Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

25.07.2015

La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma

Imaginem un historiador de finals de la pròxima dècada, allà pel 2039. Li encarreguen un llibre sobre els orígens de la república i encarat a explicar què va passar al Principat als anys vint del present segle, molt probablement titularia el capítol previ al 9-N i al 27-S alguna cosa així com ‘La fi de la Catalunya autònoma’. 


Perquè això, la fi de la Catalunya autònoma o la fi de l’autonomia catalana, és el que estem vivint. De fet pràcticament ja hem acabat i tot amb aquesta fase ja que a partir del 28 de setembre s’iniciarà una nova fase històrica, també en termes institucionals. Des dels anys vuitanta del segle XX fins avui el Principat ha viscut reflexant-se en el concepte autonòmic. Però uns quants cops dur han acabat amb aquesta representació. Un d’ells, evidentment, la confessió de Jordi Pujol.


No és el més important. El més important és la sentència del constitucional contra l’estatut. I no és l’únic. Mireu les llistes que es presentaran a les eleccions del 27-S i compareu amb les que s’han presentat en les deu legislatures autonòmiques: no hi ha CiU, no hi ha ERC, no hi ha la tradició que representava el PSUC-ICV, hi ha Ciutadans com a possible líder de l’espanyolisme, el PP i el PSC són pura marginalitat i hi ha la CUP. Després de deu legislatures d’una gran estabilitat poca broma amb el bolc que ha fet el parlament.


Dit tot això, però, la confessió de Jordi Pujol, avui fa un any és també un dels grans moments del final de l’autonomisme. Primer perquè ningú com Pujol representa la Catalunya de l’autonomia. I després perquè la seua confessió ha cristal·litzat les crítiques a un model de país que estaven més o menys soterrades i ha desfet, literalment, el que va ser el seu partit. CiU no només s’ha partit. CDC s’ha de transformar a fons si vol sobreviure. Hi ha polítics, començant per Mas, que segueixen al capdavant d’aquest projecte però cada dia trenquen més ponts amb el seu passat i intenten allunyar-se més i més d’ells.


Si és cert, que ho és, que CiU va ser un dels instruments privilegiats a l’hora de configurar i dirigir la Catalunya autònoma la fi de CiU és una d’aquelles imatges que escenifica també la fi de la Catalunya autònoma. És en aquest marc, en aquesta lògica, que els historiadors emmarcaran la caiguda de Jordi Pujol, avui fa un any. Així d’important és i aquesta és la seua rellevància, més enllà de l’escarni pel personatge, més enllà de l’inevitable qüestionament de tota la seua vida política.




L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)




Feliu Joan Guillaumes


Senyor Partal, amb tot el respecte, sento parlar de la propera desaparició de Convergència des dels 16 anys i en tinc 52: Primer perquè es va trencar el Pacte Democràtic per Catalunya (això d'Unió ja ho haviem viscut, i d'una manera molt més traumatica recorda?), una vegada donat l'Estatut del 79 ja no calia un partit nacionalista "ergo" CDC desapareixeria, guanya les autònomiques, el PSC gairebé ho ven com una "monstruositat històrica": 23 anys de Govern, Banca Catalana, CDC en surt enfortida, Pactes del Majestic, igual, finalment un pacte de peredors, que arruïna Catalunya, la treu del Govern: "es disoldrà com un terrós de sucre" (Carod dixit) doncs no, segon tripartit, pactes per fer fora CiU de tots els ajuntament i diputacions "ara sí", doncs tampoc, torna a guanyar i al capdavant té un lider brilant, crisis, retallades, deutes del tripartit: torna a guanyar, fa mutar el 80% del seu electorat al sobiranisme, és la força política que lidera el Procés, MAI ha perdut unes eleccions nacionals.


Cas Pujol, setge de la monarquia, dels poders factics de l'Estat, del neo-comunisme ... : "Ara sí, que sí!" (criden junts aquets extranys companys de llit). Sí?, de veritat?




Blanca Serra


Certament , la confessió de Jordi Pujol s'ha demostrat que no era ni ha portat al fracàs de l'independentisme, sinó que era el cant del cigne de la transició postfranquista, de l'autonomisme i una certa casta política: tres aspectes que han quedat en evidència en menys d'un any. Sembla que d'ençà de la confessió hagi passat no un any sinó dotzenes d'anys: ha estat la gota que ha precipitat una sèrie de canvis que ja s'estaven covant: els grans invents polítics de l'època pujolista ja no existeixen: ha esclatat la coalició CIU, el partit fundat per Pujol renegarà aviat del seu nom orgànic i es convertirà en una altra cosa, el peix al cove ja només tempta els agosarats federalistes i la puta i la ramoneta s'ha refugiat als braços amorosos de la parella Camats-Herrera; sembla que l'herència de Pujol ja només interessa a aquells que feien de la seva denúncia l'objectiu de la seva vida política o se'n aprofitaven Duran, i els actuals defensors del NO; o del potser SÍ-Potser NO; ni tan sols la doble reprovació del parlament ha tingut cap minut de glòria; han estat les absoltes finals de l'autonomisme. L'autonomisme ha mort, visca la independència! 




