Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Oriol Izquierdo

13.07.2015

Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí

Tants mesos que si sí que si no, i mira com hem avançat en pocs dies: a hores d'ara sembla que ja ningú no dubta que una única candidatura a favor de la independència és per força el cavall guanyador. I l'estira-i-arronsa, segur que inevitable, és sobre qui la integrarà. Més concretament, si s'hi incorporaran 'polítics en actiu', que en diuen. I encara més en concret, si hi cabrà el president Mas o encabir-l'hi frustrarà l'operació.


Jo hauria preferit que, en comptes de parlar de llista sense polítics, es digués que seria una llista sense partits. Sense candidats de partit. Aquesta és la força de la proposta, em sembla: en el nostre sistema polític la contesa electoral acaba reduint-se, sempre, ras i curt, a una batalla de sigles. Doncs com que aquesta convocatòria la volem extraordinària, n'alterem els fonaments: no hi ha sigles, almenys a la banda del sí-sí. Per bé que, formalment, la candidatura hagi de ser una coalició electoral de partits amb representació parlamentària (pel cap baix, CDC, ERC, la CUP i Marina Geli), per assegurar-ne la presència en els espais electorals. 


La fórmula de proposar aquesta llista sense sigles té la virtut que deixa clar per a tothom què volem dir quan diem que les eleccions seran plebiscitàries: no volem triar els diputats que legislaran els pròxims quatre anys ni, entre aquests, la majoria de la qual sortirà el president del govern. No, volem que almenys la meitat més un dels vots emesos siguin a favor de la candidatura del sí-sí. I, a sobre, ja que hi obliga la forma jurídica que té per força el referèndum encobert, que aquests vots es tradueixin també en més de la meitat dels escons del parlament. 


Però, qui seurà en aquests escons el temps que sigui que durarà la pròxima legislatura? Vull creure que tot el fum d'aquests dies sobre si polítics en actiu sí o no, i sobre si amb president Mas o 'amb sense', és una maniobra de distracció mentre s'analitza i es discuteix la qüestió clau: què passarà l'endemà del 27-S si, tal com hem de fer mans i mànigues perquè sigui, guanya Ara és l'Hora, la candidatura del sí-sí? 


O sigui: de quina manera s'ha de dur a terme la desconnexió de l'estat espanyol i la proclamació de la independència? Si no s'elegeix nou president de la Generalitat, hi podran avançar gaire el parlament i l'actual govern en funcions durant els dos mesos que tindran de coll fins a les preceptives noves eleccions? Si finalment el president surt de la candidatura majoritària 'sense polítics en actiu', hi podrà avançar gaire el govern que presidirà aquest 'no polític'? Tindrà l'autoritat i la legitimitat necessàries, als ulls del país, davant les institucions hostils de l'estat espanyol, davant les reticents institucions europees, davant el món? Potser aconseguirà prou autoritat i legitimitat si, com s'ha proposat, n'és conseller en cap Artur Mas, el qual per bé que no hagi estat referendat per les urnes podria obtenir la confiança del parlament? Però si, al final, resulta que per aprofitar el temps i assegurar la desconnexió el següent pas l'ha de continuar encapçalant Mas, no en faríem més via incorporant-lo a la candidatura?


La qüestió no és si cal que els 'polítics en actiu' tinguin lloc o no en tinguin en la candidatura guanyadora del 27-S. La qüestió no és si el president Mas hi ha de ser per, d'aquesta manera, ser referendat de passada. No. La qüestió és què cal que facin el parlament i el govern l'endemà, a partir del 28 de setembre, perquè aquella victòria electoral ens acosti significativament a la proclamació de la independència real. Espero amb il·lusió que sigui sobre això que parlem els pròxims dies. Ja sense pausa.

Editorial