Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/87>

Roger Cassany

04.07.2015

Salvador Iborra, no és cosa nostra

Un cop a l'ànima, més de combustible per al desengany i per a la incredulitat en el món en què vivim. És el que sento llegint la darrera sentència del cas del poeta assassinat Salvador Iborra, dictada pel Tribunal Suprem fa pocs dies. Quinze pàgines en un espanyol barroc i reiteratiu, que confirmen la sentencia anterior, de l'Audiència de Barcelona, i tanquen definitivament el cas. Primer, un còctel amarg de tristesa, angúnia i ràbia: el va com va i el no és cosa nostra, de la policia i de la justícia, és l'aroma que desprèn el pdf, impertorbable. Tot seguit, una necessitat boja de tornar a escoltar 'La mort du cygne', de Gérard Lenorman, la darrera cançó que en Salvador va escoltar, pocs minuts abans de morir apunyalat.


'Il replie son cou
Sur les reflets flous
De l'eau qui frissonne
Il s'abandonne
Et dans la pluie
Un cygne meurt au ralenti'

Escoltar la cançó no és pas fàcil. La lectura de la sentència encara menys.

Mentre faig les dues coses alhora, inevitablement recordo un seguit de coses:

Com el mateix Salvador havia telefonat el mossos d'esquadra tres mesos abans de morir perquè els nous veïns de l'escala (els que més endavant serien jutjats per l'assassinat), que havien ocupat el principal primera, generaven inseguretat i traficaven droga.

Com la policia, els mossos d'esquadra, havien arribat a anar tres vegades a l'escala del carrer de la Palma de Sant Just per causa d’aquests veïns; i com la resta de veïns m’havien explicat una vegada i una altra, desfets i impotents, que la policia deia que no hi podia fer res, que sense una ordre judicial no hi havia res a fer, i que en Salvador era un bon veí.

Com el propietari de la finca m'havia ensenyat davant dels morros la denúncia presentada als mossos, per usurpació, al cap de dos dies de l'ocupació del principal, tres mesos abans de l’assassinat. I com lamentava no haver-ne tingut resposta ni al cap de cinc mesos.

Com en Salva havia telefonat els mossos la nit de l'assassinat per denunciar el robatori d'una bicicleta, acusant directament els dos veïns del principal; i com tot just mitja hora abans de l’assassinat els mossos eren allà mateix, a la porta del principal, picant el timbre sense obtenir resposta malgrat el llum encès; com els mateixos mossos em van explicar que van marxar instant en Salvador a presentar una denúncia a comissaria. Pel robatori de la bicicleta.

Com segons molts veïns l'ambulància havia tardat, potser massa, a arribar en aquests carrers estrets del gòtic. Uns carrers a poc més de trenta o quaranta metres de les oficines de l’ajuntament.


Recordo el judici: les proves d'ADN que confirmaven que la sang trobada a les sabates d’un dels detinguts, l’únic que fou finalment condemnat i que va fugir qui sap on amb la sentència a la mà (continua fugat), coincidia amb la d’en Salvador; la cara masegada i plena de cops de l’altre detingut (finalment absolt) quan el van atrapar; la no declaració d’un testimoni decisiu, la veïna de davant, perquè havia tornat al seu país, l’Argentina, poc després dels fets i, per tant, no es va presentar al judici; el testimoni de tants altres veïns, cap dels quals no va ser capaç de confirmar que els dos joves asseguts al banc dels acusats eren els mateixos que havien vist aquella nit (‘era molt fosc, tot va anar molt de pressa i, sobretot, han passat tres anys d’allò’)…

Recordo tot això i moltes coses més. I parlo per telèfon amb la Rosa, la germana d’en Salva. Forta, expeditiva, trista, amb una motxilla que pesa més del que molts ens podem imaginar. Una motxilla molt feixuga per la pèrdua encara inexplicable del germà. Però molt més feixuga perquè ningú no sap explicar-li encara què ha fallat. De què serveix creure en la policia i en la justícia, es pregunta. Polis i jutges diuen i repeteixen, abaixant molt poc (o gens) la mirada, que es va actuar com corresponia, seguint a la perfecció els procediments establerts i correctes.

És a dir, que ni la policia, ni l'ambulància ni els jutges no van fer res malament, sobre el paper fred, i que en tot cas a vegades el món és així de malparit, que sí, que va com va i que 'shit happens'. Entre això i l'ens en rentem les mans no sé si hi va un mil·límetre, o cap. És allò de dir que cal mirar endavant quan en realitat el que fem és mirar cap a l'altre costat. Em recorda el pati d’escola. Aleshores ens ensenyaven que amagar la pols sota l’estora estava mal fet, no? Doncs llavors, què va fer malament en Salvador? Res. Tot al contrari, va fer més del que molts hauríem fet, trucant els mossos una vegada i una altra, fins i tot la mateixa nit, mitja hora abans de morir assassinat. Tornem-hi: va fallar tot però resulta que no va fallar res. Doncs quins collons. La perversió del sistema, diuen alguns, quan en parlo, perquè en parlo sovint: fer les coses bé no serveix de res. Potser tenen raó, però quina angúnia, quin desencís, quina por, quin fàstic.

'Il glisse sans aile
Les larmes du ciel
Tombent sur ses ailes
Et l'âme en peine
Son corps bascule
Un cygne est mort au crépuscule'

'Si tu t'en vas souviens-toi
Souviens-toi que ma vie s'éteindra presque aussitôt'

En Salvador escrivia poemes d'amor, de cavallers i donzelles, de fracassos i de victòries èpiques. No puc evitar preguntar-me què hauria escrit sobre aquella nit. Ara el cas és tancat i sentenciat. Ho diuen quinze pàgines suposadament contundents i pretesament clares del Tribunal Suprem. Gens poètiques, aquestes. Ell és mort, assassinat per una bicicleta, i no hi ha ningú a la presó. L'un fugat i l'altre absolt per un jurat popular (cinc vots a quatre). M'és impossible d'acceptar que aquí no ha passat res, que el sistema ha funcionat i que els protocols són els que són i que són bons. Merda. Resignat, o colèric, encara no ho tinc clar, canvio la sentència del Suprem pel seu darrer recull de poemes ('Els cossos oblidats'),

'cedint a l’impuls de rendir-me al silenci
de saber que tot fou un error, o mentida'.

Editorial