Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Pere Cardús

16.07.2015

La llista independentista: un artefacte imbatible?

L'acord ha sorprès tothom. Qui digui que se l'esperava, menteix. Vull dir l'acord tal com l'han fet. Molts esperaven el pacte de la llista sense polítics. Molts més temien que no hi hauria acord i que tornaríem a tenir tres candidatures. Si em deixeu ser sincer, jo estava convençut que no hi hauria acord i que cadascú aniria pel seu camí. I em semblava molt arriscat plantar-se al 27-S amb un dibuix calcat d'unes eleccions normals i corrents. Però tot plegat supera les expectatives que hom pogués tenir. Una candidatura amb CDC i ERC, amb Raül Romeva de candidat, Carme Forcadell i Muriel Casals a continuació, i Artur Mas i Oriol Junqueras, de quatre i cinc… Déu n'hi do! Només queda aquest regust amarg per la decisió de la CUP. Ara ho comentarem.


Calia que les eleccions avançades tinguessin pinta de referèndum. Amb una sola papereta del sí, el plebiscit hauria estat incontestable. I penso que la victòria independentista, assegurada. Però cal ser conscients de quina és la realitat i amb quines eines es presenta l'independentisme al camp de batalla. Diu aquell proverbi jueu que 'no caus perquè siguis feble, sinó perquè et penses que ets fort'. I, tot i reconèixer la fortitud del sobiranisme —sobretot en comparació amb pocs anys enrere—, cal ser conscients de les febleses i actuar amb intel·ligència i determinació.


Deixeu-me escriure unes quantes idees sobre això que passa:


—La candidatura conjunta és una operació de dretes per a assegurar la presidència d'Artur Mas, diuen alguns. Però curiosament hi haurà un ecosocialista, una republicana, una ex-psuquera, un convergent i un altre republicà a les cinc primeres posicions. Trobo que la dreta ha canviat molt, darrerament. Serà difícil de batre aquesta llista per l'esquerra amb arguments sòlids i certificables. Això sí, el camp per a la demagògia sempre és adobat.


—Si bé la candidatura de Romeva és pensada perquè no hi torni a haver retallades en els serveis socials, la d'Iniciativa i companyia és pensada per a parlar-ne i prou. Per a queixar-se però no trobar-hi mai solució. Tan sols la independència assegura una Catalunya econòmicament viable i amb capacitat de millorar el benestar social. Qualsevol altra opció és condemnar-se a fer voltes eternes a la sínia espanyola.


—El ciutadà pot triar ara amb més facilitat: Romeva, Herrera, Iceta... Qui s'estima més? Qui és més d'esquerres? Algú ha demostrat més capacitat de treball, constància i eficàcia que Romeva durant els deu anys que ha estat al Parlament Europeu? M'estimo més un pencaire solvent que no algú amb qui coincideixi plenament i que tingui un os a l'esquena. Algú pot dubtar que l'objectiu prioritari i vital de Romeva és el benestar de les persones i l'eradicació de la pobresa i l'exclusió? Amics del bloc del no, ara caldrà renovar tots els manuals i consignes.


—Carme Forcadell i Muriel Casals són les cares visibles de la revolta dels somriures. La seva presència per damunt de Mas i Junqueras a la llista és el símbol del lideratge popular de la revolució catalana per la llibertat. Les entitats sobiranistes que han organitzat els sidrals polítics més bèsties d'Europa i bona part del món garanteixen una campanya energètica, positiva i unitària.


—La CUP queda fora de l'invent. A mi em sap greu, perquè sempre hi he reconegut aquells que han mantingut encesa la flama de la lluita per la llibertat fins i tot quan l'independentisme remava contra corrent i era maltractat per gairebé tothom. Per això i perquè aquests anys han tingut un paper decisiu en moments històrics, com ara el 9-N. Tanmateix, és legítim, raonable i potser positiu que vulguin fer una candidatura pròpia. Hauran de combatre des de la trinxera. I això ja saben com es fa. Esperem que trobin bons substituts de David Fernàndez i Quim Arrufat. No serà fàcil, perquè han deixat una petja molt ferma. I el perfil Romeva no els ajudarà a fer bons resultats.


—Dolors Camats ha dit que Romeva havia canviat d'equip. I és que l'equip del no es fa gols a la pròpia porteria des de fa temps. Confiar en una reforma de la constitució espanyola que ha de menester el vot favorable del PP, el PSOE i Ciutadans és propi d'un equip que surt al camp a perdre el partit. I em sembla que Romeva no té cap voluntat de baixar de divisió. Catalunya ja no vol jugar a la tercera regional. Vol jugar la Copa d'Europa. Camats, tu encara pots fer un gol per ajudar els catalans.


—'Mas ha guanyat i ERC s'ha sacrificat.' Bufff! No, si us plau. No comencem. Qui ha guanyat amb aquest acord és el país. I Junqueras no l'hauria acceptat si el guanyador no fos el conjunt del país. I Mas tampoc no l'hauria proposat. Com en tot acord, hi ha hagut cessions i guanys per totes les bandes. Allò que uns han perdut per la configuració de la llista ho han guanyat pel disseny del full de ruta que més els interessava. Els equilibris en un acord com aquest són espectaculars. I cal agrair a tots els participants en la negociació que hagin estat capaços d'escoltar-se, de cercar punts de trobada i de cedir en aquelles coses que fa pocs dies que consideraven irrenunciables. Aquesta capacitat de ser ferms i flexibles alhora fa de l'independentisme un moviment difícil de doblegar.


—Som capaços d'avaluar l'impacte que pot tenir la unitat que s'ha sabut travar en el pacte CDC-ERC, amb l'aval i el suport de les entitats sobiranistes? El partit del govern i el partit més gran de l'oposició es presenten plegats per defensar la llibertat de Catalunya. I han posat un dels polítics amb més prestigi i estimació popular al capdavant. Algú em sap dir cap missatge més potent que aquest? A més, les entitats de la societat civil que han organitzat les mobilitzacions polítiques més grans d'Europa hi participaran amb candidats a les primeres posicions de la llista i posaran la seva maquinària al servei de la campanya del sí —també la de la CUP—, i això passarà des d'ara fins el 27 de setembre. Què més voleu? Fa patxoca, oi? Crec que aquest és el cercle virtuós que necessitava l'independentisme per sortir de la depressió postpart que va seguir el 9-N.


—No vull dir que hagi de ser fàcil. No vull dir que ja ho tinguem guanyat. Crec que la cosa és més justa que no ens pensem. Que el bloc del no té un estat sencer al seu servei amb totes les eines. Que subestimar l'adversari és la primera passa cap a la derrota. Que com diu el proverbi de més amunt, et fa caure l'excés de confiança. I que caldrà batallar fins a l'última gota de suor i l'últim fil de veu. Però que, finalment, l'independentisme s'ha calçat les botes i vol sortir a guanyar. I en aquesta partida no n'hi ha uns quants que juguen i la gran majoria que els anima, sinó que la victòria és cosa de tots. I que guanyar la llibertat, actuar com a poble sobirà, és una acció individual i col·lectiva. La responsabilitat és de tots i de cadascú. No et preguntis què pot fer Catalunya per tu…

Editorial