Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Pere Cardús

23.07.2015

No és ignorància: és cinisme i mala fe

Quan hom diu una barbaritat sense solta ni volta que va contra els interessos i el benestar dels ciutadans, ens demanem si darrere hi ha ignorància o mala fe. I és cert que la ignorància no és pas un recurs escàs, en aquest món, però si parlem de polítics podem assegurar que gairebé sempre és mala fe. I d'això, al bloc unionista, n'hi ha a cabassos.


Fa uns quants dies que el senyor Espadaler va anar a Madrid, a un d'aquests esmorzars que els agraden tant. El presentava el seu valedor, Josep Antoni Duran. L'home que va ser conseller d'Interior de Mas fins fa quatre dies va afirmar sense ni afluixar la veu que la candidatura Junts pel Sí, el dia que es va presentar, havia assegurat que tiraria pel dret sense dialogar. Evidentment, l'objectiu d'Espadaler era contribuir a fer allò que tant plau a Madrid: pintar l'independentisme com un ésser amb banyes i cua. Però no era veritat, allò que deia. En realitat, feia dir a Junts pel Sí exactament el contrari d'allò que havien dit. El flamant candidat Raül Romeva, en l'exposició que va fer dilluns al vespre, va dir clarament que es volia fer tot ben fet i que si l'independentisme obtenia la victòria el 27-S hi havia el desig de dialogar i negociar amb l'estat espanyol. Això sí, Romeva va deixar clar que si l'actitud de l'estat espanyol continuava essent d'obstrucció i negació, la independència es proclamaria igualment.


Era fruit de la ignorància l'afirmació d'Espadaler a Madrid? No. Sabia exactament que feia dir als independentistes allò que no havien dit. Però, malauradament, per a alguns la cosa més important no és combatre l'adversari amb arguments sobre la veritat sinó que cal inventar-se la realitat per afavorir els arguments propis. I com l'exemple d'Espadaler, n'hi ha muntanyes. Aquesta setmana mateix era el diari El País que feia dir al president Mas la frase següent: 'Qui no em voti a mi votarà contra Catalunya.' I evidentment, Mas no hauria dit mai una animalada d'aquesta magnitud. Però el titular del diari servia a Alícia Sánchez-Camacho per a desplegar totes les habilitats demagògiques que era capaç d'exhibir. El País i Sánchez-Camacho –l'estranya parella– sabien perfectament que no deien la veritat. Però com que aquesta realitat inventada els anava a favor la van crear i aprofitar.


Passa exactament això quan els catalanòfobs s'inventen una persecució contra el castellà a Catalunya que no existeix ni ha existit mai. Quan els unionistes neguen l'espoliació fiscal que fins i tot reconeix el govern espanyol. Quan s'inventen que el debat sobre la independència perjudica les inversions i el desenvolupament econòmic a Catalunya. I més i més i més.


Res de tot això no és ignorància. Els qui es dediquen a dibuixar Catalunya tal com els aniria bé que fos, ho fan amb la consciència i el coneixement absoluts. No és ignorància. És cinisme i molta mala fe.

Editorial