Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

30.06.2015

Europa, en perill

La crisi grega és, essencialment, una crisi europea. De la Unió Europea. Hom pot discutir durant dies sobre quina fóra la millor manera de resoldre, tècnicament, un conflicte econòmic que no té solució fàcil, però que no pot pas ser més difícil que alguns altres que hi ha hagut històricament, relacionats amb l'absurditat de creditors institucionals que exigeixen un deute impagable.

I, evidentment, és possible de criticar Grècia. No solament el govern actual, sinó també els anteriors, sobretot els anteriors. Per a ser justs, al costat de la crítica també cal entendre la complexitat d'un país amb 1.200 illes, 227 de les quals tenen una població nombrosa que reclama els serveis públics i que els ha de tenir al mateix preu que a Atenes. Però, tot i amb això, és evident que Grècia ha fet coses que no tenen cap ni peus i ha de fer profundes reformes estructurals si vol continuar sobrevivint com a estat.

Ara, la cosa que m'alarma més és la posició de la Unió Europea. He estat europeista tota la vida. Vaig viure l'entrada de l'estat espanyol a la Unió Europea, als anys vuitanta del segle passat, com un moment transformador, que ens allunyava de l'Espanya autàrquica. He seguit amb interès i a voltes amb entusiasme el procés d'ampliació i d'institucionalització d'un àmbit europeu que jo voldria que fos simplement l'espai on federar-me. I sempre he admirat la manera com la Unió Europea ha esquivat els obstacles més grossos imposant la voluntat política i la flexibilitat negociadora per davant de tot. Parle de situacions molt més complicades que no la crisi grega d'ara, com l'absorció dels lands de l'antiga RDA, la complicada negociació per a l'entrada de Xipre, salvant l'obstacle de Xipre del nord o la introducció de l'euro.

I és des d'aquesta posició que he de dir que l'actitud de les institucions europees envers Grècia em decep profundament. Em decep que l'Europa a què ens apuntàvem per a viure millor ara no tinga cap mirament, ni mostre gens de pietat, a l'hora de fer que deu milions dels seus ciutadans visquen pitjor. Em decep la manca de sensibilitat política de les institucions comunes, contradictòria amb els principis i les maneres que volien establir els pares fundadors de les comunitats europees. Sincerament no m'imagine Monnet, Schuman, Mansholt, De Gasperi o Beyen empenyent Grècia --Grècia, precisament!-- fora de la Unió. I encara menys desentenent-se de la sort dels seus habitants.

Em sap greu dir-ho així, però aquesta Europa que tenim avui ha degenerat molt ràpidament respecte dels principis polítics, socials i filosòfics que la inspiraven. Tant que costa de trobar-hi rastres d'allò que un dia havia estat i significat, més enllà de l'economia: un espai d'estabilitat, pau i progrés que tenia la voluntat d'acollir tots els pobles del continent, sense excepcions ni privilegis.

El fet més preocupant de tots, però, és que em fa la sensació que a hores d'ara ningú no sap què pot passar a Grècia la setmana vinent. I això em preocupa més que res. Per primera vegada veig possible una reculada, un trencament de l'espai europeu, la descomposició d'això que tant ha costat de forjar. I si passa això, si perdem Grècia, fins i tot si no la perdem però la continuem humiliant, el problema no el tindran allà, entre l'Egeu i el Jònic. El problema, i ben gros que serà, el tindrem tots els europeus. Que haurem de deixar de creure, resignadament o amb ràbia, en la bondat d'aquest sistema institucional que tantes i tantes generacions han contribuït a bastir.



L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)



Erika Casajoana


Indubtablement, la Unió Europea va amb Grècia, més que ningú perquè en 5 anys hi hem abocat una xifra sense precedents, 240.000 milions d'euros. Probablement bona part d'ells perduts per sempre al forat negre d'un sistema polític clientelar, corrupte i ineficaç. 


I això no ho han de pagar sine die els avis eslovacs, ni els aturats catalans, ni els treballadors de mini-jobs alemanys que no es jubilen als 52 anys com tants grecs sinó als 67.


Malauradament, la situació ha degenerat en un lose-lose per a la UE: O segueix subsidiant per sempre una economia grega insostenible, o li carreguen la culpa del desastre.



