Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

10.07.2015

Lleida és un gran exemple

Fa sis dies que Miquel Iceta va rebutjar la idea d'un front espanyolista a les eleccions del 27-S, perquè --va dir-- ell propugnava un acord de les 'forces progressistes', entre les quals es negava a incloure Ciutadans. Va ser a la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya.


En canvi, ahir Àngel Ros va anunciar un 'acord de govern' a la Paeria de Lleida entre Ciutadans i PSC. Si he posat cometes a 'acord de govern' és perquè sembla més una 'rendició de govern', una submissió del PSC a Ciutadans, malgrat el resultat electoral, que no pas res més.


I quina és la clau d'aquest acord? Combatre l'independentisme i fins i tot el catalanisme del qual Ros es reclamava hereu i, en alguna ocasió, paladí i tot.


El text de l'acord té nou punts inconcrets sobre qüestions econòmiques i socials --que pràcticament no diuen res-- i quatre de ben concrets i clars sobre la 'lleialtat institucional', que són les mesures contra el catalanisme, inclosa una revisió més que sorprenent del reglament lingüístic municipal.


L'acord, insòlit a Catalunya, ha mogut una enorme polèmica. Però realment ens n'hauríem d'estranyar? De Ros, difícilment pot estranyar-ne res. Ara, la qüestió no és pas aquesta. La pregunta és si ens hauria de sorprendre que PSC i Ciutadans siguen capaços de superar enormes diferències ideològiques per sumar, basant-se en el factor nacionalista (espanyol), davant l'evidència que vivim un moment clau de la nostra història.


És clar que si ens preguntem això la resposta a la pregunta serà una altra pregunta més difícil de respondre: com és que ells són capaços de fer-ho tan planer mentre nosaltres posem tants entrebancs a allò que és obvi?




L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)




Oriol Magrinyà


És la diferència entre tenir sentit d'Estat o tenir sentit de la gesticulació. Tants segles de sotmetiment passen factura, i aquí als que demostren el més mínim sentit d'estat els crucifiquem des de les pròpies files. Esperem que aquesta maniobra de Ros faci obrir els ulls a uns quants i ens faci reaccionar: ells tenen molt clares les seves prioritats. I nosaltres?




Guillem Fàbregas


Espanya és un país curiós un no hi ha castellanistes, ningú que ha Salamanca, Soria, Albacete... empri aquesta llengua en totes les seves relacions serà considerat així encara qupersegueixen, que no li cal. En la nostra submisió i acceptació de l'anormalitat que vivim al nostre pais ens autoanomenem catalanistes els que defensem el que és normal a qualsevol país. Peró acomplexadament sóm molt curosos en qualificar partits com Ciutadans o PP, al menys als mitjans de comunicació els anomenen no nacionalistes i ara molts s'esmercen en dir que són anticatalanistes, que no anticatalans. 
És molt més fàcil, són castellanistes, sinó per què tots dos m'envien la propaganda electoral únicament en castellà. Diuen defensar el bil·lingüisme peró tots sabem els objectius que persegueixen.



Maria Benítez


Lleida és un gran exemple de com ens tornaran a passar la ma per la cara.
Als catalans ens perd l'estètica, el que diran si m'ajunto amb aquell, el amb tu no jugo, i sobretot una inexplicable vocació fratricida que ens mou a massacrar primer els companys que no són de la nostra capelleta que el veritable enemic.
Tot plegat força patètic.



Joan Rubiralta


El que ha passat a Lleida és un pas més del PSC cap a la seva desaparició, cap al seu suïcidi polític. Recordem que quan va sortir la gent a protestar a Lleida perquè no era de l'AMI, Ros va dir que, tot i l'acord del ple en contra, ja s'ho repensaria. Ara és evident que ja s'ho ha repensat i ha preferit conservar la poltrona que conservar la dignitat personal i nacional. A aquests personatges, la història els jutjarà i esperem que els lleidatans també.

També hem d'entendre que no és el mateix establir un acord amb un partit que assentar les bases per estructurar una llista guanyadora el 27S. Espero que hi hagi acord, encara que es faci esperar una mica. I també espero als de la CUP que es comencin a posar les piles i es deixin de dilacions totalment innecessàries. Ara hem d'anar al consens i no s'hi val a donar excuses de mal pagador per no anar-hi. Després que no es queixin dient que no se'ls han tingut en compte. Si anem deixant passar els dies, quan farem la campanya clara i contundent a favor de la independència per tots els mitjans i a tot arreu?




Joan Ortí


Molt simple però molt contundent, si els antiendependentistes es posen d’acord malgrat les seves diferencies ideològiques, perquè els independentistes no ens posem d’acord malgrat les diferencies ideològiques. Immensa lliçó Vicent amb la editorial d’avui.



