, no hi ha cap catàleg que detalle què es pot fer i què no es pot fer. Ni tan sols es determina com es fa el requeriment al president de la Generalitat. Qui el farà? El senat? El president del govern espanyol? La delegada d'aquell govern? Un funcionari de correus? I les motivacions? Com cal raonar-les? O és que no cal raonar-les? I no se sap si el senat podria revocar la decisió en el cas que entengués que el president ja compleix allò que hom li demana. I què passa si la Generalitat presenta un (lògic) conflicte de competències? Perquè és evident que el govern espanyol considerarà que la comunitat autònoma procedeix d'una manera que cal rectificar, però és igualment obvi que la comunitat autònoma considerarà constitucionalment cobert el seu procediment –llegiu els informes del CATN que hi fan referència. I aleshores si la Generalitat, per exemple, impugna la decisió per la via contenciosa administrativa, sap ningú què passa? Però és que encara hi ha irregularitats més greus. La primera és qui decideix –i basant-se en què– que les decisions d'una autonomia atempten contra això que en diuen el bé general. I sobretot com s'objectiva això. Perquè els mateixos que s'omplen la boca de legalitat no poden, o no haurien de poder, basar una decisió tan greu només en una arbitrarietat ideològica o política. O sí? I l'animalada final: per no saber no se sap ni si això que voldrien fer es concretaria en una llei, en un decret, en un…


En un país normal, qualsevol persona sensata abans d'invocar un precepte com aquest es preguntaria primer si val la pena de pagar el preu polític immens que es pagaria aplicant una tal mesura d'excepció, en vista de l'enorme quantitat de defectes de procediment i incògnites jurídiques que conté la norma. L'aplicació de l'article 155 equivaldrà, no cal pas ser geni per a saber-ho, a la independència immediata de Catalunya i a la destrucció de l'estat de les autonomies a Espanya. Però a Madrid, segons que sembla, ningú no està disposat a raonar ni pareix haver-hi gran interès en això que en diuen 'el bé comú'. I no deixa de ser una gran paradoxa, per bé que a hores d'ara ja no sorprenga ningú.




L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)




David d'Enterria


No comparteixo tant les dificultats legals que trobarà el govern espanyol per intentar aplicar l'article 155 de la 'Constitución'. Si volen, com van fer amb el referèndum del 9-N, demanaran un informe ràpid de motivacions al "Consejo de Estado" i al Tribunal Constitucional que confirmarà que les lleis transitòries catalanes aprovades "atempten greument contra l'interès general" i que donaran cobertura legal a Rajoy per intervenir l'autonomia catalana amb control directe, per començar, de la TV i Ràdio i Policia catalanes.

El fet és que aquesta decisió constituirà el darrer gran error de l'estat espanyol. Una decisió d'aquesta magnitud (anul·lació de facto de l'autonomia catalana) provocarà la sortida d'1.5 milions de persones al carrer (les mateixes que hem sortit els darrers 11-S a manifestar-nos) i una vaga general indefinida al país. El govern català tindria, ara sí, tota la legitimitat legal per fer una declaració d'independència fonamentada en una "remedial-right-only secession" (en dret internacional, la revocació unilateral d'autonomia intra-estatal, tal com va fer Milosevic amb Kosovo el 1989, pot justificar una DUI). Aquest fet implicarà la intervenció internacional (UE, ONU) supervisant una fase de negociacions entre el govern català i espanyol en territori neutre. Entrariem, doncs, en la (complicada) fase de negociació de la separació, però això ja es un altre debat...



Miquel Strubell


En els gairebé tres anys que han passat des que el procés independentista ha ocupat la centralitat del discurs i el debat polítics a Catalunya, és trist haver de constatar la impossibilitat d'Espanya -entesa com una estructura política i administrativa- de preguntar-se el perquè de tot plegat... o si més no, el perquè del procés. La repressió, la humiliació, la imposició i l'amenaça són estratègies pròpies de països autocràtics, com ho és també l'exclusió dels mitjans audiovisuals espanyols de les persones que podrien explicar (o fins i tot entendre o defensar) el procés i les raons que han fet que bona part del normalment tranquil i treballador poble català hagi organitzat actes de desafiament i desobediència respecte dels òrgans centrals de l'Estat, amb la participació de més de dos milions de persones.I aquesta incapacitat de practicar el diàleg i la negociació (més enllà fer declaracions buides de contingut) és el que sorprèn més els països del nostre entorn. Però forma part del mateix paquet que ens ha portat fins aquí, del procés que ens convertirà de súbdits i administrats en ciutadans i contribuents.



