Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Joan-Lluís Lluís

22.07.2015

L'escepticisme jacobí lleument esquerdat

Dues coses poden no perdre's mai: l'esperança i l'escepticisme. D'esperança, Catalunya en va plena, podria vendre'n o regalar-ne a qui en necessités. Pel que fa a l'escepticisme, veniu cap al nord i en sereu servits. No és que vulgui semblar d'humor grisós, ara que l'aire torna a tenir un regust embriagador, i que aquest juliol, ho espero, serà beneït entre tots els juliols. Però l'escepticisme que impera a Catalunya Nord també pot ser una eina útil de reflexió sobre l'especificitat de la revolució catalana. Ho diré doncs, sense embuts: a Catalunya Nord, fora del microcosmos catalanista, gairebé ningú no creu que Catalunya serà independent.


Aquest escepticisme és un dels efectes més perdurables de l'educació jacobina, que té com a manament implícit que res no ha de canviar mai enlloc. El jacobinisme és una de les aplicacions més dràstiques del conformisme: una vegada institucionalitzada i consolidada l'organització centralitzada de l'estat, res més no ha de canviar. Així el jacobinisme pot esperar de perdurar per sempre com a única font de seguretat, com a únic camí de prosperitat. I si, a França, una 'revolució dels somriures' és impensable és perquè no se li acudiria a ningú de revoltar-se amb bon humor. A França i, doncs, a Catalunya Nord, qualsevol revolta implica demanar més presència a l'estat i, per tant, qualsevol revolta es fa amb angoixa: la idea que l'estat pugui allunyar-se és insuportable. Recordo un dia que explicava la felicitat dels manifestants durant les darreres Diades a un grup de periodistes de Perpinyà. Un d'ells va preguntar-me, molt seriosament: 'Felicitat? Què vols dir quan parles de felicitat?' No aconseguia entendre que una manifestació pogués palesar altra cosa que neguit o mal humor.


O sigui que imaginar una Catalunya independent, per un esperit impregnat d'ideologia francesa, és gairebé impossible. El conformisme mana: allò que és havia de ser. És clar que aquest conformisme té també un avantatge: quan Catalunya sigui independent, els francesos seran dels primers a passar de l'estat de xoc a l'estat de banalitat i així trigaran poc a admetre la independència com un fet consumat. Pensar que 'allò que és havia de ser' jugarà en favor de Catalunya quan Catalunya haurà fet el pas.


Mentrestant, a Catalunya Nord impera, doncs, l'escepticisme. Tanmateix, no és l'escepticisme de cara agra que es pot percebre a França. Tot i que la identitat d'aquest territori és en via de destrucció, la percepció del que passa a Catalunya hi és un xic diferent. Escepticisme, sí, a bots i barrals, però també encoratjament. Si pogués resumir la mentalitat septentrional amb vista al procés d'independència en una frase (una mica llarga) aquesta seria, potser: 'Nosaltres no tenim ni tindrem mai ganes de fer-ho, massa por ens faria allunyar-nos de França, i vosaltres molt probablement no ho aconseguireu, però si mai podeu fer-ho, feu-ho, valdrà la pena, si més no per vosaltres, i ens farà goig que ho hàgiu aconseguit.'


Durant aquests darrers mesos, a Catalunya Nord gairebé tothom pensava que la idea d'independència havia estat una simple flamarada, però ara la gent torna a preguntar: 'Ho faran, de veritat?' La força explosiva de la revolució catalana torna a ser perceptible fora dels límits estrictes de Catalunya. Per això, de nou, pregunten. I qui pregunta són sovint persones que no tenen ni la més mínima intenció de separar-se mai de França, gent que a vegades a penes saben dir 'bon dia' en català i no senten la necessitat de saber res més d'aquesta llengua. Però gairebé sempre, quan pregunten, es pot copsar en la seva veu un deix d'admiració, un to d'encoratjament. El procés d'independència de Catalunya està realitzant una mena de miracle a Catalunya Nord: esquerdar lleument l'escepticisme nascut del conformisme jacobí. Inconcebible proesa. Quins altres miracles es realitzaran quan Catalunya sigui membre de ple dret de les Nacions Unides?

Editorial