Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

21.07.2015

Peix al cove ‘reloaded’

El ciutadà d'avui o 'homo wifi' vol missatges fàcils, que entrin de pressa, pam, pam, pam. Vegem-ne alguns exemples: 'M'agrada', 'El colesterol és dolent per al cor', 'La llista del Mas és per a fer president el Mas'. Aquest últim us sonarà dels partits que competeixen a les eleccions amb la llista unitària, altrament menystinguda com a llista 'processista', que és moda de dir ara, o llista del xantatgista Mas. Perquè recordem com va, això: si Esquerra va amb Convergència és perquè s'hi ha venut, i si Iniciativa va amb Podem és perquè hi ha confluït. Fàcil, fàcil.


Però no ens desviem del tema. Tenim el missatge que 'La llista del Mas és per a fer president el Mas', i també tenim que agafada així, al buit, en una cambra estanca, és irrebatible. Què punyetes has de dir, davant d'un missatge tan senzill, per no dir simple? El polític que té un caramel com aquest a la mà, per a delícia del consumidor, no necessita res més per a fer campanya: per què s'hauria de complicar? Mas és el president de les retallades. Sí. Mas ha fet polítiques antisocials. Sí. Mas és d'un partit tacat per la corrupció. També. Mas és Cthulhu. Diuen. I per motius com aquests el 2012 va perdre noranta mil vots, tot i que encara va enredar un milió de barretinaires neoliberals que viuen aïllats a les contrades més remotes de Catalunya on només arriba TV3. Aquesta és l'explicació fàcil, perquè tampoc no em volia complicar.


Aclarit això, anem al gra: algú que ja en té prou amb l'eslògan 'La llista de Mas és per a fer president Mas' per a arreplegar vots, per què hauria de voler aprofundir que no es tracta d'una llista de 'persones' sinó de 'voluntats', com va dir Romeva, o, dit en pràctic, una opció instrumental que uneix persones d'ideologies diferents per assolir un objectiu comú? Ui, massa paraules. Per què li hauria d'interessar que l'objectiu és guanyar l'eina bàsica per a poder donar oportunitats de futur als catalans sense haver de demanar el permís dels espanyols? Nye, massa llarg. Per què hauria d'escoltar l'explicació que el govern resultant serà provisional, i que tindrà acordat un pla de xoc per a atendre l'emergència social del país durant la transició, i que justament per això ha de ser com més curta millor? Mireu: és que ja sento els roncs des d'aquí.


Doncs aquesta és la feina que ens espera, perquè fer una proclama tipus 'Junts pel Sí a Mas i les retallades' (Joan Mena, 'Greatests Hits', 2015) és molt fàcil, però fer una revolució és molt complex. Caldrà que ens expliquem molt i molt. Infografies, gràfics, xifres, comparatives, pantallades del BOE, YouTubes. Pòsters gegants del Rajoy sobreimpresos amb el 'No habrá independencia de Cataluña' i enganxats per tota l'àrea metropolitana. Hem de fer tan fàcil com sigui possible l'accés a aquella informació objectiva que fins i tot als 'jonquindepes' ens fa mandra de buscar. El nostre principal error ha estat menystenir el temps que requereix explicar coses tan complexes a qui les vulgui saber —repeteixo: a qui les vulgui saber—, i ocupar-lo amb unes altres de tan fàcils com parar-nos la traveta. Però és clar, des del sofà tots som entrenadors. 


Sigui com vulgui, ara cal mirar endavant, que per mirar endarrere ja hi ha els del 'dret de decidir-ho tot (amb permís de Madrid)'. Els que proposen un peix al cove 'reloaded' basat a demanar, pidolar, esgarrapar les engrunes que el Congreso es digni a concedir... amb el benentès que Pablo Iglesias s'endugui tots els escons del PP, PSOE i Ciutadans junts, que es desdigui d'això que 'la izquierda, quedárosla' i es repensi de no concedir referèndums que 'despiertan las pasiones de la gente'. I ara plego de la ironia: respecte absolut per qui confia en allò en què molts nous 'indepes' confiaven fa cinc anys. Els del 'dret de decidir-ho tot (amb permís de Madrid)' no són els nostres adversaris, encara que els 'indepes', que podem ser molt torracollons, ara siguem els seus. Aquí vindria un altre article, que ja el farem. Però de moment aquest s'acaba així: que al Congreso no hi ha res a fer ho hem vist sempre i ho continuarem veient. Amb eslògans fàcils es poden obtenir vots, però mai allò que és impossible. 

Editorial