Amadeu Abril


Crec que ets un pèl injust. Deixem de banda qui té més culpes en aquest afer (com bé dius, es pot criticar tothom, dels governs grecs actual o pretèrits a bancs, els altres Estats de la UE, FMI i, clar, també i molt les institucions de la UE. Però curiosament tothom es deixa de banda els ciutadans grecs que són tan víctimes com responsables, sobretot per tenir i aguantar la pitjor elit de qualsevol país europeu, amb diferència. Però tal com estan les coses, avui, i fa tres mesos i fa tres anys, crec que la Comissiíó o fins i tot el BCE han donat algun senyal més de seny que els Governs grec, francès o alemany o l’FMI. El pecat original és certament la incapacitat a reconèixer que el deute és impagable, i que no es pot mantenir indefinidament una situació que salvi els crèdits dels bancs privats, del sector financer públic europeu i Grècia dins l’euro, tot plegat. Quina sigui la millor opció depén dels tècnics, els polítics i els ciutadans. No voler acceptar que el cercle no és quadrat és un error polític greu.

Però tinguem en compte el context on ens movem: la UE (la CE) va ser creada per a garantir la pau entre pobles europeus i el progrés econòmic. I per això la solució era integrar. Per a que la integració funcioni, s’ha de fer entre sistemes econòmics, polítics i socials relativament homogenis. Però en un cert moment es va optar, políticament per  eixamplar la UE a tot arreu: des dels “Encants Comuns” (Grècia, Portugal, Espanya) a, després, els països de l’ex-bloc soviètic. Sistemes massa diferents en el punt de partida i en els ritmes. Es pot créixer en extensió o en profunditat, molt difícilment ambdues coses al mateix temps. I aquí vam optar per pecar d’optimistes, fent l’euro per tutti quanti, en contra de les evidents dificultats. I mira, jo ho aplaudeixo: millor pecar de temeraris que de porucs. Als països de l’Europa central i de l'est l’entrada a la UE els ha suposat una enorme millora de les condicions de vida (tot i que són lluny d’on voldríem que fossin). Eps, i per a Grècia també, malgrat el moment actual. Pagava la pena intentar-ho.

Avui el problema no és tant com es comporten les institucions, sinó que Europa, tota ella, però sobretot els Governs dels Estats membres, han passat de voler impulsar la integració europea per a garantir la pau entre ells, i el progrés econòmic, a una situació on no sabem com gestionar una crisi econòmica i social que no es cura només amb “obrim mercats”; amb una situació política on l’amenaça semblen ser els immigrants al Mediterrani, i on hem passat de 6 veus amb interessos a curt termini convergents a 28 que tenen encara molt poc en comú, i poc disposats a sacrificar res en època de vaques flaques.

Les institucions no tenen lideratge ni solucions. Però hi ha algú a Europa que en tingui? Hi ha algú que ajudi? (Varufakis, certament no). Ens calen ideals, ens cal una idea d’Europa. Els líders i el lideratage vindran després. I les solucions.




Miquel Canal


Europa ha servit per una cosa important, més que construir per el que ha anat bé és per evitar que ens fotem pinyes entre els europeus. No ha servit per gaire res més deixant a part el tema econòmic. Les persones, els europeus no pintem gaire res, i aquí rau el problema, els òrgans de la Comunitat EE no fan polítiques per els ciutadans republicans europeus. Dic republicà remarcant els principis de la revolució francesa


El tema de Grècia és la dualitat: economia i persones. Si la resposta és únicament econòmica, Europa pot perdre la dignitat i un tros de territori



Joan Guasch


Bé, les "persones" que ostenten el Poder en l'actualitat en el món global només treballen per als algoritmes que s'han apoderat de l'economia i que els empenyen a l'acumulació de riquesa en detriment del benestar de les persones. És una mena de bogeria i, per tant, buscar una mica de racionalitat en tot això no és pas possible. Els grecs han comés molts errors de gestió i els líders europeus han deixat fer perquè, al capdavall, qui realment governa són els que disposen de capital i el capital no té cor. Dit això, i sense saber com acabarà l'afer grec (algú ho sap?), el que tenim al davant és una crisi que ens hauria de dur a replantejar Europa d'una vegada. L'actual, la dels estats-nació, no funciona i hauria de ser ja el seu final per deixar néixer l'Europa dita de les regions i de les ciutats, una Europa dinàmica i àgil, organitzada d'una altra manera i en la qual el major "capital" siguin les persones. Per desgràcia, quan hi ha crisis d'aquesta mena, les societats acostumen a derivar cap a populismes, generalment de dreta o d'extrema dreta, i Europa ja en té experiència. Només l'evolució (revolució?) de les persones cap a models socials més cooperatius i més redistributius ens permetria construir una societat humana i no monetària, però mentre la moneda sigui una finalitat i no un mitjà, tenim mala peça al teler.




Maria Benitez


Des de la total ignorància de com ha arribat a Grècia a acumular un deute tan gran hi ha dues preguntes que em corsequen:
Realment no veia la UE a l'abisme on s'abocava Grècia, que feien tants assessors, economistes i personal tècnic per anar permeten tal desori de préstecs?