Maria Benítez


No seré jo qui jutgi Jordi Pujol i Soley, ni és un deu, com molts encara opinen, ni la personificació del mal, com altres el presenten.


Un home amb una idea, que no va poder ser, un home amb pors, moltes, amb fills, que potser no li han sortit bé del tot, un home que com molts, l'ha encertat i s'ha equivocat.


Però si és curiós que el declivi de la seva imatge, que la seva desaparició de la vida pública fes de llevataps i alliberés l'esperit independentista  de molta gent, que fins aquell moment no s'atrevia a dir-ho, perquè «el Pujol» ho veia gairebé impossible.


Vivim moments de canvi, els partits polítics d'abans, els de «tota la vida» s'enfronten a nous escenaris i això els obliga a repensar-se o morir d'inanició.


La CDC de Pujol, té els dies comptats. Però tindrà un lloc a la història, i un cop passada la foguerada, i posat en balança amb la ploma de Maat, no sortirà malparat.



Joan Rubiralta


La fi de l'autonomia ja fa molt temps que la vaig assumir perquè sóc independentista des de la meva joventut. He de reconèixer que va ser l'escoltisme qui em va fer veure les idees molt clares, encara que hi hagués una mica de religiositat per l'entremig i d'ençà de llavors ja he defensat amb totes les meves forces i en tot  moment la meva pàtria. Fins i tot, cada 11 de setembre anava a la manifestació quan érem poca colla, però no em desanimava i continuava anant-hi. Des del 2010 però, el creixement d'aquest pensament s'ha disparat i no para de créixer i ara fa goig anar a manifestacions on hi participen milions de catalans i catalanes  per la idea de la llibertat absoluta de Catalunya. És evident que el govern espanyol hi ha fet molt, i encara ara, continua amb la mateixa línia i per això esperem que el creixement de la idea de la llibertat nacional vagi en augment quan veus com actuen. No cal dir que els partits polítics sobiranistes hi ha ajudat però sobretot ha estat la societat civil que al voltant d'Òmnium i, especialment, de l'ANC, la que ha sabut catalitzar tots aquests anhels fins arribar on som.


Segurament que en aquest moment, la majoria de la nostra població, ja ha passat el punt de no retorn, el punt que ja estem a l'altra banda i que sabem que hem d'acabar el procés de debò, ben fet i el més ràpid possible. Així l'11 de setembre a la Meridiana de Barcelona (cal inscripció prèvia), el 27 de setembre omplim les urnes de vots independentistes i a partir del 28S, construïm decididament la secessió si els resultats han estat positius per la nostra causa.




Xavier Salat


Jordi Pujol ha sigut un gran president per Catalunya i en això durant molts anys molts hem estat d'acord. També hi ha hagut sempre una clequa rabiosament anti una amalgama de gauche divine sectària que el menyspreava perque es coneixia el pais i la seva historia molt millor que ells i perque no tenia vegonya dels seus origens burgesos cosa que psucaires i peseces dissimulaven encara que a Cadaqués no faltés el xampany francès etc


Errors n'hem comes tots i pujol es va trobar amb un llegat a l'estranger quan el Tejero remanava la pistola i els seus autentics caps han continuat manant des de la zarzuela ls moncloa i la llotja del Bernabeu S'en va desentendre donant-ho els fills i quan aquests han actuat malament no els ha denunciat com qualsevol pare.


No suporto aquest escarni




Josep Usó


No recorde quan ho ha dit, però l'ex-president Pujol va dir fa no gaire temps, "la tercera via era jo". Es referia a la situació creada a partir del 2010, quan el fracàs del nou Estatut du a la població a reclamar directament la independència. Al capdavall, Jordi Pujol ha segut al llarg de molts anys un personatge molt important per a l'Estat Espanyol. I se li van consentir els seus tripijocs perquè era la garantia que Catalunya no es mouria del seu lloc. Només  a partir del moment en el què, veient com es maltracta Catalunya, els catalans i el Català, Jordi Pujol canvia de ban i es posa a treballar (ell també) per la independència, és quan li cau al damunt tota la força de l'Estat Espanyol. I tota la seva fúria i desig de venjança. 


Al final, Pujol serà un símbol del que passarà. L'Estat de les Autonomies està mort i només resta soterrar-lo. El millor agent que tenien a Catalunya el van obligar a girar-se cap a la secessió per pura incompetència; perquè mai han entés què i amb qui negocien. estan tan convençuts de la "seva" veritat absoluta, que mai escolten ningú. Per això s'estimben, una vegada i una altra. Com Sísif, però sense poesia. En realitat, ells encara no ho saben però el demà ja ha començat.



Mail Obert