Pep Agulló


El llenguatge ens limita i ens fa pensar que "dretes i esquerres”, conceptes més que obsolets i confusos, és el que determina la idelogia. No, el procés ens ho està mostrant a cada pas que la lluita ideològica és entre Espanya presó de pobles (els unionistes) o la llibertat de ser com a nació (els independentistes). Ja ho diu en Vicent: "I quina és la clau d’aquest acord? Combatre l’independentisme i fins i tot el catalanisme…” Els uns van a arrabassar (és fàcil posar-se d’acord), el que nosaltres volem construir, que és el més difícil. No li busquem intel·ligència política en aquestes aliances, com les d’ICV-EUA, Podemos, PC,...és una reunió de llops.




Josep i Antònia Viñas-Ciurana


No ens sorprèn gens l'acord d'Àngel Ros amb Ciutadans. Encara que ens indigna veure fins a quin nivell de decrepitud moral pot arribar un polític. El PCS fa anys que va deixar de ser un partit d'esquerres i catalanista com sempre ens volien fer creure que eren. Molts ho havien denunciat però no hi havia manera de provar que no eren els guardians i defensors de tot el que és ètic i bo en política. La situació actual a Catalunya ha desemmascarat a tothom i veiem el que aquest partit -que es deia progressista- ha estat des de fa temps: reaccionari fins a la medul·la i espanyolista convençut.




Geoffroy Lourdou


Sembla que aquest acord de la vergonya de l'Àngel Ros, arriba a punt, el dia abans de la reunió dels partits i entitats civils independentistes. Ensenya clarament la transcendència del moment, el que s'hi juga i esperi que tots els participants se'n recordaran quan hauran d'estendre la mà, per aparcar els personalisme i tacticisme de curta volada. És l'hora de la generositat i del compromís.



Josep Usó


Pot ser de primer sí que sorprenga una mica, però pensant-ho un poc, és el que havien de fer. Al capdavall, el PSOE sempre (al menys fins on jo sé) ha tingut una important component anticatalana, antivalenciana i anti tot allò que no siga "netament espanyol". Que tampoc sé què és, exactament. De fet, ja fa molts i molts anys que va perdre dos de les seves sigles. Ara només li resta Partido Español. De l'obrero y del socialista, ni se'n recorden. Però ja s'ho veuran, que el camí fa pujada.



Antoni Carol


Jo em pregunto si no és pas que el Sr. Àngel Ros s’hagi begut l’enteniment. He escoltat a les notícies del vespre les declaracions de la líder de Ciudadanos allí a la Paeria: un insult a la nació!, tot proclamant que espera traslladar d’aquí uns mesos al Parlament aquest nou model d’ús de l’espanyol. Gràcies, Àngel, gràcies!


I, efectivament, espero que els nostres líders sobiranistes no tardin en pactar el que calgui per a poder procedir el més aviat possible a la “des-connexió”. Polítics sobiranistes: sapigueu que no és que no us vulguem en la llista per a la independència, sinó que us hi volem units! Deixeu-vos de punyetes!



Ramon Perera


Goso proposar una resposta a la pregunta que clou l'editorial. És una resposta que no em fa goig, ja que no la veig com una explicació democràtica. L'estat espanyol té el poder i aquest poder té la força suficient per doblegar les voluntats, si alguna es resisteix, quan es toca sometent i encarar-les totes en la mateixa direcció. Al Principat fa més de 300 anys que no existeix poder d'estat i les voluntats són totes iguals a les altres. Quan siguem independents el problema el tindrem quan vulguem que el poder de l'estat sigui realment democràtic.



Carme Escudero


No ens hem d'estranyar, sempre ha estat un militant pro-espanyol, i no l'importa baixar-se els pantalons davant la candidata de C's, que semblava la propietària del castell i que no ha tingut cap mirament a demanar el que fa la base ideològica dels membres de Ciutadans: - eliminar qualsevol vestigi de catalanisme: bandera i llengua.


Però el pitjor de tot és que davant aquest espectacle no dubtem en barallar-nos entre nosaltres els independentistes i separar-nos per qualsevol motiu, mentre ells ho tenen molt fàcil pactar i unir-se contr nosaltres.


Mai perdonaré a partits o entitats que amb l seva falta de cintura caiguem per sempre més en el " llimb dels justos " que es on anirem si perdem




Josep Ramon Alonso


L'acord de l'Àngel Ros amb Ciutadans  no serà l'únic que veurem.
Aviat veurem com tots els Unionistes espanyols també formaran una llista única per intentar frenar als catalanistes independentistes. Ells saben positivament que l'independentisme te la  majoria, i faran tot el que puguin per intentar superar aquesta majoria. El que s'ha d'aconseguir és que les persones votin l'opció que els dicta el cor, sense por, i que votin en clau de país i per uns interessos comuns.


Catalunya som tots els catalans i si no aconseguim la independència estem condemnats a ser socis  solidaris forçosos, (federalistes o no) i serem espoliats pels segles dels segles. Espanya mai donarà a Catalunya un tracte de igual, per que necessiten els nostres diners per no fer bancarrota com Grècia.  De fet és el futur que ens espera si ens quedem a Espanya, la prova és que abans de construir el corredor del mediterrani volen acabar de construir la xarxa  AVE d'Espanya. Xarxa totalment deficitària, insostenible econòmicament, que juntament amb la despesa militar i casa real ens esta portant a un endeutament que no podrem pagar mai mes.

Mail Obert