Opinió

 

1/88>

Xavier Montanyà

21.01.2008

Guinea, matèria reservada?

Tot pel poble, però sense el poble. El lema del despotisme il·lustrat sembla que hagi estat adoptat fidelment pels règims actuals. Democràtics, en diuen. En conseqüència, els mitjans de comunicació d’aquests règims, fidels gossos guardians de les veritats de l’amo, han adaptat l’eslògan. Tot per la informació, però sense la informació. És com si la veritable funció dels mitjans del règim d’avui fos de redactar muntanyes de notícies reiteratives i de propaganda per impedir la visibilitat de les altres, les que poden qüestionar la farsa real que justifica l’acció del poder. És això que em passa pel cap quan, un mes tard, m’arriba de l’ex-colònia espanyola de Guinea Equatorial una notícia espectacular, clarament silenciada. Guinea continua essent matèria reservada, encara que no ho sigui per llei. La censura es troba incorporada genèticament als cromosomes del sistema. A Carrero Blanco i a Fraga, els calia prohibir informacions que perjudiquessin els interessos de les empreses colonials espanyoles. Avui es tot molt més fàcil. A Moratinos, Duran Lleida i Repsol, ja no els cal prohibir, el règim democràtic porta la censura incorporada: tant si és sota el paraigua de la por de perdre la subvenció, com de la cosa 'políticament correcta', del consens, d’evitar 'l’alarma social', de la transversalitat o d’allò que en diuen les 'altres mirades sobre la realitat', és a dir, les estràbiques, les que no molesten el poder. I sí, també és culpa meva, perquè la meva obligació era d'assabentar-me’n abans.

Aquesta és la història. Bata, capital de la Guinea continental, antiga Rio Muni, 5 de desembre de 2007. Cap a les deu del matí, arriben a la platja dues llanxes forabord ultramodernes. Uns cinquanta individus molt ben armats, amb metralladores i llançagranades, vestits de negre, amb braçals i cintes vermelles al cap, l’uniforme dels ninja, la guàrdia especial del president Obiang, desembarquen a pocs metres del Centre Cultural Espanyol i del palau presidencial. Amb gran professionalitat i precisió cronomètrica, els membres de l’escamot prenen, per sorpresa, el centre de la ciutat durant gairebé una hora, mentre buiden les caixes fortes de la Société Générale de Banque (SGB) i del CCEI Bank de Bata. Hi ha desconcert i pànic. Ningú no sap què passa. Disparen a l’aire i vigilen les oficines bancàries armats amb llançagranades. L’exèrcit guineà s’amaga sota les pedres. No hi intervé fins gairebé una hora després, quan els assaltants ja s'han embarcat amb el botí milionari i naveguen a tot drap mar endins. Un helicòpter de la seguretat guineana els segueix, però aviat fa mitja volta. L’acció és impecable. De pel·lícula. En un primer moment, en culpen els estrangers. La gent, instigada per la policia, assalta les cases i els comerços dels camerunesos. Hi ha garrotades i saqueigs. Obiang reacciona i es fan moltes detencions de civils i militars. Centenars, diuen. Els guineans del Camerun se senten, de retruc, amenaçats, i es refugien als edifics diplomàtics. A Guinea viuen gairebé en estat de setge. Sembla que amb el pas dels dies els ànims s’han anat calmant.

El dictador ha quedat en evidència. S’ha fet manifest que l’exèrcit i la policia d’Obiang, tan diligents a l'hora de detenir i torturar els guineans mateixos, són inútils, fins i tot, per a protegir el seu president, en cas d’acció externa. El país no és gens segur, ni per als guineans, ni per als residents espanyols i els seus interessos. Hi ha tot d’hipòtesis sobre els autors de l’acció. Sembla prou clar que es tracta d’estrangers disfressats de ninja. Els rumors més sòlids són els que apunten al MEND (Moviment per l’Emancipació del Delta del Níger), grup armat del sud de Nigèria que actua contra els interessos de les petrolieres multinacionals instal·lades al Delta. El diari britànic The Guardian va involucrar aquest grup, el setembre passat, en un possible intent de cop d’estat contra el president de la Guinea Equatorial. No obstant això, a mi, em sembla estrany que, tractant-se d’un grup d’acció política, i havent assolit un èxit tal, no hagin reivindicat l’acció. És clar que potser ho han fet i s’ha silenciat. O que, potser, forma part d’una estratègia que tot just comença i ens esperen nous capítols. La veritat és que, des d’aleshores, Obiang no ha estat vist en públic. Diuen que s’ha refugiat al palau de la seva vila natal de Mongomo, a l’interior de la selva, on ha passat les festes discretament, fortament protegit, i que creu que l’acció ha estat una seriosa advertència dels opositors guineans exiliats a l’estat espanyol. Però aquesta sospita no se sap si es basa en informacions fiables o és producte d’un deliri paranoic. Tot plegat podria ser un indici que el luxe, l’ostentació, i el pillatge econòmic que duu a terme el clan del president guineà, gràcies al petroli, i a costa dels drets humans, la llibertat, i la vida dels guineans, pot girar-se contra seu. Però no hem d’oblidar que Obiang és, segons Condolezza Rice, 'amic dels EUA'.

Editorial