Opinió

 

1/88>

Carlota Franco

19.02.2008

L'escola, com més tard millor

Una de les novetats més radicals que proposa el document de bases de la futura llei d'educació i que ha passat força desapercebuda (de fet, ni tan sols entrava en el plec de reivindicacions de la manifestació del 14-F) és d'avançar l'escolarització obligatòria al segon cicle de l'educació infantil, el tram que va dels tres anys als sis.

Des de fa molts anys la llei garanteix que tots els infants puguin accedir a un centre d'ensenyament (sovint el que toca i no pas el que les famílies triarien com a primera opció) a partir dels tres anys, i segons dades de la Generalitat, el 98,5% dels infants són escolaritzats. Malgrat aquest fet consumat, el govern català vol convertir el dret en una obligació, sense cap fonament pedagògic que ho justifiqui. I això forçaria milers de famílies que han optat per uns altres models educatius a avançar la integració dels fills en un sistema que qüestionen.

N'hi ha prou de fer un cop d'ull als països del voltant per a adonar-se de com és d'estrafolària la proposta d'escolaritzar obligatòriament els infants a partir dels tres anys: no hi ha cap estat de la Unió Europea en què l'ensenyament sigui obligatori abans dels sis anys. Tampoc no ho és al Canadà, als Estats Units ni a Austràlia, per posar-ne alguns exemples més. En el cas de Dinamarca, Suècia i Finlàndia els infants han de començar a anar a l'escola a partir dels set anys. Ah, Finlàndia! Vés per on, al país que en l'últim informe PISA ha obtingut els millors resultats en matèria educativa, el percentatge de menuts, de dos anys a tres, que van a l'escola no supera el 50%. Per això l'Associació de Mestres Rosa Sensat ha rebutjat públicament la mesura proposada al document de bases.

I per què gairebé tots nosaltres portem els infants a l'escola quan tenen tres anys? Segurament que les dues grans raons són, en primer lloc, que hem de treballar, i en segon lloc, un resignat 'perquè toca'.

Com que hem de treballar, el govern ens garanteix que puguem deixar els fills vuit hores al dia en una escola on els educaran mentre nosaltres no hi som. És aquesta, la conciliació de la vida familiar i laboral que volem? No preferiríem disposar de mecanismes socials que ens permetessin, a pares i mares, de reduir la jornada laboral per poder compartir més temps amb els fills?

El segon argument és el de l'assimilació. Com que tothom ho fa, a nosaltres també ens toca. Ens toca eixugar-nos les llàgrimes, si els nostres fills de tres anys entren a l'escola patint, plorant un dia sí i un altre també, durant setmanes o fins i tot mesos. Consentim que es visqui com una separació traumàtica allò que hauria de ser una veritable adaptació progressiva, d'acord amb les seves necessitats emocionals. I malgrat tot, continuem creient amb els ulls clucs que és el millor per a ells. O ens sentim impotents perquè hem de treballar i no tenim alternativa.

Que no treballen, els pares i mares dels altres anomenats països 'desenvolupats'? Com és que cap d'aquests governs no ha fomentat l'escolarització obligatòria a partir dels tres anys? Com s'ho fan, per avantatjar-nos en índexs de benestar i d'èxit escolar? Potser és perquè fan cas dels corrents pedagògics més estesos, que consideren que fins als sis anys els infants es troben en una etapa clau del desenvolupament, en què la construcció emocional i social és més important que no pas l'acumulació de coneixements i la imposició d'exigències curriculars. Potser és perquè no menystenen la importància del temps que els menuts passen amb la família durant els primers anys de vida en aquest procés de construcció dels sentiments i de les relacions amb els altres. I per això promouen veritables mesures de conciliació, com ara permisos de maternitat més amplis, l'existència d'excedències remunerades i amb garantia de reincorporació al lloc de feina, el manteniment del sou per a un dels dos membres de la parella amb nens petits, o la flexibilitat horària, i prevenen, d'aquesta manera, una quantitat considerable de futurs problemes de conducta.

Per tot plegat, és més que qüestionable que resulti socialment beneficiós i pedagògicament raonable imposar l'obligatorietat de l'ensenyament abans dels sis anys. És una pensada impròpia d’un govern progressista i d’esquerres, que s'hauria de preocupar d'afavorir alternatives que permetin una socialització menys brusca i dràstica dels infants, en comptes de dedicar-se a retallar llibertats de les famílies.

El conseller Maragall no pot dir que no ho sap, tot això. L'hi han explicat 150 persones en una carta adreçada al Departament d'Ensenyament que exposa àmpliament tots els arguments que recull aquest article, i que continua rebent adhesions després d'haver estat lliurada i difosa en diferents mitjans, fòrums i espais d'Internet especialitzats. Esperem que els responsables d'aquest despropòsit reaccionin i la proposta no arribi a l'avantprojecte de la nova Llei d'Educació.

Editorial