Maria Benítez


Havia escrit una cosa molt llarga sobre com actuaria la UE davant de l'intent d'aplicació del 155, però havia quedat molt pedant. Així que ho farem telegràfic: Franco és viu, bé, el seu esperit si més no.



Josep Usó


De fet, invocar l'article 155 és una bestiesa. Però en realitat, és molt probable que els "Poder central" l'únic que pretenga és invocar algun "salvador" que els explique com podrien eixir-se'n de l'atzucat en el qual s'han posat ells tots sols. O que els faça la feina. Pensem només que, si deu anys enrere hagueren recolzat el nou estatu, ara ja ho tindrien resolt i etarien de vacances.Possiblement, encara pensen en termes de la "inviolable soberania nacional", sense ser conscients que ja s'han hagut de vendre fins els clubs de futbol. 
De tota manera, només cal somriure. Anem bé. Molt bé. Mentre, que vagen pensant com aplicaran l'article 155, que ja tenen feina.



Josep Blesa


Veient com al País Valencià no podem cobrir ni el 85 % les despeses de sanitat, ni d’educació segons  ha declarat la Vice-presidenta Oltra, imagine que a les Illes i al Principat estarem pam amunt, pam avall igual, estic perquè apliquen l’article 155 de la seua constitució.


Jo entenc que la gent que porta les regnes del procés al Principat és molt entenimentada, ben educada i correcta. Però a tot l’article 155 eixe està basat en l’aplicació de la força bruta. Com sempre han fet. Vicent, quan tu fas eixos meravellosos editorials sembla que esperes que l’Estat Español actue amb un cert nivell de civilitat corresposta.  Que la policia autònoma del Principat reste a les ordres de la superioritat espanyola , ja marca l’esquerda en els cossos de seguretat. I si aconseguiren ajornar les eleccions, què?



Fa mesos que vaig dir que donar temps a l’estat espanyol era posar-nos a mercè d’ells. Pensar que són faves els “espanyols professionals” és una característica molt “principatina” que ha donat fruits ben amargs al llarg de la nostra història. Jo trauria la tralla i començaria a repartir llenya fins extenuar-los amb una DUI immediata. Qui vente el primer colp serà qui pegue els següents fins noquege l’altre.     



Sembla mentida de que sigues valencià !...i no vulgues reconèixer com se les gasten els “espanyols professionals”.   



Antoni Carol


Avui anem d’escenaris futurs! Descartada la incògnita de la moció de censura que Camacho pretenia posar-li al President —impossible ser més ridícul (em refereixo a l’Alícia, és clar)— anem de cap al 27 S (si no ens donen altres sorpreses!). Encara no s’haurà format el nou Parlament que —previsiblement— s’haurà dissolt el Congreso de Madrid (en vista a les “elecciones generales” del novembre). El 27 S el resultat serà el que esperem i desitgem: una bomba! El dia següent, en mig de la “conmoción general” del 28 S, coneixerem la dada definitiva del creixement del PIB a Catalunya del segon trimestre d’enguany: una altra bomba! (un cop més, tot Europa —menys Madrid— veurà que el procés sobiranista no afecta negativament l’economia, almenys la catalana).


 En aquest escenari es començarà a desencadenar el “full de ruta”: començarà el desplegament d’estructures d’estat —en bona part ja hauran estat preparades, perquè el Dr. Viver Pi i Sunyer va fent discretament la seva feina. A l’altra banda no hi haurà Congreso, i el gobierno estarà “en funciones”. Així durant 3 mesos (o més, depenent dels resultats de les generals). Perquè —ves a saber!— potser no els serà fàcil pactar un gobierno. Potser seran molt valuosos els diputats catalans! Suspensió de l’autonomia? Com ha dit en Romeva, el que oferirem negociar no és el “què”, sinó el “com”. I, si suspenen l’autonomia, haurem de dir “adéu” sense comprometre’ns a assumir ni un euro del seu deute impagable: ja s’ho faran.




