Opinió

 

1/88>

Vicent Partal

28.11.2006

Sense Zapatero

José Montilla prendrà avui possessió del càrrec de president sense la presència de José Luís Rodríguez Zapatero, tot i haver estat ministre seu i que la seva presència en la investidura de Maragall va ser sonada. És una bona notícia, però no sé què vol dir. L'actuació de ZP en la legislatura catalana anterior fou tenebrosa: en va fer fora Carod, per damunt de la voluntat del president de la Generalitat. Va trinxar l'estatut aprovat al Parlament. Va fer la vida impossible a Maragall. I va ficar més cullerada en la política catalana que no cap altre president espanyol. La pregunta és, doncs: què farà ara amb Montilla?

Fa de mal saber quan encara provem d’interpretar el com i el perquè de la formació del nou govern. Ha estat un gest d'autoritat del PSC respecte de Zapatero o ha estat, una vegada més, una jugada bruta de Zapatero? Aparentment, imbuïts del rum-rum socioconvergent, tendim a pensar que Montilla ha optat pel pacte d'esquerres deixant amb un pam de nas el seu màxim responsable polític. Però cal ser previnguts i pensar que fins el vespre que es va signar el segon tripartit Montilla no havia protagonitzat mai cap episodi de desavinença amb el PSOE. I amb això no vull pas dir que el canvi d’actitud no siga possible. Dic, solament, que caldrà més proves per a certificar que el PSC ha esdevingut el partit nacional que sembla. Per exemple, voldria veure els diputats del PSC votant al parlament espanyol alguna cosa diferent del PSOE. Quan siga necessari, és clar. L'oposició per la simple oposició tampoc no tindria sentit.

Mentrestant esguardaré amb calma i paciència com es desenvolupa el nou govern i com va la seua relació amb el govern espanyol i amb el partit socialista espanyol (obrer espanyol, volia dir). M'encantaria, en aquest sentit, que l’absència de Zapatero de l'acte d'avui fos un indici que el cap del PSOE tindrà al president Montilla el respecte que no ha tingut al president Maragall. Però encara m'agradaria més que el president Montilla demostrara, sempre que calguera, que una telefonada de Zapatero no és una ordre, com ho foren algunes telefonades al president Maragall.

Editorial