Volen ara que els grecs es morin de gana (literal) per recuperar ni que sigui una ínfima part del que els han deixat?
I el que m'amoïna és que a les dues preguntes la resposta em sembla que és SI.




Josep Jallé


L’endeutament principal de Grècia, pel que he llegit documentadament, és per les càrregues d’un exercit sobredimensionat (10 militars x 1000 habitants contra 3,5 a França i 2,5 a Espanya, per exemples) i de les adquisicions, faraòniques, d’armaments, especialment tancs a Alemanya i submarins a França, per fer-ho molt sintètic, amb mes detall ho podeu llegir a  http://www.publico.es/internacional/deuda-militar-francia-y-alemania.html.


Tot plegat les herències de la Nova Democràcia (dreta) i el PASOK (esquerra) amb les que ha de fer front Syriza. El gran deute és doncs amb Alemanya i França que son, alhora, les que tallen (més o menys, respectivament) el bacallà a la dita Unió Europea. Som davant el peix que es mossega la cua: consumir (més i més armament) per tal de que una part de l’economia europea no es pari. Segueixo simplificant. A Grècia no hi ha sortida immediata possible, perquè menys militars vol dir més atur de llarga durada, per ma d’obra poc o gens qualificada. I el més cínic de tot era (es?) la justificació dels partits clàssics grecs que han portat l’Estat a la fallida: el perill turc. Turquia, alidada de la OTAN, dels USA, barrera de l’islamisme ... un perill per a Grècia?. Un enemic temible, essent també Grècia a la OTAN?. En aquesta política neoliberal sense escrúpols fa basarda la presa de pel a que estem sotmesos, dins del model superficial de les notícies per a masmédia. Sinó, penseu, quants tenien clar quin era, perquè i amb qui l’endeutament heretat per Syriza?.



Josep Blesa


La història d’Europa és la trenada dels mítics “Fil d’Ariadna” i del “Sudari de Penélope”. Faena de matalafer: fer i desfer sense aturall. La del fil del cabdell de llana que tix per a que Teseu puga retornar sa i estalvi després de matar el Minotaure amagat dins del laberint de Minos.  



 


Joan Rubiralta


Vivim en un continent ple de contradiccions. Per una banda funciona la retòrica de la revolució francesa i de l'altra, la crua realitat econòmica i monopolística. El cas de Grècia s'assembla al cas de la gent immigrada que fuig del seu país original per salvar la vida i què li ofereix Europa? Per una banda els ven armes i per l'altre hauria de fer funcions humanitàries i no se'n surt. 

Tornant a Grècia, és evident que en aquest estat calen reformes profundes i molt dures de suportar per tothom, però especialment per les classes més desfavorides i sembla que fins ara no se n'hagin adonat. Cal refundar el seu estat i fer-ho sobre unes noves bases que permetin una vida digna a tothom però sense estirar més el braç que la màniga. Evidentment també tindrien de resoldre el conflicte amb Turquia i reduir dràsticament el pressupost de defensa.

L'altra cara de la moneda és la UE. És una vergonya que es vulgui fer pagar a tot un país els errors d'una oligarquia que no ha sabut resoldre els seus deutes i ara li exigeixen que pagui o que apliqui unes polítiques autericides que encara perjudicaran més a la població grega i és per això ha sortit un partits contraris a no pagar res. O més exactament, a deixar de pagar-ho tot.

Quan construïm la nostra república, caldrà que aprenguem dels errors dels grecs per tal de no trobar-nos en la seva situació. El lema que hauríem de seguir seria el de no crear polítiques econòmiques que tinguin el suport principal en el crèdit, perquè els deutes, s'han de pagar.




Maria C. Colomer


Europa se'ns presentava com una millora cap a la democràcia, com un alliberament per nosaltres. Ara, fixem-nos que comença com Comunitat Econòmica Europea. I veien els grups que manen i molts personatges polítics que prenen decisions que no són precisament justes ni ètiques, entenc que és un negoci, per uns quants, en aquest cas bancs. Si volen que Grècia se'n surti és per anar xuclant. No redueixen interessos, van incrementant el dèbit. 
Però si Grècia surt de la Unió Europea, rebrem tots. Prefereixo l'E.F.T.A. ( European Free Trade Association ).



Josep Usó


Realment és trist veure com la Unió Europea no deixa cap eixida digna (ni possible) a Grècia. Possiblement, els actuals dirigents europeus no saben que hi ha una dita xinesa molt antiga que diu que, si no deixes cap més eixida al teu enemic que per damunt teu, aquesta serà justament la eixida que triarà. Afortunadament, alguns d'aquests dirigents, també són elegibles. Segurament, prompte seran substituits. L'únic problema és si la pròpia Unió Europea podrà resistir tant.

Mail Obert