Josep i Antònia Viñas-Ciurana


Quan semblava que el procés estava mortalment ferit i Espanya podia viure tranquil·la pensant que els mateixos catalans els hi havien solucionat el problema amb lluites internes dins del moviment independentista, de cop, com per art de màgia, la marxa cap a la independència ha reprès amb un impuls inusitat gràcies a la llista unitària que a última hora era el que el poble estava demanant a crits des de feia mesos.Catalunya havia desaparegut de les portades de la premsa estatal i internacional però el mateix dia que es va anunciar Junts pel Sí tot va esclatar. L'anunci de la llista amb cinc extraordinaris personatges al cap, dels quals ningú pot dubtar, ha trobat l'aprovació de tothom i ha agafat el govern de Madrid i els mitjans de la capital espanyola com sempre desprevinguts perquè no coneixen Catalunya ni s'han preocupat mai de conèixer-la. D'aquí la sorpresa que una figura de rang planetari com Guardiola, amb tota naturalitat, hagi dit que voldria fer part de la llista ocupant el darrer lloc.Ara, desorientats, els poders de l'estat, cerquen desesperadament lleis que serveixin per impedir que els ciutadans del Principat puguin expressar-se lliurement en unes eleccions que han de substituir el referèndum que no ens deixen tenir. Es nota dins del govern de Madrid un cert atabalament i pressa en fer quelcom, propis del que es troba confós i no sap què fer. D'aquí que a cuita corrent tornin a fer ressortir el famós article 155 de la constitució espanyola. I novament veiem que amb Espanya no es pot dialogar ni pactar una sortida honorable per a tothom com seria la celebració d'un plebiscit acordat entre els dos països. De seguida volen tirar de lleis per trencar una voluntat que persisteix a través de les generacions. I nosaltres ens preguntem com aquesta gent es pot imaginar que els ciutadans de Catalunya acceptaran viure sota unes condicions impròpies d'un país democràtic? Madrid veu que la cosa se'ls hi escapa i és aquí on podrien fer l'error monumental que ens porti a la independència més aviat del previst.




Josep Maria Gràcia


La veritat es que crec que l'aplicaran.
Son tant així i estan tan convençuts de la seva "hidalguia" que penso que encara creuen fermament que "no osaran" fer una DUI i voldran jugar fins a l'última carta, perquè estan segurs que per collons, ells. I ens ajudaran a conseguir allò que de manera tant desesperada volen evitar.
Fa 500 anys que son així i tenen el record Guinness d'independencies. Ara no canviaran.




Joan Rubiralta


El govern espanyol diu que pot aplicar l'article 155 però sap molt bé que si ho fa s'entrarà en una espiral caòtica de grans proporcions que sabem com comença però és molt difícil saber com acaba. Saben també que si això, després de resoldre tots els trencacolls legals i els despropòsits que esmenta el Vicent, s'acaba aplicant, no frenarà les ànsies independentistes catalanes, ans al contrari. O es pensen que si suspenen l'autonomia el poble català, acollonit, es tancarà a casa a plorar o només sortirà per resar novenes I rosaris a la verge? Si ho fan haurem de sortir al carrer fins que el Parlament es constitueixi en qualsevol altre local i proclami unilateralment la independència de Catalunya amb la qual cosa l'acceleració del procés ja serà un fet irreversible i caldrà anar aplicant els protocols del CATN i tirar endavant.

Per totes les raons exposades, ell saben que no podran aplicar aquesta llei i si ho donen a entendre és per voler espantar-nos quan ja saben que els hem perdut la por i el respecte i no ignoren estem disposats a la desobediència espanyola per anar fent cas de les noves lleis catalanes. Per tant, d'aquests despropòsits, ni cas, i anar treballant per eixamplar la majoria sobiranista. El poble català ja fa temps que s'ha donat la validesa del conte que diu que el rei va despullat i no mereix cap respecte.




Sebastià Batlle


Creieu, per més que d’ altres paisos s’ hi oposarien, que no poden fer cap bestiesa?; enviar els tancs, reprimir amb les armes,......primer ho farien, deprés dirien que ha sigut un mal entès i intentar restablir les relacions diplomàtiques. “La Nación és un pais de pirates, violadors, ho arrasen i roben tot”; això ho va dir un guardia civil fa uns 50 any (en la intimitat i entre amistats), jo era molt jovenet i no vaig entendre el què volia dir; ara ho recordo moltes vegades i ho entenc. Un pais mínimament normal, hi intenta posar un negoci enlloc d’ arrasar-ho. No parlo pas per tots els habitants d’ aquesta “Nación”, que també hi ha molt bona gent. Per cert, crec que un individu d’ aquesta “nación” estava proposat presidir una “administració “ molt important del nostra continent, i el resultat no ha sigut així. Ja que tot el què no els agrada ho deriven a les seves grans intitucions judicials, els demano i exigeixo que també hi derivin a aquesta “ administració “

Mail Obert