Opinió

 

1/88>

Xavier Montanyà

04.06.2007

Honor a Joan Català

Els més ignorats, els qui encara no han estat honorats com es mereixen, ni ho seran mai, són els qui més se la van jugar. I van rebre per totes bandes. De primer, la violència física i la repressió; després, el rebuig, l’isolament i, en molts casos, interminables anys de presó. Joan Català, de Llavorsí (Pallars Sobirà), és un dels ignorats. 'Com vols que estigui, si ja he fet noranta-quatre anys?', em deia l’altre dia per telèfon. 'Per fi m'han publicat el llibre. I sense tocar-ne ni una coma. Com jo volia. Es veu que en aquest país no es pot dir la veritat... Jo dic allò que penso... Per mi, el rei és el segon Franco'. La seva autobiografia es titula 'El eterno descontento', de Jaime Cinca, editor.

Joan Català és un home fort, un resistent de pedra picada. Mai no l’he vist riure. A la guerra civil, Català va treballar pel SIEP, els seveis d’informació republicans, on va conèixer el mestre llibertari aragonès Francisco Ponzán. En travessant la frontera, camí de l’exili, van aconseguir de burlar els gendarmes i d'amagar armes i municions en uns bidons de llet, sota terra. Després d’una terrible estada al camp de concentració de Vernet d’Arieja, Català es va escapar. Era la primera fugida del seu llarg historial. Un dia em va dir: 'Jo havia nascut lliure, m’agradava viure lliure. Si em tancaven, m’escapava. La culpa no era meva. La presó no era feta per a mi. No era el meu lloc.' Anys a venir havia de fugir, també, dels jutjats de Barcelona, del Cisne de Madrid, de la Model i de Carabanchel Alto.

Després de fugir de Vernet d'Arieja, Català i els seus camarades, a les ordres de Ponzán, van recuperar les armes soterrades i van muntar al Pirineu una de les xarxes d’espionatge i d'evasió més importants de la Segona Guerra Mundial. Treballaven per l’Intelligent Service, el contraespionatge francès, la xarxa d’evasió Pat O’Leary i el grup belga Sabo. Van passar per la muntanya, clandestinament, centenars i centenars de persones: jueus, pilots aliats, gent en perill... Falsificaven documents, portaven missatges i, si feien uns quants diners, eren per a reorganitzar-se i ajudar els companys en perill a l’interior o a les presons. Els anglesos pagaven. Els francesos, no. Simplement, en canvi, els garantien la seguretat. Anys de risc, de combat, de sang. Del 36 al 45. No van parar. Tenien tots els enemics possibles: gendarmes francesos, militars alemanys, carrabiners, policia espanyola, guàrdia civil i els agents de la Brigada Político-social. Anaven forts. Jugaven amb foc.' No és pas la pàtria francesa la que perilla (deia Ponzán) ni la llibertat de França: allò que hi ha en joc és la llibertat, la cultura, la pau mundial.'

En acabada la guerra, els van fer pagar un preu molt alt. Ponzán va ser assassinat per la Gestapo dos dies abans de l’alliberament de Tolosa. Des d’aquell moment, els homes que havien estat tan útils al servei dels aliats, van ser considerats pels francesos un perill, una amenaça, i els van castigar durament, negant-los el pa i la sal. A Català, la policia francesa li va oferir d’espiar els exiliats republicans a França. S’hi va negar. No era un traïdor.Va passar penúries i marginació. L’any 1951 va ser detingut per haver assaltat amb uns altres companys una furgoneta de Correus a Lió. Aleshores una nota de la policia francesa el definia així: 'La seva activitat durant l’ocupació alemanya al servei dels aliats és indiscutible. Admirable coneixedor dels passos fronterers entre França i Espanya, va prestar serveis eminents. L’amor al risc inherent en aquest individu en fa un home summament perillós i no és sobrer de recordar que és un especialista de l’evasió.' Joan Català va complir catorze anys i mig de condemna a les presons franceses. Les pitjors, segons ell. Ja sumava vint anys de reclusió, aquí i allà, i no hi ha tornat a posar mai més els peus. Ell i més gent van ser represaliats per França, després d’haver-se jugat la vida, contra els nazis i els franquistes, per alliberar-la. Cruel paradoxa. Els van utilitzar i després els van trair.

En favor seu hi ha ben poc. Algun llibre. Algun documental. Quatre paraules. Robert Terres, àlies Lieutenant Tessier o el Padre, cap del contraespionatge francès al Pirineu, escrivia al llibre 'Double jeu pour la France': 'Ponzán Vidal, el meu amic Paco, heroic cap del meu equip de guies, detingut novament l'any 1943, regat amb benzina i cremat pels alemanys poc abans de l'alliberament de Tolosa: ignorat, calumniat i a penes gratificat amb una medalleta a títol pòstum. Català, Revola, Lopez, Laguarta, Aguado Martinez i tants altres dels seus companys empresonats, internats en camps de concentració, executats. La sort dels supervivents: abandonats, en la misèria, a vegades sense documents, per una França per la qual s'havien jugat la pell cada dia durant més de tres anys.'

Al cementiri de Montjuïc, al monument francès als caiguts de totes les guerres, al costat dels noms de molts soldats francesos de les forces regulars, hi ha una placa amb el nom del mestre llibertari aragonès, Francisco Ponzán Vidal. Una placa, i dels francesos… Dels d’aquí, res, ben res. Joan Català, tossut irreductible, ha aconseguit de publicar, finalment, el relat de la seva vida escrit per ell mateix. No li n'han tocat ni una coma, diu. Li ha costat molt, emperò. S’ho ha hagut de fer sol. Com sempre. A la seva manera. 'Passàvem agents, militars i gent normal, des de França al consolat anglès de Barcelona (m’explicava fa anys); jo preferia fer de correu. No m’agradava passar gent. Eren molt lents, quan, a l'un, no se li descordava l’espardenya, l’altre es cansava. Jo preferia dur paquets, anar sol. Caminava molt bé per la muntanya, era el meu terreny preferit. I si em cansava, em posava a córrer.' Noranta-quatre anys. Ja no tenim res a perdre, li agrada de dir. La vida és la seva victòria. I el llibre. Salut, Joan Català!

P. S. Per a qui s'hi interessi 'El eterno descontento' és a l'abast. Per a més informació, recomano el llibre d’Antonio Téllez 'La red de evasión del grupo Ponzán' (Virus editorial), i els meus documentals: 'Ponzán, el resistent oblidat' i 'Sense llibertat'.

Editorial