Opinió

 

1/88>

Vicent Partal

21.06.2007

La Vanguardia

El senyor cònsol general d'Alemanya, Wolf Daerr, ha enviat una carta a un diari que fan a Barcelona i que es diu La Vanguardia. Curiosament, aquest diari, sempre tan condescendent amb els poderosos, publicava ahir la carta no pas en lloc destacat, sinó d'amagatotis, com si el senyor cònsol d'Alemanya fos un qualsevol. Segurament perquè no li ha agradat (a La Vanguardia) que el senyor cònsol d'Alemanya, amb tanta diplomàcia com contundència, critique les darreres campanyes del diari sobre la Fira Frankfurt.

Quan arribes a La Vanguardia (jo hi he estat), una de les primeres frases que t'acostumes a sentir és que aquell lloc representa millor que ningú Catalunya perquè n'és el reflex més exacte. És una frase que passa de pares a fills i que els indígenes repeteixen amb convicció. Hi ha periodistes enormes, Gaziel per a esmentar-ne només un, que han escrit històries d'aquest diari que mai no podrem superar i que despullen amb tota la cruesa del bon periodisme l'indret, la premsa que fa i la suggerent família que hi mana. Deixem el passat, doncs.

I anem al present. Ahir el cònsol d'Alemanya repassava, elegant, la cartilla. El fet que dos escriptors de la casa obrin i tanquen el sarau de Frankfurt semblava haver frenat momentàniament el hooliganisme pro-espanyol dels periodistes encarregats del tema. Però déu n'hi do. Fa setmanes que no paren de furgar i refurgar en la ferida i d'intentar incomodar al preu que siga. No paren ells, vull dir. La Vanguardia sembla enfurismada perquè és la literatura catalana la que va a Frankfurt. I ella, que diu que és el reflex més exacte de la societat catalana, es posa tant a l'extrem (extrem d'extremisme) que fins i tot ha d'arribar Herr Daerr, cònsol de la República Federal d'Alemanya a cridar-li l'alto. I no valen enganys fàcils, que el senyor Daerr ha passat mitja vida diplomàtica a l'Amèrica de parla espanyola, que tant sembla agradar a alguns dels redactors del diari en qüestió. Ningú no el pot tractar d'ignorant, doncs, quan ara posa els punts sobre les is. De primer, recordant que han estat diversos els articles sobre la Fira de Frankfurt publicats per aquest diari. Després concretant la seua crítica en el publicat el dia 13 de juny sota l'imaginatiu títol de 'Los autores en castellano llamados por Bargalló rechazan su invitación a ir a Frankfurt', del qual article afirma que conté un 'error greu'. Error greu que consisteix a no deixar clar que la convidada d'honor a la fira és la cultura catalana i no Catalunya, motiu que explica per què hi ha escriptors de la resta de l'àmbit lingüístic convidats, d'on s'infereix, a més, que la cultura catalana és la cultura en català. El cònsol ho remata encara dient: 'Esta pequeña diferencia me parece muy importante.' Efectivament, senyor Daerr, ho és. Ho és molt. Però seguint aquella màxima d'Edward Eggleston, segons la qual alguns diaris només serveixen per organitzar el safareig, unes poques hores abans La Vanguardia ja havia tornat a la càrrega; especialment la seua nova web (innovadorament groguesca) ja havia tret de context unes declaracions poc afortunades de Salvador Giner per tornar a atiar el foc al voltant de la Fira de Frankfurt i del consens aconseguit al voltant dels autors en català. Fins a l'octubre haurem de comptar quantes pàgines hi dediquen i amb quina insistència.

I amb tot això, què en direm, del sobtat amor als toros que li ha agafat? No contenta amb les maniobres frankfurtines, diumenge i dilluns La Vanguardia va obsequiar els seus lectors amb dues portades increïbles. A tota plana publicitava hagiogràficament una correguda de bous a Barcelona, espectacle que La Vanguardia deu destacar, dic jo, erigint-se en aquell reflex més exacte del país que afirma que és. Poca broma: diumenge era el dia després de la constitució dels ajuntaments, incloent-hi el de Barcelona, en minoria per primera volta. No és que no hi haguera tema per a un bon titular. Però, ca! La Vanguardia obria amb toros. I tornava a obrir amb toros dilluns per si el seu lector encara no se sentia prou provocat. I desplegava pàgines i pàgines a explicar que bonic va ser el toreig, l'entusiasme brutal que sentia la ciutadania i que popular i multitudinària va ser l'assistència en aquella cosa. El diari no va explicar que sobraren entrades per dalt del cap ni va comptar els autobusos que venien de fora (algunes altres vegades, contra uns altres, prou que ho ha fet, però diumenge no tocava); també va menystenir la manifestació contra els torejadors i va aconseguir botir una part substancial dels seus lectors, començant per un que em vaig trobar al quiosc: va agafar mecànicament el diari, va pagar, el va desplegar, va soltar un renec i el va canviar per El Periódico. Si La Vanguardia és el reflex més exacte de la societat catalana, ja pot anar prenent mides, que la plaça de bous de Barcelona ha de tancar no per la pressió dels antitaurins, sinó perquè no hi va ni en Boadella, que ja és dir. (I sobre això de les portades estrambòtiques, és celebre un episodi anterior de La Vanguardia, quan un anunci pagat que ocupava tota la primera pàgina va evitar que el diari informara de l'esclat de la Primera Guerra Mundial.)

En tot cas, he de suposar que els amos de La Vanguardia deuen saber què fan. És cert que La Vanguardia no ha fet mai el més mínim gest voluntari per la llengua catalana, que sols pot aparèixer en algun suplement comptat, en les esqueles i en alguna carta al director. Però també és cert que des de l'època de Franco no havia expressat fins ara d'una manera tan descarada l'hostilitat que com a empresa i com a producte ha posat de manifest aquestes últimes setmanes contra el català i contra les expressions civils i culturals del catalanisme. És clar que es fa difícil d'esperar una mica de seny, en aquest camp, d'un diari que fa mesos que té en el cap dissecat d'un bou madrileny un dels seus principals analistes de la política.

(PD. Una abraçada als bons i estimats companys de La Vanguardia que han d'aguantar aquest espectacle des de dins.)

Editorial